El 1912 es va descobrir el pelegrinatge dels guaranís, que feia quatre segles que buscaven “la terra sense mal”. El 1988, només la tribu dels mbuàs seguien la recerca. Els altres havien arribat a la conclusió que el Paradís es troba en el centre del món i en el zenit.Feia vint i sis anys que peregrinàvem junts buscant la terra sense mal, l’origen de la llum, el regne del cel. Potser fou la llarga marxa cap a unes institucions políticament correctes, per camins diferents. Potser vam abaratir els somnis. Potser no vam filar prou fi i vam confondre la presència amb la representació, el senzill amb el simple, el complex amb el complicat. Potser ens havíem fet vells. El cert és que mirant la meva tribu vaig començar a veure una parroquieta en mig d’un desert d’asfalt. Els hi insinuava si no havíem de seguir el viatge, però m’ensenyaven el camí fet, l’estructura que ens aixoplugava i la bona voluntat de tots els membres. Jo els hi recordava els inicis, els propòsits, les possibilitats. I els hi feia preguntes noves.Però em deien:

“Donar pa a qui té fam, donar aigua a qui té set.”Si és que tenen fam de pa, si és que tenen set d’aigua, jo pensava. Què són la fam i la set?Si donar pa i aigua ens justifica, què entendran els pobres? Que ells no estan justificats? En un món de tips i nets, tots hi estaríem de més…? La reparació d’avaries justifica les cases? Si fos així, de què serviria una casa on tot funcionés?

“El servei als pobres és la nostra missió.”No és tant simple. Suposant que només hi hagués una mena de pobresa i riquesa, tindríem d’entrada aquestes possibles situacions:Pobres bons sofrents.
Pobres bons feliços.
Pobres dolents sofrents.
Pobres dolents feliços.
Rics bons sofrents.
Rics bons feliços.
Rics dolents sofrents.
Rics dolents feliços.Que per què hi poso la bondat i la dolenteria entremig? Que potser no ho feu? I tan que sí…!És evident que de pobreses i riqueses n’hi ha de moltes menes. Fins n’hi ha d’incidentals, d’invisibles, d’inconscients… Que cadascú es miri a si mateix… a diferents moments del dia.Recordeu aquells dos veïns que l’un dejunava i l’altre passava gana, i menjaven el mateix? En podríem imaginar dos més que guanyessin el mateix, i l’un en tingués prou i l’altre no. Quin seria el ric i quin el pobre?Si la pobresa és una virtut, què hem de fer amb els pobres que no ho volen ser? Per cert: sabeu quants n’hi ha que ho siguin de naixement i s’hi mantinguin per vocació…?Oi que s’haurien de fer distincions, puntualitzacions…? Oi que estic simplificant les coses? Doncs això precisament és el que vull evitar!La relació amb els altres implica moltes més dimensions i característiques que l’estat de l’estómac i la butxaca. Jo no dic que no ens hàgim d’ocupar dels pobres, però em nego a acceptar que aquesta ocupació pugui suplir la recerca del sentit de la vida, sense el qual no valdria ni la seva ni la nostra.

“Mira: també fem el bé i la justícia, en nom de la vida i de l’amor.”I jo pensava: si que ho tenen clar… Jo tinc cada vegada més escrúpols d’escriure majúscules… Aquests grans conceptes tenen una història i una prehistòria. Ens atrevirem mai a encarar-nos amb les causes que han intervingut en la seva evolució, o ens els prendrem nets de tota sospita, com a baixats del cel? El realisme ingenu, la simple bona voluntat, poden fer molt de mal. Hi ha innocències culpables. No hi ha res a l’univers més complex que les persones. Per tractar-hi s’ha de tenir això molt present, però abans s’ha de descobrir en si mateix.

