| DISTINCIONS | CONSEQÜÈNCIES | ||||
MEU-TEU |  | AIXÒ ÉS MEU AIXÒ NO ÉS TEU |  | PROPIETAT | REVOLUCIÓ NEOLÍTICA |
| JO-TU | | JO NO SOC TU TU NO ETS JO | | INDIVIDUALISME | REVOLUCIÓ PALEOLÍTICA |
| SUBJECTE -OBJECTE | | JO NO SÓC AIXÒ AIXÒ NO ÉS JO | | DISTÀNCIAMENT | |
La ment humana elabora projectes per digerir la realitat, construeix esquemes d’interpretació, de relació, de funcionament, de comportament. Però quan arriba l’hora d’integrar-s’hi ella mateixa, separa una part de les percepcions, en diu “jo”, i projecta, llença fora la resta de les percepcions, de les quals es distingeix. Així apareixen les distincions SUBJECTE-OBJECTE (1), JO-TU, MEU-TEU i tot el que se’n deriva. Així apareix el que ara en diem coneixement, consciència (2), ciència (3)… Així apareix el coneixement que distingeix (4), analitza, divideix (5), distancia, separa, oposa, dispersa. Això és tant general que ho creiem, que ho creiem present en l’home des de l’origen. Ho creiem original (6).
L’home va inventar els conceptes de llei, culpa, i càstig. S’hi va acostumar tant, que quan es contempla a si mateix, quan medita el sentit de les seves experiències, es veu forçat per aquest esquema a lligar mal i càstig: Si el càstig és un mal aplicat al culpable de transgredir una llei, tots els mals naturals deuen ser càstigs per haver transgredit una llei. Si tots sofrim, és que tots som culpables. Déu és el legislador i nosaltres culpables castigats.
Un delicte que el fem tots i que el fem des de l’origen, no serà un delicte de les persones, sinó de la naturalesa humana. Només cal personificar la naturalesa humana, posar-la al principi, en una situació anterior ideal -un Paradís- i explicar que va ser culpable. Si s’oblidava que Adam era la naturalesa humana i se’l reduïa a persona humana -la primera-, quedava la solució, per explicar la transmissió de la culpa, d’aplicar el concepte d’herència vigent quan es va presentar aquesta dificultat, o sigui una herència que transmetia el poder i la debilitat, la riquesa i la pobresa, el saber i la ignorància, el premi i el càstig.
Seguim escoltant la saviesa antiga que ens dirà quina va ser la culpa. La fruita que obre els ulls és de l’arbre de la ciència, de l’arbre del coneixement del bé i el mal. I la culpa és el coneixement que distingeix i contraposa. Se’ls hi van obrir els ulls i van distingir entre vestit i despullat, entre bé i mal, entre arbre de la ciència i arbre de la vida, entre paradís i no-paradís. El càstig és el pecat i el pecat és el càstig. El coneixement que distingeix, que trenca la unitat, que la fa trossos, els distingeix, els distancia del Paradís. Paradís que des d’ara enyoraran. D’aquesta divisió, d’aquest exili se’n segueixen la problematització de la mort, del treball i delsexe.
MORT
La mort és problema perquè l’individu, al morir, perdrà la individualitat, individualitat aconseguida “contra natura” i “contra natura” mantinguda. Mantenir una vida així, costa molt, i més si es vol allargar tant com sigui possible, com si així es pogués escapar de la mort. Cal estar vigilant, desconfiar, buscar sempre nous coneixements, renovar diàriament el pecat original, lluitar contra la natura, lluitar contra els demés individus que pretenen el mateix. Cal treballar…
TREBALL
El treball és problema perquè els medis ens aïllen, ens aparten, ens distancien dels demés i de la natura. Apareix l’eina (1)de treball i les eines simbòliques (2): el llenguatge, el mite i el ritual. I apareixen els mediadors, els intermediaris, els representants, els substituts. Des d’ara, per estar en comunió amb els demés i amb la naturalesa, ens seran imprescindibles. Al sexe també li surt un representant.
