IDENTITAT I MORT (I)

ENS HI RESISTIM

 “La biologia encara no ha aconseguit determinar si la mort és el destí ineludible de tot ésser vivent o si tan sols és un atzar constant, però potser evitable, en la vida mateixa. L’axioma de que tots els homes són mortals apareix, és veritat, en els textos de lògica, com a exemple per excel·lència d’una asserció general, però no convenç a ningú, i el nostre inconscient segueix resistint-se, avui com abans, a assimilar la idea de la nostra pròpia mortalitat.” (S. Freud, “Lo siniestro”, pàg. 28).

MATÈRIA

 Cada 5 anys es renova la matèria del cos. No podem sobreviure en les restes.

OBRES

 Com es pot dir seriosament que sobrevivim en les obres…? (Quan ho diem, pensem només en les bones…).

REENCARNACIÓ

 Reencarnació: de què serviria creure que ja hem viscut un cop, si no recordo res de la vida anterior? Si he perdut la identitat, com puc dir que em reencarno?

TESTIMONIS

 Els testimonis de moribunds són experiències ambigües: són experiències del morir, però no de la mort.

INMORTALITAT?

 Immortalitat automàtica o resurrecció gratuïta…? La immortalitat no té res a veure amb el Nou Testament:

 “En la mort, no mor, presa la cosa amb rigor, ni el cos de l’home ni la seva ànima, sinó l’home en si mateix.” ( J. Piepper, “Muerte e inmortalidad”, pàg. 55).

 “La mort ha d’ésser considerada decididament, en quant que és separació violenta de dues coses que per naturalesa havien d’estar unides, com una destrucció, com una desgràcia i com una catàstrofe.” (Id., pàg. 65).

 “…el que tampoc hem de pensar […] és que la incorruptibilitat de l’ànima hagi d’ésser entesa en el sentit que, un cop separada per la mort, aquesta part de nosaltres segueixi “sense novetat” vivint i existint.” (Id., pàg. 70).

 “Com pot ser la mort quelcom “natural”, si tan natural com ella és la resistència que brota pressionada contra ella per totes les energies de l’ésser humà, la por davant d’ella i la repugnància que se sent contra el morir?.” (Id., pàg. 75).

 “Tothom troba natural i hi dóna per sobreentès que ha de morir. I, tanmateix, en tot home hi viu una secreta protesta.” (K. Ranher, a id. pàg. 93).

 “La idea d’una immortalitat, com a propietat natural de l’ànima, en virtut de la qual i després de passar incòlume pel tràngol de la mort, aquesta hauria de continuar existint en una vida “millor”, no és més que […] una doctrina específicament filosòfica, raonada per via del pensament. […] Es tracta d’una tesi mancada de significat i inacceptable, que el cristià, a més, no ha d’acomodar amb l’ensenyament del Nou Testament.” (Id., pàg. 175).

 “Un cop hagis arribat a saber que ets immortal -estàs segur que amb això en tens prou? Això seria quelcom gran; però per a mi no és suficient.” (St. Agustí, a id., pàg. 17).

MEMÒRIA HISTÒRICA

“La memòria és la lluita contra el poder mortífer del temps en nom de l’eternitat. […] La memòria històrica és la manifestació més profunda de l’esperit d’eternitat de la nostra realitat temporal. Ella assegura el vincle històric entre els temps.” (N. Berdiaev, “El sentido de la historia”, pàg. 73).

HISTÒRIA COM A RECORD

 “A la base de tota història com a esforç científic de coneixement s’hi troba quelcom que podem qualificar de “història com a record”. […] La ciència històrica està al servei de la vida de la justícia -encara no trobada- de la vida en el passat. […] Finalment la mort converteix el passat en un temps irrecuperable. Allò que fou, no retorna més. Allò que està mort, mort està. Ara bé, si la història fos història de mort, llavors […] quedaria, altre cop, sense contestar què és allò que motiva pròpiament l’interès per la història, si és que tota història és història de mort.” (J. Moltmann, “Teología de la esperanza”, pàg. 345-347).

RECORDEM LES ESPERANCES

 “Què és el que manté viu el record? Res no ens obliga a recordar un passat quan es tracta de fets tancats en si mateixos.[…] Tan sols entra realment en el record el que en si i per als homes està encara sense consumar, sense concloure, allò que encara no està fet, allò que es troba en estat de procés i de fer-se […]. En aquest record hi entra el dit “passat sense dominar”. […] En ell hi entra també el passat que transcendeix sobre si mateix estenent-se cap a un futur que encara no ha assolit el present, o sigui, la promesa, l’esperança. (J. Moltmann, “Esperanza y planificación del futuro”, pàg. 204-205).

FE I ESPERANÇA

 “La fe, quan es dilata fins arribar a l’esperança, no aquieta sinó que inquieta, no pacifica sinó que impacienta. […] Que no ens conformem, que no s’arribi a una harmonia amistosa entre nosaltres i la realitat, es deu a l’esperança inextingible.” (J. Moltmann, “Teología de la esperanza”, pàg. 28).

