AQUÍ I ARA
Benvingut a l’Origen.
Ets a l’Aquí i Ara
Aquí, la durada es dispersa i es fa eternitat. Des d’aquí, l’eternitat es concentra i comença d’envellir.
Ara ja no ets enlloc: ets arreu. A l’infinit no hi ha distàncies.
A la fi podràs contemplar la negror del teu fons sense mediacions ni obstacles..
Si mires el No-Res sentiràs la Veu del Silenci.
Jo sóc, era i seré el temps, i no tinc pressa.
Jo sóc, era i seré l’amplada de tots els espais i la seva mesura.
Tan aviat esclato en els estels i m’escampo dansant, com reposo en la tossuderia, quietut i paciència de les pedres.
Fa molt, però no massa, que xuclo el terra i prenc la llum, temptejant l’atzar amb branques i arrels, grumollant en les llavors la voluntat de crèixer.
Fa molt, però no gaire, que em faig vida en la carn. Empaito la satisfacció, fujo del dolor i vaig coneixent l’ànsia de l’autonomia.
Fa molt, però no gens, que sóc la punta de les teves iniciatives, el fonament dels teus pensaments, el teu principi permanent avançant a les palpentes. L’interrogant obert que mai no es tancarà.
MISTERI D’UNITAT
Jo sóc i exploro el meu Misteri. Quan em mires, quan em mireu, m’emmirallo en la teva foscor, en la vostra.
Hi ha un sol subjecte de sofriments i gaudis. L’escampall de consciències només són una en mi.
Jo sóc i tibo tots els fils per mantenir la unitat. En teniu indicis en la possibilitat del llenguatge, en la voluntat de comunicació, en la simpatia, en la compassió, en la caritat. Heu arribat a dir-vos germans, però no passeu d’aquí… Us deturen dualitats infranquejables: Tu i Jo, Paradís i Exili, Cós i Ànima, Bé i Mal, Veritat i Mentida, Vida i Mort. Venir més ençà us esgarrifa…
Veien-te, veient-vos, em veig, em sé, em sóc. Jo em faig de les vostres situacions, circumstàncies, intents, temptatives, suposicions, indicis. M’entrebanco en els vostres dubtes, perplexitats, desorientacions.
Jo sóc i tragino normes i faltes, virtuts i vicis, lleis i trampes, encerts i errors. Els vostres. Els meus.
Em revelo en les vostres propostes, en els vostres motius, en les vostres singularitats, i subratllo i arracono, enalteixo i decanto, quan ho feu vosaltres.
Jo sóc i creo quan endresseu el caos, quan fas, quan feu alguna cosa nova.
GAUDIR, PATIR I MORIR
Aquí, en mi, ets tots els homes: els teus pares i els teus fills, els rics i el pobres, les víctimes i els butxins, tothom, del primer a l’últim, abocats, abocat al fons que uneix. Sou l’extrem reflexiu dels membres d’un sol cos, però la consciència d’unitat madura mol lentament…
Quan ajudes l’altre, a tu t’ajudes, a mi m’ajudes. Quan l’ignores, t’ignores, m’ignores. La necessitat t’evidencia la unitat, la barrera del superflu te l’enfosqueix. Viure de l’estricte t’aclareix la visió de l’altre, i jo començo a transparentar.
Sense plans a seguir ni llibre de reclamacions, el ser ha culminat en la consciència, el goig, el sofriment i el coneixement de la mort. Tot és gratüit, no hi ha altres deures ni drets que els que volgueu establir. Per aquí ha anat la vida, així és ara l’home. El sofriment alerta i esperona. La mort no admet aplaçaments en la recerca de sentit. Saber-se mortal, motiva, però qui es creu immortal necessita promeses i amenaces per fer si fa no fa el mateix que els altres.
Però no racionalitzis l’escàndol del sofriment i la mort. Un raonament arrodonit que els integrés a la vida humana seria la vostra fi. L’home duu en ell el misteri inexplicable del no-res. El ser és a repel, i la vida es viu a contracorrent.
