INICI

Si és que hi va haver inici, deu fer d’això uns quinze mil milions d’anys. La unitat primordial va donar pas a la diversitat, gràcies a la dispersió i a tres o quatre forces bàsiques de la matèria, que porten aquesta a agrupar-se; en fer-ho, van formar àtoms variats. Aquests es van combinar en molècules d’estructura i propietats cada cop més complexes. Si dues s’unien, però la unió era feble, acabava per desfer-se; si era forta, durava. Segons fos l’estructura, les reaccions amb l’entorn eren unes o altres.

Quan la matèria s’agrupa en grans masses, el propi pes l’encén: són les estrelles. Allí, les molècules són destruïdes abans d’aconseguir gaire complexitat. Algunes espurnes de les estrelles, si no hi tornen a caure ni en fugen del tot, s’hi queden girant a l’entorn: són els planetes. Així es va formar la Terra fa uns cinc mil milions d’anys.

Les reaccions i combinacions entre molècules en els planetes es veuen dificultades per l’excés de fred o de calor, segons estiguin aquells molt o poc allunyats de l’estrella. Quan un planeta és a la distància adequada en el moment adequat, comença la loteria de les combinacions químiques.

CÓPIES AMB ERRORS

A la Terra, les molècules van interactuar entre elles empeses per llamps i tempestes, terratrèmols i volcans, compressions i erosions, raigs solars i còsmics, radioactivitat i meteorits. Se’n feien i se’n trencaven, de senzilles i de complicades. Així, durant uns dos mil milions d’anys.

Fins que una vegada una molècula que tendia a partir-se, ho feu just per la meitat, i els dos trossos iguals que en van resultar tenien unes característiques que els obligaven a omplir el buit deixat, per àtoms de l’entorn de la mateixa mena que els originals; o sigui que dividint-se es va duplicar. Les dues molècules bessones es van convertir en quatre; les quatre, en vuit; les vuit, en setze; etc., etc.

La molècula que treia còpies de si mateixa es va escampar. L’acció de l’ambient continuava, i -en algun cas- provocava errors en la transmissió, que gairebé sempre deturaven la reproducció. Però si la modificació era indiferent o positiva, quedava incorporada a l’estructura i apareixia un model modificat de molècula. Així es van anar diferenciant. En cas de cataclisme, desapareixien quasi totes; si en quedaven, eren de les més resistents. Fatalment, aquest procés va provocar que alguna disposés d’una estructura externa de protecció, unes funcions internes diferenciades, i una capacitat motriu i sensitiva. Amb això era més probable de sobreviure fins a reproduir-se. Van ser les cèl·lules.

Ara em voldria estalviar la història de l’evolució de les espècies animals. La idea, encara que resumida de forma molt esquemàtica, em sembla que s’ha anat veient, i es podria sintetitzar dient que les variacions del missatge genètic que contribueixen a reproduir-lo són les que es perpetuen. Les espècies més evolucionades se serveixen també de l’aprenentatge per transmetre pautes de comportament, disposen d’un cervell molt complex i, a més de la memòria, els hi atribuïm una certa espontaneïtat i iniciativa.

COMPLEXITAT I CONSCIÈNCIA

De l’inici fins ara, la complexitat no ha parat de créixer. És difícil de definir, si es volen evitar els antropomorfismes. És diferent del complicat: és complicat allò que consta d’un nombre indefinit d’elements desordenats, o simplement repetits; és complex el conjunt limitat d’elements, organitzats en una estructura que el converteix en un tot tancat i autònom. Estic temptat d’afegir que el complex és capaç de processar informació. La complexitat màxima és el cervell humà.

La biologia heretada, més la cultura apresa, més la informació dels sentits, fan de cadascun de nosaltres un conjunt de característiques que es va acceptar de dir-ne home; així ens ho han ensenyat i així ho hem après.

Les característiques principals -saber, saber que sabem, saber que volem, saber que podem, saber que hem de morir- culminen en l’auto-consciència: saber-nos subjectes dels nostres coneixements i percepcions; o sigui: saber alhora que el jo està subjecte i depèn de vivències i experiències biogràfiques, i que aquests continguts unifiquen la seva diversitat en un punt comú.