CONFIANÇA

 Vot de confiança assenyat en el Déu creador, en el Déu Pare de Jesucrist, que ens pot salvar sencers perquè és una memòria que estima. Si és així, serem assumits per Déu. Morirem cap a l’interior de Déu. Ressuscitar és morir cap a l’interior de Déu. (resumit de H. Küng).

DÉU

 “Quan s’ensorren totes les garanties, suports i ponts amb què tractem d’apuntalar la nostra vida, quan no trobem cap sòl sota els nostres peus i ens enfonsem en la inconsciència total, quan ja no podem tenir relacions amb cap semblant i cap semblant amb nosaltres, llavors la fe es fa total, es revela com a allò que per la seva pròpia naturalesa sempre és o caldria que fos: un lliurar-se exclusivament a Déu i, per això mateix, una fe a vida i mort.” (H. Küng, “¿Vida eterna?”, pàg. 284-285).

IDENTITAT I MORT (II)

 Un cel real, però inaccessible, tindria algun sentit per a algú? Un cel real, però inaccessible per a mi, tindria algun sentit per a mi?

 Reduïm el cel a la seva essència: Déu i jo. Si d’aquests dos termes hi suprimeixo el “jo”, aquest cel deixa de tenir sentit per a mi. Parlar de Déu està ple de dificultats. Però parlar del “jo” que pretén el cel, sembla que és la cosa més pròpia que podem fer. Fem-ho.

 El cel que busco i espero és portar a la plenitud les meves capacitats personals i les meves possibilitats de comunicació.

 Les meves capacitats personals, perquè ho siguin, han d’incloure les mentals i les corporals. Dins de les mentals hi ha la de projectar, però també la de recordar per a identificar-me.

 Recordar i identificar-se va junt i és conseqüència d’un procés biològic, físic, seqüencial, temporal, basat en les interconnexions més complexes de l’univers conegut; desapareixen quan s’afebleix la irrigació sanguínia del cervell. No hi ha pensament sense suport material, i al variar aquest varia aquell. Ressuscitaran els records sense suport material? Déu els hi simularà l’ordre i estructura materials? Quins: els del moment de morir…? Qui mor d’una enrabiada ressuscitarà enrabiat? O Déu ens destriarà els records? Però seriem encara nosaltres sense els mals records…? Doncs tots els records, però indiferents. Ara: indiferència eterna no seria el mateix que oblit etern? O sigui, l’altre món dels qui no creuen en l’altre món… Així, només els bons records. Però tampoc no seriem nosaltres, així, i també seria indiferència els bons sense els dolents.

 I l’eternitat seria un etern present, amb tots els meus records simultanis congelats? Jo encara seria jo amb uns records així…? Però optar per la successió temporal vol dir optar per l’experiència del canvi. Així, doncs, les coses també hauran de seguir canviant al cel? Avui més cel que ahir i menys que demà…? Canviant les coses o els records? Que potser només viurem de records…? Doncs canviant les coses; però, és que hi haurà coses al cel? Però si hi ha coses per no limitar el cel als records, i si hi ha canvi perquè hi hagi successió temporal, perquè jo encara segueixi essent jo, serem a un pas de pretendre que, posats a posar-hi coses temporals, el que més ens identificaria serien les coses ja conegudes, i que ressuscités no sols el cervell que conserva els records, sinó també el cor i les venes que l’oxigenen i -és clar- també els pulmons i els muscles i els ossos i la pell i els sentits, i l’aire i la terra i la llum i el sol i la nit i el dia. I, finalment , els altres.

 Perquè tot això serien cels privats i distints per a cadascú, o un de sol per a tots, reflectint una mateixa realitat que compartiríem i que em sembla força coneguda…?

 Si és així, si volem la plenitud conservant la identitat i compartint la realitat, quan demanem el cel estem demanant alguna cosa molt semblant a la terra. Hem obert la porta, just perquè hi passi la nostra identitat, però s’hi esmuny tot el món… Qui podria dir: a partir d’aquí, tanco, que ja en tinc prou? I si no tanquem ens caldrà tot, fins a l’últim detall, per ridícul, grotesc i inconfessable que sigui.

 Pot ser decebedor el poc que hem deduït del cel, però ens hem descobert molt arrelats a la terra.

 Jo no puc seguir utilitzant honradament la paraula “cel” sense plantejar-me tot això. No veig clar com compaginar identitat i cel. No sé què passa amb les possibilitats humanes en morir, però si les crec tant importants que les vull eternes, queda molt clar que les he de conservar i desenvolupar en aquest món.

 Les visions globals compartides mes amplies són les religions. I de totes, la que valora més la identitat, la comunicació, les capacitats, el temps, la matèria, el cos i el món, és el cristianisme. O a mi m’ho sembla. Carregat de dubtes i d’esperances, encara m’hi puc quedar.

Josep Mª Sans Serafini 

1992