COLONITZACIÓ

L’evangelització dels no occidentals implica una colonització cultural: això sembla que ho comencem a veure. Però és que l’evangelització dels occidentals TAMBÉ IMPOSA I PERPETUA UN ESQUEMA CULTURAL, (pel context, connexions, pressupòsits indiscutits…). I això ja és més difícil d’entendre, perquè en aquest esquema ens hi trobem immergits, l’acceptem com a obvi i en diem “sentit comú”.

SENTIT COMÚ?

El sentit comú sembla la visió directa, ingènua, innocent de les coses, però és una dictadura totalitària implantada després de la lluita entre visions i de la victòria d’una. Nosaltres en som les víctimes i els transmissors, i duem dins les cicatrius i el camp de batalla. Qui posa en dubte aquest sentit, per poc que sigui, genera d’immediat una reacció en defensa de la seva solidesa, fonament de la nostra seguretat… Tots en som protectors espontanis. El primer senyal d’alarma és la ganyota d’estranyesa dirigida automàticament a l’infractor, a l’estrany, al desconcertant; el segon és la rialla, que alerta la comunitat amenaçada per l’extravagant, pel ridícul, pel risible. El salvatge, trasplantat a la civilització, fa riure pels seus “errors”. I també l’infant maldestre. L’ensinistrament dels fills permet l’ús d’armes tan refinades i efectives com l’amenaça de perdre l’amor dels pares. Aquests, a contracor, reprimeixen ensems el propi fill i els propis escrúpols, sublimant el paper que representen. Als joves se’l adverteix que per fruir dels avantatges socials cal doblegar-se. Amb l’adult no hi valen contemplacions: l’acció punitiva creix, l’inadaptat queda al marge, s’aïlla el trastocat, s’engarjola el malfactor; si cal, se l’elimina: s’ha d’aturar la difusió del mal exemple. Reaccions viscerals, rampells, linxaments, revestits de cultura… Al fons de botxins i víctimes, una mateixa por.

ESTRUCTURA I LLIBERTAT

Por, de què? Què estem defensant, construint, reproduint amb tant de neguit…? On ens hem enrolat?: Som al servei d’una carcassa, d’una ESTRUCTURA que estableix les DEPENDENCIES quan volem prendre DECISIONS. Aquestes dependències perpetuen el sistema -que és impersonal- mantenint la seva forma, com l’aigua que fa un solc a terra, per on hi passa més aigua que fa més solc. Tot acte lliure ve limitat pels seus marges. Aquests varien molt lentament, com els dels rius, erosionats pels “marginals” que s’hi estavellen. Ens apropen als límits les preguntes sense resposta, la fidelitat al propi interior, la fantasia, els somnis, les esperances, l’art, les cultures distants i l’estudi de l’origen dels límits. Però els sabotejadors més eficients són els humoristes, que disparen constantment les alarmes -fan riure-, mostrant les ambigüitats, els encarcaraments, les incongruències, els errors, els descuits, els punts febles del sistema.

REALITAT DE L’ESTRUCTURA

La xarxa que enxampa el nou nat, les roderes que l’encarrilen, no són pas etèries: són ben reals. Per què atribuïm el súmmum de realitat a la matèria? Hi ha espai entre els àtoms. El lloc que cadascun ocupa està pràcticament buit: és la zona on es poden trobar els electrons, movent-se al voltant d’un nucli, separats proporcionalment com el sol i els planetes. I aquestes partícules no són sòlides, sinó simples posicions on es manifesten unes altres engrunes més petites que tampoc són massisses, sinó, probablement,…etc. Quines raons de pes ostenta el totxo -malgrat els forats que té dins- per demostrar la seva realitat? Doncs que és capaç de condicionar el nostre moviment si forma un mur, el nostre abast si ens empareden, les nostres decisions si ens cau al cap. Així, doncs, si la fe en la realitat física ve donada per la capacitat de condicionar les nostres accions, com podríem dubtar de la sòlida realitat de la cotilla cultural, de la carcanada, de l’esquelet que constantment ens diu les opcions, postures, gestos i moviments permesos i prohibits a la nostra llibertat?

SUBORDINACIÓ

La representació més clara d’estructura coactiva és l’organigrama, que defineix la categoria en funció de l’alçada, i les línies descendents fan conèixer el curs que seguiran les ordres. Els càrrecs de les caselles, romanen; els noms que les ocupen, passen (amunt, avall o enfora, però passen). La fatalitat automàtica del seu funcionament n’assegura la continuïtat.

Perquè aparegui aquesta estructura no n’hi ha prou que algú cregui que ha de manar: cal, també, que algú estigui disposat a obeir. Les “dotes de mando” pressuposen les “dotes de sumisión”, com l’amenaça pressuposa la por. La virtut d’adaptar-se és molt a prop del vici d’obeir: es lliura la llibertat i la responsabilitat a canvi de la seguretat i la protecció. El cas límit és la interiorització sado-massoquista d’aquesta relació, o això que ara en diuen “la síndrome d’Estocolm”. Qui s’adapta, sobreviu i perpetua la situació, qui no, ha d’enfrontar-se a l’amenaça del sistema i al rebuig espontani dels vençuts. I qui ha cregut que havia d’obeir, acaba per creure que ha de manar allò que ell ha obeït. Es difícil de mantenir l’equilibri inestable d’unes relacions fraternes, d’igual a igual: cal la voluntat de tots. Qualsevol diferència ho pot abatre. En canvi, com més gran és el desnivell, més ferm és el poder.