No hi ha cap cèl·lula del cervell, cap neurona, on es localitzi aquest punt: és producte del conjunt, i sembla que no es manifesta fins que la complexitat no és prou elevada; com l’ebullició de l’aigua, que necessita arribar a cent graus, o potser com la incandescència d’un metall, que requereix alta temperatura.

La màquina de retratar fotografia l’exterior. Nosaltres també, però nosaltres ho sabem i ella no. La nostra vida no es representa en un escenari buit: és sentida i viscuda per cadascú com un fet singular i continu. El jo dels altres el suposem, el nostre el sabem.

Que l’univers hagi accedit a la consciència, sembla que l’obre a conseqüències imprevisibles. En l’home, la matèria s’ha conegut a si mateixa, des de fora i des de dins. A l’interior de les coses s’endevina una altra cara de la realitat. Si és possible l’accés a aquest medi, a aquest àmbit, l’home n’és la porta.

LLIBERTAT

En aquest món interior que ens hem fet també hi ha una imatge de nosaltres mateixos. Quan ens la mirem preguntant-nos d’on deuen sortir les nostres decisions, assignem aquesta feina a un homenet amagat al cervell -una mena de conductor o director-, que seria qui decidiria; però, com triaria entre una cosa o una altra? Seria només un titella manipulat, que es decantaria segons fos la força de lleis, preceptes i costums de mal avenir, segons les fòbies i les fílies contraposades, segons el reclam del plaer i l’alarma del dolor? I si fos lliure i independent de tot, no serien arbitràries les seves eleccions…? O potser hauríem de creure que duria també a dins -degudament encongit- un altre homenet més petit, caient així en una successió indefinida d’homenets interiors, com a nines russes, que es traspassarien la feina de decidir lliurement…?

Una visió més científica tampoc no ho contesta: tot pensament va unit a una variació de les partícules atòmiques i subatòmiques del cervell; aquestes últimes obeeixen lleis físiques de la matèria conegudes fins a un límit, a partir del qual es parla de indeterminació; però això no vol dir pas que més enllà el comportament hagi de ser aleatori ni fantasmal: simplement vol dir que no el coneixem prou perquè la precisió dels nostres instruments no dona més de si. Retrocedir pel camí de les partícules infinitèssimes buscant l’origen de la llibertat, porta a la trampa de les nines russes. I si el seu comportament íntim fos realment caòtic, ens satisfaria com a origen de les nostres decisions lliures…?

Potser no ho som de lliures, potser el creure’ns-ho ha estat útil per a l’evolució vers l’home actual, potser si ens mirem de prop ens descobrirem fent d’actors que representen actes lliures a l’escenari del món que ens hem construït. O potser ho som, però encara no disposem d’un llenguatge o d’uns coneixements adequats per explicar-ho.

En tot cas, el nostre món interior és el punt de vista privilegiat on es troben i interactuen els propis continguts cerebrals i el doll d’informació que ens ve de l’exterior. Espectadors de la combinatòria infinita d’esdeveniments i situacions en què som també actors, i qui sap si àdhuc autors, està clar que serà més lliure, o sembla que ho serà, aquell qui sospesi més opcions a l’hora de triar, o de fer veure que tria.

MISSATGERS I MISSATGES

L’home se les pensa totes, i algunes les intenta i les fa saber. És missatger, i les idees són missatges. Perquè hi hagi transmissió, cal que el missatge n’afavoreixi la transmissió, o almenys que no s’hi oposi: un missatge que digués “això ha de romandre secret” no tindria futur. Cal també que la vida del receptor, candidat a missatger, en resulti beneficiada, o almenys assegurada: si el missatge digués “menja’t aquest bolet”, però resultés verinós, s’extingiria missatge i missatger.

Idees i més idees proliferen i s’entrecreuen; es reforcen, es contradiuen, s’enfronten; les circumstàncies en decidiran la viabilitat en cada grup i situació. Si el món fos una esfera llisa, el clima uniforme, i la comunicació fàcil, les maneres de pensar també estarien anivellades. Però no és així: el nostre món és divers i variable; els canvis fan la tria, les idees inútils tendeixen a quedar bandejades, i només passen pel sedàs les que permeten al grup transmissor de perpetuar-se en les noves condicions.

