TRUCAR DÉU

Quina imatge ens fem de Déu, en el moment en què li estem pregant?

Tenim línia directa amb la Transcendència. Truquem Déu, invoquem el seus noms, que són els números dels telèfons, doncs en té uns quants, més o menys directes. Però funciona com un contestador automàtic silenciós, mut. No podem comprovar si s’ha gravat el missatge o no, i a vegades el repetim, per si de cas. Fem servir gramàtica humana, idioma humà, paraules humanes; exposem situacions; si cal, hi surten noms propis de persones, qui sap si hi arribem a afegir parentiu i adreça -que no falli per falta d’informació!

I a esperar. Ja hi estem avesats: en les coses d’aquest món, la demora és proporcional a l’altura de la instància invocada. A partir d’aquest moment ens cal mantenir l’atenció alerta per tal de reconèixer la resposta.

Tot i l’aparença de caricatura, no crec que la fenomenologia de la pregària que emprem s’aparti gaire d’aquest esquema. Esquema que, tanmateix, funciona; però la gràcia està en l’atenció confiada i alerta.

Si no fos així, si de cop i volta un déu estàndard, seguint el model estàndard de pregària, comencés a concedir-nos de forma automàtica TOT el que li demanéssim, no ens caldria ni atenció ni confiança, i -a part del cataclisme que hi hauria- deixaríem de créixer.

DÉU I L’AMOR

Quan ens dirigim a Déu adrecem la mirada al fonament de tot, al sentit últim, a l’origen primer i constant, al lloc on totes les possibilitats, gràcies i valors s’uneixen en un feix que és al nostre abast.

Disposar d’una consciència i enfrontar-la a l’Absolut amb confiança permet créixer, transfigurar la mirada, superar els límits, obrir la porta a la creació que ve del No-Res.

La confiança l’hem apresa els uns dels altres, en l’intercanvi, la relació, la comunicació inter-humana que ens fa persones. Què té d’estrany que quan ens girem cap a l’Origen de tot amb confiança absoluta hi vegem un rostre absolut?

El llenguatge humà pressuposa un interlocutor humà, així s’han forjat mútuament home i llenguatge. El receptor específic del llenguatge és l’home. L’expressió demana companyia, demana comprensió, demana la complicitat d’un idioma compartit. Tal com és difícil evitar les paraules al resar, així també és difícil evitar la imatge d’un receptor personal quan s’emet un missatge invocant la transcendència, sigui aquest de súplica, d’agraïment o d’alegria.

Fent un pas més, no ens en podem estar d’atribuir al receptor personal suprem característiques i valors (suprems, és clar). I si resulta que la teoria platònica del món de les idees no ens entusiasma, quan ens vol fer creure que els conceptes de punt, cercle i taula són possibles gràcies a l’existència celesta d’uns models ideals, si es tractés de la bellesa o la justícia, ja començaríem a dubtar. I si ens atrevim a insinuar que la bondat i l’amor són productes humans que dipositem al cim de la imatge de la divinitat, se’ns dirà que és exactament el contrari. Almenys espero que estiguem d’acord que aquell és el lloc més adequat per aquelles qualitats; i és que, realment, en la imatge que ens fem de Déu, si d’alguna cosa no podem prescindir, és de la bondat i l’amor. Però això és degut a l’inevitable punt de vista humà, que ens fa intuir en la relació benèvola i cordial la màxima capacitat creativa, i així situem aquells valor en el lloc més enlairat, des d’on davallen.

Hauríem també de ser capaços d’admetre en Déu un rerafons inabastable, més enllà del bé i el mal humans.

ESTIMAR DÉU

Es pot estimar Déu sense convertir-lo en una personalitat, en un personatge, en una persona?

“Amor” és una paraula tan enfarfegada, reconvertida, estrafeta i torturada com “Déu”, i és esgotador tenir que revifar-la cada vegada que es vol emprar a consciència.

L’amor no s’exhaureix, és transitiu, imparell, asimètric, transcendent. No estimem una persona retallada de l’entorn: se la situa en un medi transfigurat, en digna correspondència, ni que sigui només en la imaginació. L’amor idealitza, però també transmuta, transforma, desvetlla, perquè una sensibilitat acrescuda descobreix possibilitats amagades. L’amor es manifesta en un projecte creador, perquè estimar és compartir el creixement que ens ve de dins.

El contacte amb l’origen suprem, intern i comú, provoca i desencadena una reacció en què tots som també creadors, des d’aquest centre de propagació i de dispersió, a imatge i semblança del nostre origen. La cooperació afectuosa i meravellada amb aquest procés màxim que està afectant a l’Univers, no en podem dir amor a Déu…?

DOLL DE POSSIBILITATS

Al fons del món interior, allí on ens acabem, allí on estem començant cada moment, a la duana de la frontera amb el Desconegut, a la porta que la fe em fa dir-ne Déu, allí és on brollen les nostres possibilitats. Si no en digués possibilitats podria dir-ne gràcies, dons, ajudes, recursos, capacitats, condicions, característiques, talents, mitjans, disposicions, facilitats, qualitats, aptituds, camins, vocacions…

QUINES POSSIBILITATS?

Ser, existència, matèria, continuïtat, vida, cos, sentits, consciència, moviment, creixement, salut, sentiment, memòria, enteniment, voluntat, situacions, troballes, relacions, complementarietat, companyia, vivències, convivències, comunicació, llenguatge, interès, atenció, cultura, amistat, agraïment, afecte, fe, esperança, amor, responsabilitat, virtuts, valors…

I ENCARA MÉS

Bellesa, anhel, admiració, alegria, goig, meravella, plenitud, contemplació, benaurança, èxtasi, infinit…

EL CREIXEMENT ÉS PARAULA DE DÉU

L’essència última de les coses -divines i humanes, espirituals i materials- ens serà sempre impossible d’arribar-la a esbrinar. I tot el que puguem saber de Déu seran conceptes humans. I tot el que en Ell vagi més enllà dels conceptes humans, no ho sabrem. A no ser que l’home no estigui acabat de fer, encara, i que el seu creixement sigui la pacient expressió de Déu, la seva manifestació, la seva revelació, amb què s’il·lumina cada pas que l’home fa en el Desconegut.

J.Mª Sans Serafini
Tardor, 1994