La transmissió de realitats socials com la família, la religió, l’escola, l’exèrcit, l’empresa, el dret, l’estat, consagra unes estructures jeràrquiques basades en la subordinació, gairebé intercanviables. I així, no són casuals en totes elles una persistent distinció de l’autoritat pel lloc singular o per l’alçada, o les similituds entre trones i trons, estrades i tarimes, solis, càtedres, caps de taula, caps de casa, capitans i altes direccions. Ni entre bàculs, bastons, vares, punters, batutes, ceptres, maces i espases. Quan entra un superior, els inferiors s’han d’alçar espontàniament per oferir-l’hi el seient i posar-se a la seva disposició. Saludar un superior es iniciar els gestos -estilitzats- del ritual del vençut que es rendeix. La impersonalitat de l’autoritat es fa evident en l’obligació d’un tractament específic que menciona el rol, el poder, els atributs que se li reconeixen, quan se l’esmenta o se li dirigeix la paraula. Cap amunt, la vestimenta es complica, i expressa qui és qui. Els poderosos s’envolten d’entrebancs que els fan inaccessibles, per facilitar-los-hi la feina -diuen. Quan se’ls interroga pels orígens de la institució que representen, et travessen amb la mirada, avaluen l’audiència, calibren la situació, i -després de dir allò de “m’agrada que em faci aquesta pregunta” i d’inflar el pit- condescendeixen a fer volar vaguetats tòpiques i esmunyedisses que s’escriuen amb majúscula; però la fragilitat dels inicis queda compensada per la solidesa de les conseqüències pràctiques que en dedueixen, fins arribar a les concrecions més minúscules. La serena suficiència dels del capdamunt contrasta amb les crispacions, angúnies i mimetisme dels de mitja alçada, que si no pugen d’escalafó, baixaran.

En cap moment no he parlat ni parlo d’egoistes, vividors ni corruptes: parlo de gent honrada…!

La subordinació, que és força evident en les institucions, també es pot presentar en terrenys més elàstics: subordinació a una manera d’entendre la propietat, la comunitat, la moral, la vida, l’art, fins i tot la ciència…; subordinació a uns hàbits en el menjar, en el treball, en el lleure, en la divisió del temps i dels colors, en l’agrupació dels números i dels parents, en la relació amb animals i plantes…, etc. No soc capaç de parlar del llenguatge, però intueixo tensions en la sintaxi, i l’etimologia de les paraules em sembla que deu amagar tota la història de la lluita de l’home.

COMPLICITAT

Les institucions s’estintolen i es recolzen mútuament: qui pot negar que estan emparentades?: si tenen el mateix perfil…! De vegades manifesten clarament la seva interrelació. (Tal com em va dir aquell capità el darrer dia: “Mal. Muy mal. Usted los ha tratado como compañeros i no como soldados. Ya verá, ya, cuando tenga que mandar obreros.. Los obreros son mucho peores…” Els “soldados” em va donar “la vuelta al ruedo, subido en hombros”, i això, fet per andalusos, per a mi va valer més que si m’haguessin concedit les orelles del capità…).

MANAMENTS

Les institucions se’ns presenten com a especialment pensades per al nostre bé, que coneixen millor que nosaltres mateixos. Seria una llàstima que rebutgéssim els serveis d’intermediaris, representants, protectors, especialistes, disposats a administrar el nostre camí cap a la seguretat, pau i ordre. L’experiència en la gestió de generacions i generacions, i l’èxit de clientela, hauria d’esborrar tota reticència…

Però tard o d’hora sorgeix la cara fosca: caldrà assumir també una increïble munió de normes, manaments, codis, catecismes, dogmes, ordenances, lleis, deures, prescripcions, preceptes, estatuts, constitucions i bons costums… I no cal que parlem dels càstigs… Quan hom voldria fer-se enrera, li fan saber que ja no hi és a temps, que la civilització de la cocacola, del transistor i del diner ja ha conquerit l’últim reducte de la selva amazònica, i està ocupant els centres decisoris de la pròpia consciència del rebel…

RELIGIÓ

En aquest poti-poti, la religió -que per definició sembla que tingués que mirar-s’ho a una certa distància- s’ha arremangat i també hi remena. De l’oportunisme i la doble cara en diu “encarnar-se en la realitat”. Veritat i mentida utilitzen els mateixos mitjans per difondre’s, obeeixen les mateixes lleis psicològiques, sociològiques i estadístiques, però si el nombre de batejats creix és una gràcia divina. A les altres institucions els hi és igual si els hi donem la nostra adhesió vençuts o convençuts, però la religió hauria de filar més fi, hauria d’anar amb peus de plom per evitar intervencions barroeres: és difícil predicar al formiguer sense trepitjar les formigues. I quan no té resposta, hauria de fer l’esforç de callar.

S’ensenya a seguir, a repetir, a imitar. No es promouen, ni s’escolten, ni s’admeten, noves aportacions a les preguntes i problemes bàsics de l’home, que sembla que es redueixen a menjar, higiene i aixopluc. De la religió s’espera més que una moral per a voluntaris benintencionats que fan suplències generoses on no arriba l’administració.

Però no ens equivoquem: la carcassa que arrossega la institució religiosa s’ha anat fent fràgil i molts la trenquen buscant la llibertat, però s’enganyen si segueixen mantenint la dependència amb la resta del muntatge.

Si creiem que sota de l’estructura no hi ha res, no hauríem de creure en res, perquè si creiem en l’estructura estem adorant un ídol. Estem seguint el cercle de les nostres relliscades com si fossin senyals de pista.

J.Mª Sans
Estiu 1994