El que s’imposa com a útil s’acaba acceptant com a bo, perquè acceptar-ho com a bo és encara més útil que acceptar-ho només que com a útil, i negar-se a acceptar que les coses van així és el súmmum de la utilitat, doncs camufla aquesta sota la careta de la bondat, per sempre…, o fins que tornin a canviar les circumstàncies.

Valors i utilitats vigents, com més vells són més es confonen. En cultures molt antigues que han sobreviscut aïllades, s’aprèn cerimonialment la situació de l’aliment, els camins vers les fonts, la genealogia mítica de la tribu, els éssers sobrenaturals que configuren la geografia, i les cançons, pintures i rituals que transmeten aquests coneixements. Però les cultures que no se les han tingut que haver amb la vacuna dels canvis, quan aquests arriben, paguen aquella tranquil·litat amb la desaparició.

Descobert l’aspecte fructífer de l’assaig i tria de possibilitats diverses, l’home inicia el camí que va de la curiositat a l’aprenentatge, l’ensenyament, la investigació i la prevenció.

Entre els extrems de l’egoisme assassí i l’altruisme suïcida, acota, practica i predica unes predisposicions que engloba en la paraula amor. S’ha dit que a l’amor no li cal utilitat, però no hi ha res que hagi contribuït tant a assegurar la perpetuació dels missatgers.

IDEOLOGIES

Les idees tendeixen a agrupar-se en ideologies. La fam que tenen d’abastar-ho tot, la seva vocació de totalitat, les duu, més enllà del que saben, a creure el que suposen i a imposar el que creuen. Són molt resistents, però també estan subjectes al sedàs de la utilitat.

Una ideologia, per més falsa que sigui, es transmetrà si propicia la transmissió i afavoreix la reproducció dels transmissors.

Una ideologia, per més sublim que sigui, s’extingirà si evita la transmissió i dificulta la reproducció dels transmissors.

Una ideologia pot arrossegar amb ella, durant molt de temps, les idees més injustificades i absurdes, si aquestes no afecten a la transmissió o a la reproducció dels transmissors.

N’hi ha amb un sol punt de vista (Corea del Nord, fonamentalisme islàmic) i n’hi ha de complementàries (administració pública i caritat cristiana).

A una ideologia no li cal ser subtil ni complicada, al contrari: li basta que els seus addictes estiguin disposats a imitar, a creure, a obeir; els hi ofereix, a canvi, seguretat i protecció entre els còmplices. Fer massa preguntes és posar-li pals a les rodes i brosses al beure. Ella disposa d’una quantitat limitada de respostes, que s’han d’aprendre de memòria, que serveixen i serviran per a totes les preguntes hagudes i per haver, i que li justifiquen sempre l’existència. I és que si no fos així, s’ensorraria…

Les ideologies s’enfronten a la dificultat de pair els canvis i es fan la competència entre elles. No són un arma dels dolents contra els bons, ni una trampa del poder contra els febles; uns i altres, tots hi estem englobats. No són bones ni dolentes: són el criteri per distingir entre bo i dolent.

Rebem en herència una visió del món feta d’ideologies, senceres o a trossos, simplificades o barrejades; en aquest panorama haurem d’encarnar la nostra vida; haurem d’assumir aquest mapa si volem veure el caos que ens envolta com a perspectiva benèvola, com a paisatge familiar. De forma més o menys conscient anirem triant, esborrant o canviant elements, segons la nostra experiència, ens creurem en el deure i amb la capacitat de preguntar-nos: “Com ho integro tot això, com m’ho munto, com ho lligo?”, i ens construirem un model propi de món (com no puc evitar de fer, jo, ara mateix).

Si algú es creu lliure de tota ideologia i segueix paint la realitat, és que és esclau inconscient d’alguna.

RELIGIÓ

Les ideologies que apunten més amunt són les religions, però també son les que han controlat més íntimament i amb armes més terribles, consciències i institucions. No n’hi haurà prou que algun dia en demanin perdó: caldrien segles i segles de rectificació constant per tornar a oferir una credibilitat moral. Sembla que tenen molt clares la pròpia importància, el valor de la vida i l’amor a l’altre: són una versió de les indefugibles condicions que asseguren la transmissió del missatge, que ja hem trobat a la molècula que treia còpies, al codi genètic, a les idees persistents, i al contingut bàsic de les ideologies que s’han lliurat fins ara de l’extinció. I gairebé totes s’arroguen encara un tret distintiu: el monopoli de Déu, que els hi és escut i espasa. Creuen, així, defugir tot judici crític; no es poden permetre dubtes, ja està tot dit: només cal repetir, conservar, adobar.