“Ah: i a més, compartim”.És vostre el que doneu? Què heu fet, que no existia? Què heu tret del no res? Què en farem de nosaltres mateixos? Com ens farem per donar-nos? Calen descobridors, com els descobridors d’aigua, inventors, com els inventors del pa, i creadors de noves fams i noves sets…I per tal de compartir fan falta dues voluntats: cal també que es vulgui rebre…

“Ens comuniquem. Ens reunim. Hi ha diàleg”.Més aviat diria triàleg, cincàleg, o vintàleg…Quina incidència personal té tot això? A quina profunditat es produeix l’intercanvi? No en sortiu amb l’amargor de l’assedegat que ha begut aigua de mar…?Us volia fer preguntes del que em semblava essencial. Essencial per a mi i per a vosaltres. Potser si m’hagués adreçat a dues o tres persones en particular, hauria estat més fàcil. Però em va semblar que, en la mesura en què preteníem ser un grup, i no un grup qualsevol, sinó una comunitat de fe, havia de preguntar a tothom per la fe que dèiem compartir.Us estalvio i m’estalvio de repassar-ho i resumir-ho altra vegada. Ja no és l’hora.Em vau escoltar i llegir amb molta paciència, ho reconec… La cosa va durar dos anys. Algun somriure, algun assentiment…, però una resposta, el que es diu una resposta, una resposta procedent de la pròpia experiència -em dol dir-ho- no me la vau donar. I vau ser unànimes.Pot la bondat estalviar-nos la veritat? I de l’absència de plantejament fer-ne virtut i dir-ne fe?Finalment, un any després, no tenint res de millor, us vaig exposar encara el meu muntatge privat i provisional, el meu brou mental, la meva mitologia particular, que em serveix per anar tirant una mica més. És estrafolària per necessitat: perquè esta feta de retalls del que he viscut i vol respectar el misteri. I encara seria capaç d’escenificar amb correcció, resar amb unció i citar salms i teòlegs homologats, però no estaria bé…No volia deixar la comunitat, volia seguir el camí que fèiem, però la construcció que ens acollia em barrava el pas.

“Quedant-nos aquí ja fem camí. Si segueixes recte passaràs del menjador a la cuina, i al fons només hi ha el rebost, amb la nevera que tapa la porta de la cambra dels mals endreços, la paret al final i res més.”Prou! Enretiro la nevera i obro la porta del darrera. La llum no va. Agafo de terra una coca-cola amb una espelma al damunt, l’encenc a la cuina i torno. Hi ha cadires trencades, bosses de plàstic, un paraigües, una pala de ping-pong, escombres, una pissarra, guixos i draps de la pols. Al fons, un armari ple de retalls, pamflets, documents, enquestes, llibres: que si la Coordinadora, que si l’Assemblea, les misses de guitarres, el Concili, els hippies, el potencial humà, els estatuts, els fulls informatius, els cantorals verds, cartes a monseñor González, el Catecisme Holandés, Tarancón, Llimona, Dalmau, Xirinacs, González Ruiz, Comín… Empenyo l’armari, l’aparto, surt una aranya i cau un pòster d’en “Che” Guevara, que s’ha desenganxat. La paret del fons és tova: paper d’empaperar desfet per la humitat. L’estripo.Hi ha una porta. Ho sabia! Hi havia de ser! Podré seguir endavant el camí que fèiem. Escrit en negre sobre la porta hi diu:”DEIXEU TOTA COMPANYIA ELS QUE HI ENTREU“
Ja ho entenc! És el preu que he de pagar…! Però ho he de fer. Obro la porta, s’apaga l’espelma i em quedo a les fosques.M’hi vaig avesant. Endevino una cripta, i un sarcòfag al mig. És el meu: ho diu. D’allí surt una mica de llum. M’hi apropo. Una pantalla jacent mostra la meva web. Les meves restes descansen a Internet.Hi vaig descobrint l’escampall d’andròmines biogràfiques del meu primer cinquantenari, el llibret amb 33 somnis meus, el doble gravat amb un escrit a dins, que us vaig repartir, les ulleres, les lupes, el llapis petit que sempre duc, els meus objectes de companyia…Segueixo. Ara hi veig millor i m’endinso per un espai gris, tou, envellutat. Al cap d’una estona ho començo a entendre.D’esquena al passat, al dors del límit, vaig ensopegant amb formes conegudes i desconegudes, vísceres elèctriques, entranyes del pensament, ressorts oblidats de la voluntat… Tot unit per un embolic de connexions, conductes, línies de comunicacions, xarxes de camins, venes, rius, afluents; una teranyina de fils, de tubs, de fibres; un entrellat d’imbricacions, derivacions, amb empelts, bifurcacions, feixos…Als encreuaments, nusos, grumolls, borrons -germinant, brotant, generant capacitats -. L’arxiu de potències, el magatzem de provisions, el graner de productes, el rebost de recursos possibles del món, de l’ultramón!Aquí hi deu poder entrar tothom que vulgui buscar la seva porta…Hi ha rètols lluminosos. Trio els que entenc.