SEXE
El sexe és problema perquè una part del cos s’erigeix com a representant de la persona com a subjecte social. Una part representa el tot. Es crea una organització que pretén ser sexual, però només és genital. Però la sexualitat està orientada a la comunicació i a la creació, i la genitalitat només a la reproducció.
SEXE I PODER
El poder està en la força. L’home en té més que la dona. El poder deu estar en la diferència. De fet, els símbols del sexe masculí estan estretament lligats als símbols de poder:
La clau de Freud és també la clau de Pere, que obre l’accés al Paradís, al Paradís perdut, al ventre matern, d’on s’ha sortit, al ventre femení, on es vol retornar.
El pal, del llatí “palus“, semblant al grec “j a l l o z “, d’on ve fal·lus. D’aquí ve “fal·làcia”, mal que es fa a un altre, o sigui, abús de poder.
El dit, triats a dit pel poderós, un dit dalt del ceptre. El dit, format per falanges, del llatí “phalanx“. Falange: cos d’infanteria armada. Cos poderós.
El braç. El poder de Jahveh es manifesta “amb mà forta i braç estès”. El braç enlaire i el puny tancat.
El bastó de comandament.
El bastó de Moisès, bastó poderós.
El bàcul.
La vara, la vara de mesurar. Es mesura la propietat, el poder. “Et mesuraré les costelles”, et pegaré. Cop de vara, cop de verga, vergassada.
La vara de sant Josep. La vara florirà, fruitarà.
La batuta, per dirigir. “Portar la batuta”.
La vareta màgica, vara poderosa.
El punyal, l’espasa, l’escopeta, el canó, etc.
Així com una part del cos s’ha erigit instrument simbòlic del sexe, així un individu s’erigeix instrument simbòlic del poder. Quan cal exercir la llibertat, quan cal prendre decisions, quan cal responsabilitzar-se, es crea una organització i una part representa el tot. Un monarca s’erigeix representant de tots.
Aquest esquema es repeteix en d’altres aspectes, com en l’erecció d’un temple o d’un monument.
LA PART PEL TOT
| L’ABSOLUT no té mida. Ho omple tot. | Tot és un gran FET. Una realitat ecològica. | SEXUALITAT GLOBAL. Forma d’existir complementària i creadora. | Poder de DECISSIÓ GLOBAL. |
 | | | |
| Es redueix a un lloc sagrat. | Es redueix a un fet concret, significatiu. | Es redueix del tot a les parts: a les parts genitals. | Es redueix a un representant, a un monarca. |
| S’erigeix un temple que fa de sucursal. | S’erigeix un monument que ens el recordi. | El fal·lus s’erigeix com a representant de la persona. | El monarca s’erigeix com a representant de tots. |
 | |||
| Mare: Model de dona. | Pare: Model d’home. | ||
| Dona: “el repòs del guerrer”. | Monarca, “pare de la pàtria”. | ||
| Mare-dona, imatge del Paradís. | Pàtria, imatge del Paradís. | ||
| Si deleguem la sexualitat a un sol membre, ens retornarà al Paradís, d’on vam sortir. (És el “regressusaduterum“, el viatge cap al ventre de la dona-mare). O sigui, una proposició eròtica. | Si deleguem la responsabilitat al monarca, ens retornarà al Paradís, d’on vam sortir. (És el retorn a la justícia, a la pau, etc.). O sigui, una proposició política. | ||
| Si ho acceptem, la culminació serà l’acte sexual. | Si ho acceptem, la culminació serà la decisió política. | ||
| Però és un retorn fictici. És una representació de retorn. És teatre. | Però és una responsabilitat fictícia. És una representació de decisió. És teatre. | ||
| Ens hem cregut protagonistes. | Ens hem cregut protagonistes. | ||
| Però hi ha hagut distanciament, distinció, entre una part i el tot. | Però hi ha hagut distanciament, distinció, entre una part i tots. | ||
| El subjecte de la sexualitat era tota la persona. | El subjecte de la decisió era tota la comunitat. | ||
REVOLUCIÓ AL MÓN DEL SEXE
La mare-dona-paradís és propietat del pare. Ell posa les normes, les condicions, les lleis. El pare impedeix el retorn. Ell té la clau del paradís.