Però el que es creu, el que s’ha de creure, el que es diu i el que es fa, no acostumen a coincidir. Pel que es refereix al respecte a la vida, veient la interpretació que n’han fet les cultures derivades de les tres últimes religions revelades, preguem Déu que ens deslliuri d’una quarta…!

I l’amor…? L’amor, diuen que és fer el bé a l’altre… Tremolo que em vulguin fer el bé sense preguntar-m’ho. I si m’ho preguntessin, potser ni jo no m’ho sabria contestar. Quin és el bé de qui s’està morint, i no ho vol? I el de qui vol morir i no pot? I el de qui busca el sentit, però no sap formular la pregunta? I el bé de l’heretge? I el de l’ateu? Quin és el bé dels milions d’ous que posa un peix, per assegurar estadísticament la transmissió del seu codi genètic?

Fer caritat tranquil·litza una mica, encara que potser serveixi per donar beure a qui té fam o menjar a qui té set, però si l’amor que preconitzen les religions s’estanca en la beneficència, no justifica tanta infrastructura: n’hi hauria prou amb la televisió i un compte bancari. És més: crec que és una falta de caritat, d’ètica i de justícia, reduir la religió a una qüestió de caritat, d’ètica i de justícia.

Les religions viuen bé, aïllades, però quan s’eixamplen entren en conflicte amb les veïnes, degut a la pretensió de totalitat i d’exclusivitat. Si cada religió es creu dipositària des de temps immemorial del sentit profund i total de la vida, les topades a la frontera són inevitables, perquè se suposa que allí s’hi juga el més important que hi ha. L’aïllament propicia i excusa una visió ingènua del món i de la veritat… fins que un dia s’acaba.

És possible creure que els Reis de l’Orient porten regals a tots els infants. També és possible creure que tots els infants els reben de llurs pares. El que no és possible -o ho és per poc temps- és creure que als altres els hi porten els seus pares, excepte a casa, que ens els porten els Reis…

És possible creure que totes les religions són producte de la intervenció divina, i que les discrepàncies són aparents o marginals. També és possible creure que la cultura humana s’ha expressat arreu amb religions diverses, que poden ser estudiades amb uns mitjans específics. El que no és possible -però encara passa!- és que s’apliqui el bisturí i el microscopi a totes les religions menys a la pròpia…

L’exclusivisme s’entén com a resultat de la incomunicació, que fa impensable l’autocrítica. Però, que potser no hem crescut?, que potser no hem madurat? Ara hi ha qüestions noves que no es poden seguir contestant amb respostes apreses. Defugir les confrontacions que se’ns presenten, es pot fer en nom de la fe?

O les religions no poden superar l’estadi prehistòric o medieval, condemnant als creients actuals a l’esquizofrènia, o s’hauria d’estar produint arreu una ebullició, una germinació, una revolució… que no es veuen enlloc.

DÉU

Quan diem “Déu”, què volem dir? Quan suposem Déu, què suposem? Quan ens dirigim a Déu, a on ens dirigim? Només podem contestar amb respostes apreses?

Les possibilitats d’un déu habitant del cel, a més de resoldre’ns el problema de la localització i la invisibilitat, semblaven profitoses: A terra, l’home; al cel, els núvols, el Sol, la Lluna i els estels; al cel dels cels, déu en el seu tron, guaitant. Els peus de l’home lligats a terra pel pes, però el cos redreçat en constant equilibri; l’home, solidari de tots els qui estan subjectes, però també de tots els alçats dempeus. Tots els homes, apuntant a l’inabastable. Volar: la litúrgia de la vocació de transcendència… Però el camí que fa la pluja, també ha estat seguit -més vegades que no us penseu- per missatgers, representants, fundadors, alliberadors, herois, víctimes i encarnacions; facin el que facin i diguin el que diguin, els seus cronistes no se’n saben estar, al final, de fer-los-hi fer el viatge de tornada, i amb això reafirmen que el propi dels deus celestials és la distància. Malament… La distinció entre natural i sobrenatural ha resultat nefasta.

