LA IMATGE DEL PODER I EL PODER DE LA IMATGE

La imatge de la portada del fulletó anterior és fàcil d’interpretar, ni que se n’ignori l’època, la procedència i el nom dels protagonistes, perquè seguim subjectes a situacions bàsicament similars: llances a banda i banda, servidors dempeus disposats a intervenir quan calgui, fan guàrdia al poderós (senyal que se sent amenaçat); els manté per no tenir-se que embrutar les mans ni de sang ni de res. Però a més de l’advertència directa de les armes, hi ha la indirecta dels símbols. La verticalitat de llances i homes a l’aguait contrasta amb la comoditat de qui pot seure al mig de l’escena. El disseny del seient va més enllà de les necessitats de confort: la imatge ens diu que qui hi seu es pot permetre pagar artesans que li embelleixin el tron i escultors que reprodueixin pacientment l’espectacle sobre pedra, que mantindrà el missatge vigent per mil·lennis. El símbol de seure mentre els altres s’estan drets, només té l’inconvenient de contradir el símbol de tenir el cap enlairat per damunt de tothom, però això ho solucionen arreu posant el tron sobre d’un pedestal. L’escultor aplica, a més, el clàssic recurs de distingir pel volum el poder de cada personatge, contradient uns coneixements artístics que a vegades cal oblidar per fer bullir l’olla… La vara lleugera recolzada a terra, davant dels peus, indica que el dit que assenyala i el braç que colpeix van més enllà de l’anatomia, que l’abast de la seva força el precedeix i la pot utilitzar amb la facilitat amb què mou una canyeta…

Tota la lliçó de poder que s’ha vist fins ara contrasta amb la submissió del personatge que gaudeix de l’honor d’apropar-se al seu monarca, mentre va arronsant-se a cada pas. Ell també en té de poder, encara que no tant: duu el cap cobert, però la seva vara és més curta i no el precedeix, no fos cas que entrés en conflicte amb la del seu amo. Corbat i encongit entre tanta verticalitat, tapant-se la boca en espera de llicència per parlar, és evident que -tot i retre homenatge-, deu anar a rendir comptes, o potser a demanar algun privilegi.

Però el greu de tot això és la facilitat amb què llegim, encara, aquesta imatge.

BROMERA

Allò que diu el diari que passa, les imatges que ens colpeixen amb la seva pretensió d’objectivitat, les notícies que comprem i que ens cobren de moltes maneres, les angúnies de responsabilitat culpable que ens engalten i ens empelten, les Grans Obres, Aliances i Compromisos que ens concedeixen la gràcia de la nostra participació, els papers apresos que ens creiem obligats a representar, els pedaços que cosim més o menys a prop dels estrips, les coses que es compten en milions: tot això és bromera d’una ebullició profunda -bombolles contra bombolles, contínuament esclatant- que ens manté l’atenció surant a la superfície, esverats dels esquitxos, distrets de les causes, lluny de l’origen. Com més bombolles veiem, més ens creiem informats. El que passa a sota no és notícia: no es veu; potser se’ns amaga, potser ens ho amaguem.

DESGRÀCIES A L’HORA DE SOPAR

Cinquanta morts són molts morts? És més desgràcia si estan reunits que si estan escampats…?, si moren de cop que si ho fan en una setmana…? Que potser depèn de l’edat, tot això…? A veure: 50 persones que morin als cent anys han viscut el mateix que cent que morin als cinquanta; en el segon cas la desgràcia és més gran perquè han mort més joves, o és igual perquè els anys d’experiència humana són els mateixos, o és més petita perquè més gent ha fruit de la vida?

Si la qualitat de vida es valora més que la quantitat, es tractaria d’escurçar la dels que la pateixen i allargar la dels qui la gaudeixen. O al revés, si l’accent es posa sobre la quantitat, s’hauria de rebaixar la qualitat perquè molta gent visqués molts anys malament. O encara, si una cosa va per l’altra, s’hauria de trobar l’equivalent del grau de qualitat en anys, i anar suprimint els qui passessin de la taxa.

Potser aquests sarcasmes fan escruixir, però s’arribaria a això si es portés a les últimes conseqüències una visió ingènua de les desgràcies col·lectives.