Cal matar el pare i casar-se amb la mare: el mite d’Edip. Però hi ha desigualtat de condicions, el fill és dèbil davant del pare, però la unió fa la força. Contra la paternitat s’alça la fraternitat. Els germans s’alien, es confabulen, conspiren i maten el pare.
La castració és assassinat simbòlic, la part pel tot, les parts per la persona; és robar la clau d’accés al paradís. És prendre el poder per la força.
Es decapita per emportar-se el cap. “Tants caps, tants barrets”, la part pel tot. Robar el cap és robar simbòlicament tota la persona, és prendre-li el poder. Com més caps, més poder. “Tant tens, tant vals”. Fer-me meu el poder d’un altre és assimilar-lo, és interioritzar-lo, és digerir-lo, és menjar-lo, és canibalisme.
Cal evitar les baralles pel botí, pel cos del pare. Cal posar-se d’acord, partir-lo, repartir-lo. Una part els hi permet participar del pare.
Els fills es mengen el pare, que no va prendre la precaució de menjar-se’ls a ells, com Cronos-Saturn. Combreguen amb el cos i la sang del pare. És la solidaritat en el crim, assumida, consumida. Però el que els uneix segueix essent el pare. Ara, l’han interioritzat. Ja no se’n podran lliurar. Van prendre el poder, però el poder els va prendre a ells. Han interioritzat les seves normes, les seves condicions, les seves lleis. Tenen dins el super-jo, la consciència moral, el cap del pare; l’enemic, a casa.
SEXE, PODER I CULPA
El suïcidi és l’assassinat del pare que portem a dins i és la venjança del pare que assassinem. El poder i la consciència de culpabilitat es van adquirir a la vegada. Callarà la consciència quan es perdi el poder.
Sempre que es mata, es mata al pare (o al germà gran que l’ha suplantat). Sempre que es mata, es mata la consciència. Matar és oferir un sacrifici per obtenir un benefici. És un suïcidi per delegació. Hi ha substitució de la víctima, que teníem que ser nosaltres, el pare que portem a dins. La substitució és una trampa per obtenir un benefici i escapar a la venjança (Com al món laboral: el capitalista es busca un substitut que es mati treballant, esperant prendre-li el benefici i lliurar-se de la feina. Però això l’obliga a dependre de les seves víctimes, i aquesta dependència és la debilitat del capitalista, és la venjança del treballador, és la veu de la consciència que el capitalista voldria fer callar).
La sang fecunda la terra, però clama venjança, els morts clamen, els caps robats clamen, les seves boques clamen, les seves boques ens parlen. La víctima enterrada es manifesta en la planta que creix al damunt. Si se li talla un tros, una vara, una verga, i se’n fa una flauta, bufant, donant-li el nostre alè, la nostra vida, la víctima reviu i ens parla.
Missatge oral, com el del cap d’Orfeu parlant des d’una cova, des de les entranyes de la terra. D’allí ens arriba la seva saviesa poderosa, el seu oracle, la seva oració. Ens ensenya el cultiu, el culte, l’arbre frondós de la cultura [I]. Però també ens parla del nostre crim. La cultura, el coneixement, la ciència, la consciència, són fruit d’un crim per prendre el poder. “Sereu com déus”.
Mentre fem distincions entre uns i altres, serem fora del paradís i el nostre crim ens serà recordat arreu, com li passà a Caïn.
REVOLUCIÓ AL MÓN DEL PODER
La revolució contra el monarca-dictador no se’n lliura d’aquest esquema de revolució al món del sexe, i el reprodueix pas a pas.
El poder de decisió ha estat reduït de tots a una part, ha estat delegat i s’ha condensat en un individu, perquè la decisió ha de ser indivisa, unitària, no es pot decidir una cosa i el seu contrari a la vegada.
