SOM PARADÍS

Som nàufrags que en naufragar vam oblidar l’origen, el destí i el naufragi. Som lluny del paradís, però el paradís és a prop. Ens n’allunyem en buscar-lo com a realitat separada, en distingir-lo de nosaltres, en convertir-lo en un objecte distanciat d’un subjecte. L’exili és el delicte i el càstig a la vegada. Mentre busquem el Paradís perdut, com a perdut, ens fem perdedors, l’estem perdent, som culpables del Pecat Original.

El Paradís és un arbre: l’Arbre de la Vida [II]. Les cèl·lules de l’Arbre s’han separat de l’Arbre i cada una es considera arbre, però l’Arbre de la Vida és una realitat superior. La consciència, o una realitat superior a la consciència, estava destinada a l’Arbre sencer, no a cada cèl·lula en particular, però les cèl·lules hi van accedir abans d’hora, a un nivell impropi.

L’Arbre de la vida era la Humanitat [III], [IV], [V], [VI], [VII], o una realitat superior a la Humanitat. Hem desfet l’Arbre a mil miques, l’hem dividit fins a no poder més, fins a l’indivís, fins a l’individu. L’Arbre de la Humanitat tenia un destí; ara aquest destí l’hem heretat les persones, contingut a la prematura consciència, en forma d’esperances. Aquestes esperances són comunes, ara, a l’home i a la Humanitat. Aquestes esperances no es frustraran si l’home possibilita el funcionament orgànic, ecològic de la Humanitat, tendint a refer el que s’ha trencat. Cal un objectiu comú a tots els homes (1)…

El paradís no serà el producte d’una habilitat tècnica, aconseguida automàticament al posar l’últim ingredient, l’última peça. Caldrà abans plantejar els problemes a fons i globalment, posar en dubte l’actual concepte de realitat, buscar realitats paral·leles, realitats alternatives (2). Caldrà que imaginem, que contemplem, que arribem a la comunió mística amb tots i amb tot. Serà un canvi radical de punt de vista [VIII], una supressió d’aquest punt de vista, que ara serà arreu i enlloc. Una visió. Un èxtasi permanent (3).

El paradís ja és aquí. Quan oblidem el vel de la individualitat, se’ns apareix, però quan en prenem consciència, quan el convertim en objecte, desapareix. Quan som al paradís, no sabem que som al paradís, perquè saber-ho és el vel. Quan som al paradís, som paradís (4), tot és paradís, som tot (5). És la comunió a nivell d’ésser i l’ésser és indivís. El cos és paradís i el paradís és cos. El cos és l’Univers i l’Univers és cos (6)[IX]. M’habiten el sol, la lluna i les estrelles (7)[X], m’habiten els rius i els camps [XI], i els animals i les plantes [XII]. Jo sóc tu i tu ets jo. Què és més jo, el meu cap o la meva mà? Què és més jo, el meu costat dret o el meu costat esquerra?

OBJECCIÓ DE CONSCIÈNCIA

L’objecció de consciència s’ha d’estendre a d’altres camps, que són els que realment motiven l’existència d’armes.

No es pot treballar a la publicitat, doncs s’està manipulant la llibertat dels altres.

No es pot treballar als bancs, doncs protegeixen el que sobra, dels que en tenen necessitat.

No es pot treballar a l’administració de justícia, mentre aquesta utilitzi el càstig.

No es poden inventar necessitats artificials ni es pot fabricar el que no fa falta.

No es pot alimentar els propis fills amb el pa dels fills dels demés.

No es pot representar ni ser representat.

No es pot comprar, ni vendre, ni canviar. No es pot rebre, ni donar, ni establir cap relació sense amor.

Qui no és capaç de predicar amb l’exemple no pot criticar els seus semblants, però està doblement obligat a predicar de paraula el deure de tots i el pecat propi.

LA POLÍTICA

La política és la feina de suprimir el vel (1), de suprimir la política, de suprimir la Història. “Els pobles feliços no tenen història”. “Els bons governs són els que governen poc, i el millor govern és el que no governa gens”. No es tracta de recuperar el capital de Suïssa, sinó de suprimir el capital. No es tracta de pagar millor als treballadors, sinó de deslligar producció i accés als ben de la terra. Si amnistiem presos però els hi mantenim el vel, els traiem d’una presó petita i els portem a una de gran. Si guarim malalts però els hi mantenim el vel, els hi donem una salut falsa. Suprimirem la pena de mort, sense saber per què és millor viure una vida que s’acaba. Pel qui porta el vel, una vida que s’acaba sempre serà una vida curta, per mol que li allarguem. El valor de la vida no depèn de la seva llargada sinó de la seva pregonesa. La supervivència només queda justificada per la supravivència. Qui no pot trobar valor a les coses petites no el trobarà mai a les coses grans. Qui no pot trobar valor a l’instant, no el trobarà a l’eternitat.

QUI TREU EL VEL?

Els poetes, els utòpics i els místics.

Els poetes (1), en sentit ampli, els artistes que lluiten per la bellesa, que il·luminen el camí, que senyalen els vincles oblidats, que encomanen somnis als qui no saben somniar.

Els utòpics, que proposen i assagen realitats diferents. Que sorprenen amb decisions radicalment noves, que s’atreveixen a ser conseqüents fins a l’extrem, que provoquen el futur, que fan la revolució a diari vivint post-revolucionàriament.

Els místics (2), que senten perquè saben callar i escoltar, que viuen amb la consciència permanent d’una presència, que contemplen sense necessitat de paraules, d’eines, d’intermediaris, de representants, que porten l’ecologia al límit, fins arribar a la comunió a nivell d’ésser.