“OCULISTES ASSOCIATS”. Cabines transparents amb un personatge enquibit en cada. A totes hi diu: “En cas de miopia, trenqueu el vidre”. A prop, Raimon Panikar, Jorge Wassenberg, Eugenio Trías (sí, malgrat allò…), José Antonio Marina, Xirinacs… Lluny, V. Gordon Childe, Eliade, Teilhard, Freud, Jung, Einstein, Marx, Darwin, Galileu i molts d’altres, amb noms coneguts o no.”MICROSCOPI DE L’INSTANT”. Prestatges, calaixets i vidres amb preparacions. N’hi ha un de posat al microscopi. Apropo l’ull, graduo i veig unes lletres: “Cada moment esclata en múltiples camins que condueixen a múltiples móns, però aquestes explosions ens fan tanta por que…”. Però si això ho citava al segon llibret de textos del taller de pregària que vaig repartir! Parlava del present, del moment, de l’instant… Si no trobem valor a l’instant, per què volem l’eternitat…?”TELESCOPI DEL LÍMIT”. Miro i no hi veig res. Potser no va, o potser no n’hi ha. Em venen preguntes inquietants: No hi veig res o veig el no-res? És culpa de la meva vista, i llavors la limitació, el límit, és cosa meva? No diuen que estem fets del no-res? O és que l’home és el límit, la punta de fletxa, la proa de la creació, l’extrem que avançant la colonitza, la assumeix, li dóna sentit, la treu del no-res?”CAMBRA DEL SILENCI EXTERIOR”.  Obro una porta molt gruixuda, sec en una cadira amb proteccions encoixinades i premo un botó. Un braç articulat em situa al centre d’una esfera coberta de relleus a tota la superfície, que esmorteixen els sons. Hi ha llum blava. Un compressor fa el buit entre la paret externa i interna. La llum passa a vermella i s’il·lumina una pantalla que adverteix “Mantingui quietud absoluta”. Noto una esgarrifança per tot el cos, els batecs del cor es converteixen en explosions i se m’accelera, l’alè és un bramul, els músculs i els ossos em grinyolen, la sang, una torrentada. Suo, tremolo, i l’angoixa em fa prémer el botó de parada. Surto, espantat i avergonyit… Tot això, que és tan nostre, ho ignorem gairebé sempre, tapat per les mil remors que ens envolten, que ens són referències, però també interferències.”CAMBRA DEL SILENCI INTERIOR”. No hi entro. Tota la vida parlant del viatge interior, però, ara que puc, després de l’experiència passada, no mi veig en cor…”AUDITORI” Un cartell anuncia: “Festival de Músiques Religioses d’Audició Infreqüent”. Programa:Avui:

“La pregunta sense resposta”, Edgar Varèse (6.16)
“A través de la foscor”, Vangelis Katsoulis (9.07)
“Pregària xamànica”, cançons guturals de Tuva (5.28)
“Mani-Rimdu, cerimònia de benvinguda”, Sherpas de Khumbu (8.09)
“Dansa de les Divinitats de l’Aigua”, Alain Kremski (23.34)
“L’entrada del bisbe” (3.32) i “Parenostre” (3.37), Les Grans Veus Búlgares
“Sant Francesc d’Assís predicant als ocells”, Franz Lisszt (10.19)
“Aire del Gran Prior”, Erik Satie (3.43)
“Requiem”, György Ligeti (26.41)
“Els ulls tancats II”, Toru Takemitsu (6.26)Demà:Gurdjieff/ de Hartmann:

“Sayyid” (4.44)
“Ritual d’un ordre sufí” (2.58)
“Cant religiós”(2.04)
“Dansa oriental” (1.33)
“Trinitat” (2.23)
“Pregària de gratitud” (4.03)Henryk Górecki :

“Simfonia Nº 3 ó de les cançons tristes” (52.52)Olivier Messien:

“La Font de la Vida” (2.44)
“Puer natus est nobis” (6.05)
“Institució de l’Eucaristia” (6.26)
“La joia de la gràcia” (5.23)
“Pregària després de la comunió” (7.06)(Entrada gratuïta.)Si ells ho volguessin sentir…! Estem jubilats quasi tots, però ens anem tornant sords i ens morim. No sé si hi seriem a temps…