El monarca ens diu que ho és pel bé de tots i per la gràcia de Déu. A canvi de la nostra renúncia ens promet el paradís, però el paradís no ens acaba d’arribar mai. Si algú hi habita és precisament ell, el monarca. Ja no es el fill de la mare-pàtria: ara n’és l’espòs. La pàtria és la seva propietat. Ell en té la clau, ell en té el bastó de comandament, el pal de la força, el dit de designar.
Els súbdits volen el poder de decisió. Són dèbils davant del monarca, però la unió fa la força. Contra la monarquia s’alça la democràcia. “Voxpopuli, voxDei“. El poble es confabula, conspira i mata el monarca (1). Pren el poder per la força, roba les claus, el bastó, el dit.
Cal evitar baralles pel botí, pel poder. Cal posar-se d’acord, partir-lo, repartir-lo. Un partit els hi permet participar del poder. Es reparteixen el botí, el devoren, l’interioritzen. Ara, tots porten un rei al cos.
Però calen decisions unitàries. Estan condicionats pel passat monàrquic; han matat el monarca, però no la monarquia. Troben útils molts dels camins oberts, moltes de les relacions establertes anteriorment. Ja tenen la “liberté” per decidir, però la “ègalite” és pre-revolucionària i ve de la “fraternité“, que és una referència directa al pare. Era el pare, qui feia iguals als fills.
El poble porta moltes coses entre mans, cal un “referèndum”, cal un “plebiscit”, cal citar a la plebs. Cal atorgar el nostre vot a un germà gran que ens el demana, que ens demana la nostra promesa de que ens creurem responsables de les seves decisions; si així ho fem, el paradís que ens diu que hem conquerit, serà finalment nostre. I li donem el vot. Queda erigit representant nostre. S’ha repetit la història. S’ha tancat el cicle (2).
L’ESQUEMA A L’ESGLÉSIA
El Germà Gran era Rei, i tenia les claus del Regne. Per a accedir-hi calia prendre-li les claus, calia la seva mort violenta, el seu sacrifici, calia partir-se’l i repartir-se’l, alimentar-se d’Ell, combregar amb el seu Cos i la seva Sang. Una vegada assimilat, interioritzat, coneixem el camí, la veritat, la vida, la voluntat del Pare, la nostra germanor però també coneixem la nostra culpa, l’enormitat del nostre crim. Cada vegada que els conspiradors ens reunim, recordem l’origen del nostre aliment, el nostre crim.
Renan deia: “S’esperava el Regne i va venir l’Església”. El ventre matern és el Paradís, fora no hi ha vida, no hi ha salvació. Perquè l’hem assimilat, som cos místic de Crist. Per això tenim accés i estada al ventre místic de la Santa Mare Església, Esposa de la Víctima, refugi de pecadors penedits, d’ex-conspiradors.
L’ESQUEMA A “L’ODISSEA”
Vencent els obstacles, els perills de la vida, el rei Ulises retorna a Itaca, la seva pàtria, la mare-pàtria, retorna a Penèlope, la seva esposa, que l’està esperant impacient. L’última lluita és una competició amb els pretendents, candidats a representar-lo, a prendre-li el lloc. Ulises els venç amb el poder del seu braç i de les seves fletxes.
L’ESQUEMA A “LA DIVINA COMÈDIA”
“Al mig del camí de la nostra vida”. Al mig, no al final. Perquè no al final, que hauria sigut el moment convencional d’emprendre el viatge cap al cel…?
Al mig del camí de la vida, de la vida del cos; al mig del bosc, al mig de la terra, al mig de la mare-terra, al mig del cos de la mare-dona-esposa, hi ha la porta d’accés a l’altre món, d’accés al Regne, al Poder, a la Glòria, al Paradís, al ventre matern, d’accés sublimat a Beatriu, el cel de Dant.
Guiat per Virgili, el seu mestre, el seu model, el seu pare espiritual, el deixeble venç al mestre, el fill venç al pare. Virgili no pot seguir endavant i Dant guanya la carrera. Però porta la sublimació al límit; el destí és Déu, per això la mediació femenina ja no pot ser Beatriu, cal que sigui la Mare de Déu.
Continua a la 3ª PART: PARADÍS