RELACIÓ

De la suma de moltes relacions superficials, mai n’obtindrem una de profunda. Són les relacions a fons les que ens fan falta. En tindrem d’establir les que puguem, però ni mes ni menys, no ens enganyem…No serem més humans per tenir més relacions, sinó per tenir-les a més profunditat (1). Sempre els desconeguts seran més que els coneguts, els qui deixarem d’ajudar, més que els qui ajudarem. L’única manera d’estar en contacte amb tots, fins i tot amb els allunyats, amb els del passat, amb els del futur, és des de dins, des de la profunditat de cada una de les nostres relacions, des del centre que ens uneix, des de l’origen i el destí, des de l’ésser. El dia que serem tots germans, descobrirem que sempre ho havíem sigut. Aquell dia entendrem les estranyes paraules “profunditat”, “centre”, “origen”, “destí”, “ésser”. Totes es fondran en una, que desapareixerà per no fer ombra.

COMUNITAT

Perquè fructifiqui la llavor dels poetes, dels utòpics, dels místics, perquè sigui factible l’objecció radical de consciència, perquè es puguin establir i mantenir relacions profundes, ens cal una comunitat, almenys com a punt de partida (1). Que serà també punt d’arribada, doncs el que s’intenta és la reconstrucció de la comunitat humana, de l’Arbre de la Vida. Tot això és fosc en la mesura en què n’estem allunyats.

Una comunitat no violenta, unida per l’amor, per una fe, per unes esperances, tindria que recórrer progressivament uns passos que podrien ser aquests:

Corresponsabilitat.
Comunitat de bens.
Comunitat de vivenda.
Comunitat de treball.
Treball no alienant.
Creativitat.
Treball intel·lectual i físic.
Desenvolupament físic i psíquic.
Supressió dels diners.
Supressió d’equivalències en els intercanvis.
Autoabastament.
Reciclatge dels subproductes.
No contaminació.
Respecte a la Natura.
Funcionament ecològic.
Meditació.
Valoració del silenci.
Ioga.
Zen.
Contemplació.

La societat de consum tolera que es faci trampa al joc, però no admet que no es vulgui jugar, tolera a qui roba, però persegueix a qui vol viure sense diners, perquè la circulació dels diners és la sang que la manté viva.

La societat de consum ha sigut capaç de digerir i comercialitzar la protesta contra ella mateixa. No n’hi ha prou amb protestar, cal afegir alternatives de societat humana que demostrin que és factible viure d’altres maneres i que possibilitin aquestes altres maneres de viure, que demostrin que la majoria de necessitats són artificials i que possibilitin viure amb poques necessitats, que demostrin que ser feliç es una cosa senzilla i que possibilitin ser senzillament feliç.

Quan comencessin a tenir èxit, aquestes comunitats serien ridiculitzades, calumniades, prohibides i perseguides per la societat actual, que aniria perdent productors a qui explotar, consumidors a qui vendre i electors a qui representar.

Les comunitats serien atacades per la masoquista esquerra tradicional, que creu que la victòria es compra amb el mèrit del sofriment. Parlarien de “atac contra el progrés”, com si l’actual concepte de “progrés” no fos un típic producte capitalista; parlarien de “fugida del món”, com si només hi pogués haver un esquema del món, el seu; com si les comunitats no estiguessin obertes a tots els qui volguessin nedar sense guardar la roba.

També serien atacades pel sadisme de dretes, que creu que la victòria s’obté de la pròpia força, del tipus que sigui… Dirien, descaradament, coses semblants a l’esquerra tradicional i afegirien que això és privar els fills de la llibertat, com si ells fossin la llibertat, com si la supressió de les armes fos un atac dels homicides i suïcides, com si no es pogués oferir als fills i a tothom el que es creu millor.

A DINS O A FORA?

El pitjor que li pot passar al treballador que vol augment de sou per comprar les mateixes coses que el seu amo, és que li augmentin el sou, perquè llavors les comprarà i serà més difícil que se li obrin els ulls.

Si inventem una màquina que descontamini el que una altra va contaminant, eternitzarem l’amenaça de contaminació i la nostra dependència de les dues màquines.

Si ens tranquil·litzem i ens animem químicament, mai suprimirem les causes de la nostra excitació ni de la nostra depressió, i tindrem la feina de contrarestar els efectes secundaris. Químicament, és clar…!

La nostra societat és una droga que crea dependència, i cada vegada ens en cal una dosi més gran.

Millorar les condicions de la nostra presó és apuntalar la seva existència.

Cada pedaç que posem a la nostra societat dissimula les conseqüències sense suprimir les causes. Així, plens de bona intenció, d’honradesa i de mèrit, evitem que aquesta societat mori víctima de les seves contradiccions internes. Al final, perdem de vista les reixes i considerem la vida a la presó com la única possible, i traïdor a qui no posa pedaços perquè s’ha establert fora. Si tots som a la presó, si fora no hi ha vida, mai no voldrem fugir-ne. Cal establir una tensió des de fora, com a la festa, com a la litúrgia.

Viure encara a la nostra societat només queda justificat si ens dediquem a destruir-la. Especialment els seus vels.

Viure ja a fora només queda justificat si construïm l’Arbre de la Vida. Especialment els seus ulls.

Viure als dos llocs, intenta justificar-ho la nostra por. Si no ho aconsegueix del tot, és que encara queda esperança.

J.Mª Sans Serafini
Març 1977