“LA IMAGINACIÓ”Bar. Self-sevice.Batuts. Combinats. Cocktails.Hi entro. A la barra un s’hi pot servir jocs d’habilitat i enginy, paradoxes, anomalies, curiositats, històries de terror i anticipació, somnis, surrealisme, art abstracte, geometries no euclídees, brainstorming, il·lusions òptiques, figures impossibles, happenings, fractals, imatges telescòpiques i microscòpiques… Ben a la vista, un consell: “Remeni-ho abans de prendre-ho.”Però no s’acaba aquí: Baixo una escala de cargol i sóc a les termes jueves de la confluència del carrer de la Palla amb Banys Nous. Allí hi ha una carta de productes més consistents per qui s’hi vulgui entaular:Prehistòria, psicoanàlisi, símbols, xamanisme, llocs sagrats, mites, rituals, Upanixads, tantra, ioga, tao, zen, Bíblia, càbala, hassidisme, alquímia, sufisme, mística cristiana…Postres: Mandales, khoans, signes, icones, espelmes, encens i sàndals.Te, amb ritual o sense.Begudes cordials i espirituoses (majors de 21 anys): Vidents (Àngela de Foligno, Hildegarda de Bingen, Boehme, Blake…). Poetes suspectes, blasfems o maleïts (Poe, Baudelaire, Nerval, Artaud, Lautréamont, Bataille, Michaux…).Amb recepta mèdica serveixen també un tast del silenci, del límit, de la vaqüitat i del no-res.”LLIBRERIA” Entro a La Central (Mallorca, 237), pujo l’escala i vaig a la sala d’actes. Lluís Duch i Eugenio Trías hi presenten el llibre d’Amador Vega “Passió, meditació, contemplació”. No els veig; no s’hi cap: els sento per l’altaveu. Va de nihilisme i religió, zen i mística cristiana, vacuïtat i pobresa, art abstracte i Mark Rothko. Em sento molt sol: sé que no s’hi cap, però que vosaltres no hi sou.Amador Vega, que me’l trobo connectat amb “El fruto de la nada” d’Eckhart -doncs n’és el traductor- em duu a Paul Celan i em fa descobrir aquest vers:

“Lloat siguis, No-res.
Volem pel teu amor
florir
contra
tu.Un no-res
hem sigut, som, serem,
florint:
rosa de no-res, de ningú.”Trobo una altra rosa buscant pel roser; és d’Angelus Silesius: “La rosa no té perquè, floreix perquè floreix, no es presta atenció a si mateixa, no pregunta si la veuen.”I encara una altra, d’Espriu:

“Nosaltres volem
només,
amb esperança
humil,
la plenitud eterna
de la rosa,
una suprema eternitat
de flor.”

“MUSEUS”. Amador Vega em connecta també amb el pintor rus Mark Rothko, que esdevingué abstracte: Uns possibles paisatges, partits per la línia de l’horitzó, se li van anar simplificant i enfosquint fins a convertir-se en un cel negre sobre un terra gris. Agafo el 50, que ara puja fins a Montjuic, i entro a la Fundació Miró per veure aquells quadres. Una mestra, didàctica i soferta, rodejada de canalla, manté enlairada una fotocòpia de la pintura més coneguda de Friedrich, on el típic personatge d’esquena a l’espectador, entre cel i terra, s’enfronta a l’horitzó. Els hi ve a dir que es posin en una disposició similar al personatge, per enfrontar-se a les pintures de Rothko. A la meva última col·lecció de gravats, on represento paisatges en el límit del possible, no me’n vaig poder estar d’una silueta equivalent a aquell personatge.La vena russa, depurada i mística, em porta a Malevich i al seu inefable quadrat negre –que coneixeu, i que tanta falta m’ha fet i em fa per construir-me la icona dels meus mites.

“CINE”. Em semblava que ara sí que era al final, però no. Fan la pel·lícula ”Stalker”, del director rus Tarkowski. L’havíem passat en vídeo. Però he anat a parar a la pantalla i sóc a la cambra de la zona prohibida, amb el stalker, el científic i l’escriptor. Ha parat de ploure i mirem com l’aigua entollada s’aquieta. Sona el telèfon. L’agafo. Em diuen: “Torna i explica’ns el que has vist, ni que no ho entenguem.”Hauria de tornar, però no sé si podré…Hi he passat quatre anys i mig.Josep Mª Sans SerafiniNovembre, 2001