Creuríem en un déu que ens donés la intel·ligència i ens prohibís d’utilitzar-la? L’Arbre del Coneixement del Bé i del Mal sembla ben bé una maniobra de la jerarquia intranquil·la, com a resposta als qui començaven a fer massa preguntes, presentant així el coneixement com l’arrel de tots els mals. La idea està molt escampada, i encara dura… Ben mirat, sembla que parli de la distinció que fan les ideologies entre bé i mal, que se’ls hi hagués escapat del subconscient als primers ideòlegs.

Creuríem en un déu que fes les lleis del món, i les hagués de trencar cada vegada que es volgués manifestar? L’acció de Déu, o hi és arreu o no hi és enlloc. Ja fa temps que vam deixar de situar-lo al cel de l’astronomia, però, per què hi ha encara qui necessita posar-lo a les profunditats del passat, per fer-li crear la vida animal i l’ànima humana? Li calia esperar tants milions d’anys, per acabar fent trampa? Pels qui descrivien fets poderosos atribuïts a Déu, la natura no tenia lleis, és ara que ho creiem així. Aquells volien indicar que el poder diví anava més enllà de l’humà. Si llegim aquells prodigis sense saber-los situar culturalment, ens creurem obligats a creure en un déu trampós més que en un de poderós.

S’ha accentuat l’aspecte irracional dels miracles, seleccionant així els dòcils disposats a passar pel tub contra natura. I potser es tracta de missatges supra-racionals que ofereixen un sentit de cara al comportament, més que no pas curioses anomalies de cara al coneixement -o contra el coneixement. No sé si aniria massa lluny si suposes que en aquest context no hi ha un tall abismal entre veritat i mentida, sinó que són els límits extrems d’un camp: del camp dels projectes inconscients, la distinció entre allò que s’ha fet i allò que està per fer. En tot cas, crec que la fe és l’adhesió de la voluntat a un projecte, i no la capacitat per beure’s l’enteniment.

Seguim: Per què un déu poderós i de designis inescrutables? Per què el temor reverencial? Per què amo de la vida dels homes? Per què legislador i jutge? Per què la cort celestial? Per què rei i pare i salvador? Que no s’hi veu clarament calcada la imatge del monarca neolític, el tirà que feia i desfeia des del seu tron i el seu palau, i que es podia permetre fins i tot la misericòrdia de tant en tant, sense donar explicacions? Vet aquí el Pater Omnipotens, sustituïnt la Magna Mater paleolítica (que es va tenir que disfressar de marededéu, traspassant, potser, els seus antics poders a les pobres bruixes). És innocent aquest canvi de perspectiva, que encara es manté i encara té conseqüències socials, polítiques i religioses? És Déu l’autor d’aquell canvi? Què defensa qui s’arrapa a aquesta concepció? Que potser defensa Déu…?

Amb la intenció de referir-nos a un Déu personal, ens hem fet un déu personatge i ara no sabem on encabir-lo. I per tal d’explicar que actua al món com actuaria un personatge, estem disposats a donar per bones les imatges de titellaire, malabarista, il·lusionista, domador, jugador d’escacs, de billar, de daus trucats, programador o dictador absolut. Que per a la nostra vida hi hagi o no fonament primer i sentit últim, ho fem dependre de la capacitat que tinguem per admetre un personatge poderós que -com a tal- ho pugui dirigir tot. I així, impedim a molts que tenim per ateus que es puguin creure creients. Que es té al cap una tal figura, a imatge i semblança dels qui administren els poders d’aquest món, es fa evident en la verbalització de moltes pregàries, que és la pròpia de la sol·licitud d’influències i recomanacions en medis burocràtics. Fins i tot s’adornen de formulismes clàssics, equivalents als arcaismes que encara es troben a les instàncies oficials; sembla més pregària si hi surt alguna expressió bíblica, posem per cas… I ja no parlem de quan la demanda s’acompanya de promeses, propines o suborns, que m’imagino que encara es practica.