LES ARRELS

Si ens preocupa la caducitat humana, no en hauríem de perdre entre les fulles: ens caldria resseguir les branques dels fets, on anècdotes diverses es van entroncant; la soca les aplega i n’evidencia la unitat d’origen. Si hi ha raons per brostar i raons per marcir-se, potser haurem de trobar-les lluny de les fulles, allí on l’arbre s’enfonsa, a les arrels invisibles, o encara més lluny, a la sequera, als adobs, als astres…

Amb imatges autèntiques es pot mentir per omissió; de tant sovint ja no ens sobta. No podem oblidar les que em vist aquest estiu a la televisió, però per buscar la veritat caldria un programa televisiu molt mes llarg, on es parlés de l’origen de fronteres fetes amb regle, de nacions “demòcrates” robant el manteniment i la identitat a tribus “salvatges”, donant noms dels partits que inverteixen en les desgràcies llunyanes, noms dels comerciants d’armes, dels bancs que els hi guarden els diners, dels policies que vigilen els bancs, dels estats que paguen aquests policies, dels polítics que representen aquests estats i dels ciutadans que accepten de ser representats.

I encara no n’hi hauria prou: s’hauria d’analitzar l’impacte no sols de malalties, sinó també de medicaments i d’aliments europeus en altres continents, què passa quan a dues tribus veïnes que tenen la tradició universal d’esbatussar-se se’ls hi allarga una mica la vida i la natalitat, i se’ls hi ven armament civilitzat. Que potser els pobres no es poden barallar…? Que potser els negres no poden fer revolucions…? Sabrem mai la història dels supervivents que han fet tornar…? Hem ajudat amb els nostres donatius a criminals de guerra, o aquest és un concepte europeu? Com el veiem el sofriment dels injustos…? I ètiques diferents en pobles diferents…? Ens ho hem de preguntar tot això…? Ens ho hem de contestar…?

Seria de mai acabar, i això que sembla que ens facin creure que el problema són unes imatges, i la solució un donatiu.

DEPURACIÓ

Ai…! Voleu dir que són tan complicades les coses? Potser els altres són recargolats, però la consciència pròpia sembla una cosa clara com l’aigua. Quan la vols veure, la poses al gerro de vidre i te la mires de prop. Tremola una mica, s’assossega i aviat copia la forma del recipient tant bé, que si no fos per la ratlla de dalt semblaria un gerro buit.

Clara i quieta ara, tanmateix ha tingut una història molt moguda: Ha gastat roques, ha dut sediments, però els hi han fet deixar. Ha conviscut amb microorganismes, però els hi han matat. Havia volat, i ha hagut d’arrossegar-se. Ha saltat, però l’han deturat. S’infiltrava i l’han filtrat. Coneixia la llum i ha conegut la fosca. L’han feta passar tantes vegades pel tub que ha acabat per adaptar-se on sigui, sense color, ni olor, ni gust (potser a vegades amb gust d’antisèptic, però diuen les autoritats competents que això és una garantia d’esterilitat pel bé de tots).

Un procés així, no hi ha consciència que el resisteixi…

VIATGES ORGANITZATS

A l’antigor, grans viatgers de l’esperit van explorar la vasta realitat humana: els seus deserts, les seves selves, els seus cims, les seves grutes, les seves fonts, els seus horitzons…

L’impacte fou tan gran en la generació que els conegué, que el recorregut de l’exploració va quedar fixat en plànols i narracions, i des de llavors es van oferir a qui volgués conèixer l’home. Amb el temps, l’arriscada aventura personal va esdevenir ruta turística obligada, rígida i sense alternatives ni desviacions. Barraquetes i barracasses competeixen encara, anunciant i garantint a qui s’apunti que no hi ha més ruta transcendent que aquella. En els moments delicats en què es deixa la protecció de l’autocar, cal cenyir-se al recorregut i seguir els guies; el mapa no és prou segur, doncs podria ser mal interpretat: apartar-se del camí és perdre’s.

De vegades, els itineraris de les agències turístiques coincideixen en algun lloc: la Font de l’Origen, la Gruta de la Iniciació, la Muntanya de la Pregària, el Mirador del Futur, el Cingle de la Mort…, però -incomprensiblement- aquests llocs de trobada no són motiu de diàleg, sinó que guies, conductors i intèrprets simulen ignorar-se, i si no poden, s’acaba en baralla.

Les companyies més fonamentalistes organitzen visites sense baixar del vehicle: tot el que els turistes necessitin ho podran trobar a l’autocar. L’hostessa, sempre amb les mateixes paraules, descriu el que es veu per les finestres, que -per evitar problemes- aviat podrien ser de ferro, i aquella ser reemplaçada per un video. Seríem així a un pas de la seguretat màxima de l’autocar immòbil, que oferiria l’única ruta veritable del fundador, per l’interior de l’home, sense cap necessitat de fer-la personalment.

J.Mª Sans
Estiu 1994