A mesura que se’m gasten el temps i les expectatives possibles, se’m fa més urgent la tria d’objectius i de mitjans, però també més relatiu el seu l’abast i més difícil la possibilitat de compartir-los; sort que també vaig aprenent a suportar aquesta situació. Si miro enrera veig que he recolzat massa l’esquena en esquenes que es recolzaven en la meva per motius semblants. Si miro endavant, encara sabria dir el que s’esperaria que digués –massa que n’he après –, però a aquestes altures, si no començo a ser sincer amb mi mateix, pot ser que ja no hi sigui a temps…

S’ha dit que la fe es la capacitat que té l’home per creure’s les pròpies mentides. Ara ens en sortim rient d’una tal definició; potser abans ens haguéssim senyat com a exorcisme, en sentir-ho. Cadascú fuig com pot. I això que s’hi amaguen preguntes sobre la realitat, la veritat i la bondat, com es consensuen i com es modifiquen, però estem tan entretinguts amb les conseqüències, que oblidem les causes. (Els titulars dels diaris no en parlen mai de causes).

Un mínim de solidaritat i de filantropia per assegurar la continuïtat de l’espècie sempre s’han practicat, sinó, ja no seriem aquí, però, calia fer-ne una religió, d’això que ja es practicava…? Calien les promeses i amenaces de cels i d’inferns eterns post-mortem per desvetllar egoismes sublims i virtuts forçades? Calia que d’entre les religions una s’especialitzés en assegurar que era voluntat de Déu que els homes s’estimessin?

Calien pecats originals, pobles elegits, revelacions, encarnacions, redempcions, resurreccions, esglésies, teologies i litúrgies? Si poguéssim sumar els sofriments i morts provocats amb tot això i comparar-ho amb els que s’han evitat, quin seria el resultat…? I encara que fos positiu, és que potser el valor de tot allò depèn d’aquest possible superàvit…? És la utilitat balsàmica i terapèutica del diví, allò que el justifica…?

No saber, poder o voler contestar preguntes d’aquesta mena, això és la fe? Si ara digués que no en tinc, quina tranquil·litat: tot quadraria…! Però resulta que per mi sí que tenen valor aquelles coses, per extravagants que siguin, però no per la fam que sacien, sinó per la que provoquen, no pel que tinguin de resposta, sinó de pregunta.

Les ideologies en diuen “bondat” d’allò que assegura la seva transmissió i supervivència. O sigui: genètica i catequesi, reproducció del missatger i reproducció del missatge: no els hi cal la veritat… (Si els cucs es poden reproduir, deixem-nos de metamorfosis). I unes quantes heretgies latents que temptegin el futur, com a possible escapatòria per si canviessin molt les circumstàncies. Que les religions “serveixin”, que siguin “útils”, que “ajudin”, per a mi no és cap garantia ni me les pot justificar. Aquest deu ser el nucli de la discrepància amb vosaltres.

Doncs així, de quina fe puc parlar? De la fe, com a capacitat d’il·lusionar-me en projectes; aquesta, encara la tinc. Fa anys hauria dit “en projectes col·lectius”, però ara ja no seria veritat… Potser amb uns quants morts que no vaig arribar a conèixer…

Deixem-ho. Com a fruit dels anys, o dic el que penso o callo. Però ho pago car.

J. Mª Sans Serafini, octubre 2003.