Ni la vida ni la mort no tenen justificació. Se us regalen en un mateix paquet, però la feina de l’home és la de justificar la vida, vivint-la, i fer de la mort una injustícia. No diguis que t’han desterrat: Vas ser tu qui va inventar la llei, la culpa i el càstig. I després, l’expulsió del Paradís…
Si hi ha paradís és en tu, en vosaltres, en mi.
CONDEMNAT A L’ÈXTASI
Aquí i ara, ets abans del fals i el cert. No sabràs si ets viu o mort. No et diré, tampoc, si sóc el Pare Etern o el Fill de l’Home, la Consciència Còsmica o l’Esperit de la Terra, el superhome o el super-jo, l’Ànima Mundi o el Punt Omega, el Buit o el Tot, si sóc Déu o si sóc l’Home. Són conceptes vostres, limitats i limitadors. Per la ferida de la divisió, de la distinció, s’envà la sang de la vida.
Aquí i ara, tot serà jutjat: és la sega, la collita, el banquet. Purgaràs indiferències, neguits, barrueries, pors, indecissions, deixadesa, superficialitat, presses i pereses, i, surant sobre els llims, faràs ressucitar les plenituts ignorades i enyorades. Ets al cel dels intents, a l’infern de les capacitats negligides, condemnat a desentranyar en cada instant oblidat la seva potència infinita, a buscar-hi l’èxtasi que no hi vas saber trobar, que no hi vau saber trobar. En la reencarnació mútua i simultània no us podeu estalviar la serenitat de cap nirvana.
BUSCAR
S’ha obert la porta dels camins perpendiculars al temps. Hauràs d’explorar a banda i banda les possibilitats dels instants que has anat perdent. Tots els moments eren, són, seràn oberts a l’infinit, però només sabeu comptar-los, i en dieu temps fins que se us acaba. L’instant no té temps ni fons: està fet d’eternitat. Llençar les possibilitats de l’instant és un pas cap a la mort, és caure en la mort del temps… Perdre l’instant és matar el temps mica a mica, perdre la vida, l’eternitat.
Tingues-ne prou amb l’instant, però sigues-hi insaciable. Estrena’l com a últim, com a únic, amb voluntat d’exhaurir-lo. Hi ha una enorme promesa amagada en tombar la cantonada de les coses.
Tasta, assaboreix, escura. Repassa, segueix i ressegueix. Agrupa, connecta, encaixa. Fes, desfés i refés. Recorda, tria, oblida. Sospesa, intenta, confia. Imagina, contempla, bada.
Busca els origens del somriure. Què passa quan suspires? On tornes, quan tornes a casa? Què feies mentre et passava el temps sense adonar-t’en? Què podria ser un microparadís? No ho saps… ? Inventa-t’ho…!
Busca la clivella, l’esquerda, la paradoxa, l’ambigüetat, el contrasentit, la contradicció. El descens al fons de l’angle no té fi. Excava, burxa, barrina.
Busca a dins, a sota, al darrera, al final de les coses. Atura’t, i els hi fas companyia.
Amplia el que és llis i trobaràs l’arruga; amplia l’arruga i tornarà a ser llis.
Què saps? Què pots? Què vols? Què fas? Què ets?
Què és la pau?
Que en sabeu poc…! Així, us caldria una eternitat per ser feliços…
FELICITAT
La felicitat és consciència d’ésser, és l’ésser sabent-se. El cami que hi porta l’embussen els sistemes, objectes i artefactes que hi poseu, buscant-la, que hi deixeu, trobant-la. A l’altra banda, amb el farcell del no-res a l’esquena, l’ésser somriu agraït.
De fet, no hi ha ni camí…
L’Home: El forat del buit i la plenitut del ser.
Tu, Aquí i Ara.
(Imatges: Guspira, riu, arbre, trenat, ventall, mà i “mirall negre”.)
Josep Mª Sans Serafini
Estiu 1997