Després de suggerir la conveniència que la comunitat es definís en un “credo”, vaig redactar el que segueix:

---

PROCLAMEM LA NOSTRA IDENTITAT:

NOSALTRES, amb nom i rostre,
adreça i biografia,
pelegrins de tardors i d’hiverns,
però traginant la primavera
dins del cap i dins del cor,
de tant de caminar junts
hem fet una cosa nova
i en diem “comunitat”.

NOSALTRES, hereus d’una bona notícia
encesa a l’altre extrem del Nostre Mar
-en un país de pas, com el nostre,
en un poble petit, com el nostre,
amb problemes nacionals, com els nostres,
en un grup reduït, com el nostre-,
vivim encara d’aquella llum
i d’aquell caliu primers.

NOSALTRES hem sabut d’un home
que vingué a treure’ns la por,
i a provocar l’arribada del Regne.
El van entreveure com a home total,
com a home final, sense límits,
i el van predicar ressuscitat.
Tal com ell -germà nostre-,
ens tenim per fills estimats de Déu.

NOSALTRES hem rebut aquest tresor
en vasos fràgils, afeixugats de carcasses.
No trenquem la canya esquerdada,
ni apaguem el ble que fumeja,
però fidels en l’esperança
i tossuts en la utopia,
ens apleguem per pensar en veu alta,
i parem taula, allí on podem, per tastar el Regne.

NOSALTRES creiem que l’amor
no es diu ni es fa a la lleugera.
Que és la força primera i única
que ens crida a tots i a tot,
des de tots i des de tot.
Tant de bo que al veure’ns plegats
tothom pugui dir de nosaltres:
“mireu com s’estimen”!

Josep Mª Sans Serafini
29 maig 93