És cert que hem anat purificant Déu de components, ingredients i característiques, especialment físiques, però, així com podríem prescindir d’un déu enfadat, ens costaria més fer-ho d’un déu satisfet, i encara més d’un déu que projecta, sospesa, escolta, parla, pensa. Quan solidifiquem, quan petrifiquem una imatge per aferrar-nos-hi, buscant una seguretat que puguem dominar, tornem a caure en la idolatria. En el fons, no és que idolatria i avarícia s’assemblin: és que són el mateix. Fins i tot, posar en dubte imatges i diners es paga igual de car.

Déu és un nom? I si fos un adjectiu? I si fos un verb? Si resseguíssim fins a l’origen cadascuna de les afirmacions sobre Déu, els títols que li hem atribuït, potser en descobriríem la intenció, i qui sap si ens coneixeríem millor a nosaltres mateixos. Quin és l’àmbit de Déu, que volem real però no pas físic? Per a un home, quin altre àmbit podria ser, sinó el del seu propi món interior, allí on informació, records i sentiments, unificats per la consciència, fan de nosaltres una persona? I si així és en mi, així també deu ser en els altres. Per això el Déu dels homes és un Déu personal. O sigui: la base primera, fonamental, des d’on construir i créixer ja no pot ser menys que personal. En l’home, el món ha accedit al nivell personal, i tot el que faci, tot el que sigui, tot el que vulgui -si ho fa, si ho és i si ho vol des del fons- ho farà, ho serà i ho voldrà des del personal, en el personal, cap el personal.

I més enllà de l’home, què és Déu? Més enllà hi ha la presència constant d’un Abisme; si ens hi aboquem ens fa vertigen: és la por i l’atracció del radicalment nou. Balbuceig, Silenci, Misteri, el Buit, el No-Res. Religions i noms divins, en el fons ens hi remeten, ens hi adrecen, però no ho poden suplir. Sense això, el món no seria Món, l’home no seria Home i déu no seria Déu.

PREGAR DES DEL POTENCIAL HUMÀ

Si fa anys que s’ha deixat de buscar, pot ser inquietant i dolorós enfrontar-se personalment a algunes de les qüestions que he anat sembrant. L’adscripció a una confessió religiosa, a una ideologia, a una secta concreta, ens distreu d’aquelles dificultats, ens les evita, ens les soluciona, i perdem l’ocasió de créixer.

Per començar a acabar: A mi em sembla que podríem donar un vot de confiança a l’existència (no calia que res existís, però existeix), a la diversitat, la complexitat i la consciència (ens van tocar a la loteria de l’evolució: ho haurem d’administrar), a la llibertat (ni que sigui, potser, com a projecte), a la comunicació humana (podem esperar-ne molt de complexitats màximes en col·laboració íntima), a la unitat com a utopia compartida (sembla que som fills de la unitat primera).

Jo crec en l’interior com a pou, com a font, com a paisatge, com a àmbit d’una companyia callada i permanent. Des d’allí puc agrair, contemplar el misteri, somriure. Confio que el monòleg intern, privat, privadíssim, sigui també diàleg. Crec en l’amor com a creixement compartit.

Hi ha coses que ens criden i coses que no. Inclinacions, tendències, predisposicions, són les eines, els talents. Jo vull estar a l’aguait d’alternatives; vull assajar, activar, explorar, obrir camins, seguir el fil, lligar caps, treure l’entrellat. Vull veure venir el que és nou, mirar el fons i el darrera de les coses; cada clivella és una possibilitat d’escletxa, una promesa de pas, el llindar d’una porta. Busco la relació entre situacions anàlogues, la interfecundació de camps propers o distants. Vull també saber-me allunyar dels detalls, per veure el conjunt. Em crec obligat a crear, ni que sigui una producció minsa i marginal, feta de dubtes. Voldria compartir, però això depèn també dels altres. Combrego, almenys, amb els qui m’han acompanyat fins aquí.

Mentre som arrossegats pel torrent, haurem de moure’ns d’esbiaix, de través, contra corrent. Tenim el dret i el deure de dir l’última paraula, però -si us plau- relativitzem cada “és així” amb un senzill “com si fos”.

Les paraules són codis, però també suggeriments: “efervescència”, “incandescència”, “transparència”… Les imatges també parlen. Passa un núvol, un poeta se’l mira: la cadena de conseqüències pot ser formidable, qui sap si inextingible…

Jo prego des de tot això d’aquí.

 J.Mª Sans Serafini. Estiu 1994