DISCS IMAGINALS

“Quan el ritme de desenvolupament i diferenciació de les estructures adultes és molt més lent que el de les larvàries es produeixen metamorfosis encara més brusques i que comporten canvis més radicals en l’animal que es desenvolupa. En aquest cas la larva consta quasi exclusivament de teixits i òrgans purament larvaris, i en el moment en què totes les parts larvàries són ja senils és possible que no hagi començat encara la maduració dels teixits definitius. La metamorfosi consisteix llavors en una destrucció quasi completa de la larva i en la reconstrucció d’un adult totalment diferent a partir d’uns pocs elements cel·lulars supervivents d’aquella fase […] Els únics teixits que continuaran en l’adult són els que constitueixen uns petits agregats cel·lulars anomenats discs imaginals, que estan situats en diversos punts del cos de la larva. Arribada la metamorfosi, la larva es converteix en pupa, la qual roman immòbil després d’envoltar-se d’una mena de closca quitinosa i a vegades d’un capoll de fibres secretades per la larva. Dins de l’esmentat allotjament es realitza quasi totalment la desintegració de la larva.. Al mig dels residus produïts per la desintegració s’hi troben els discs imaginals, que utilitzen les restes larvàries com a font de materials alimentaris: D’aquesta manera el creixement i diferenciació dels discs imaginals és ràpid i el resultat d’aquest desenvolupament és l’insecte adult, que trenca els embolcalls de la pupa i surt a l’exterior […].

Per últim, si la velocitat de desenvolupament dels teixits de l’adult és tan lenta que, de fet, és nul·la, el resultat serà que els teixits no maduraran, la metamorfosi no tindrà lloc i la condició larvària serà permanent, quedant suprimit l’estat adult […]. Tanmateix, un component adult escapa a la inhibició del creixement: el sistema reproductor. En conseqüència, els animals es poden reproduir malgrat la seva condició larvària.”

Paul Weisz, “La ciencia de la zoología”, pàg. 345.

MÓN IMAGINAL

“…per a cada època hi hagué i seguirà havent-hi l’Imam que aquesta necessita per al seu accés vers el sentit místic, o per abastar la unió amb allò simbolitzat en el símbol.

A partir de l’aparició de l’últim dels Imams en el món s’inicia un temps final […]. Tal Imam darrer, que aparegué en el món i després misteriosament l’abandonà sense deixar rastre, inicia llavors els temps precursors de la gran resurrecció, o inaugura els temps anteriors a la parousia final […] .

Subsisteix, en temps d’ocultació, la institució de l’Imam, però aquest roman en estat d’anonimat i incògnit. Però sense un Imam existent, ni que ignorat i desconegut, el món s’esfondraria en l’obscuritat i en la ceguesa; s’ompliria de tenebres.

En aquest temps d’espera i d’esperança en què la promesa de la reaparició de l’últim Imam es troba en suspens es pot experimentar la unio mystica amb l’Imam ocult per via imaginal, afuant els òrgans de percepció mística de les realitats espirituals i invisibles (òrgans visionaris a través dels quals poden comparèixer vestigis de les jerarquies invisibles […]). Mitjançant aquesta percepció visionària es pot obtenir comunicació narrativa, “mítica”, sobre la vida de l’Imam en les seves llars lluminoses invisibles, en les seves illes de color verd maragda, o en les seves ciutats imaginals.

Tal món imaginal introdueix una mediació i una forma de conjugació […] en la dualitat de móns, invisible i visible […]. Enfront d’aquesta dualitat, aguditzada pel conflicte entre allò extern i allò intern, o entre la legislació literal i el seu sentit místic i esotèric […], aquest món imaginal (mundus imaginalis) introdueix una mediació simbòlica.”

Eugenio Trias, “La edad del espíritu”, pàgs. 315-316.

Savieses més o menys esotèriques coincideixen a veure en l’esquema corporal de l’home uns nuclis específics de possibilitats diferenciades. El microcosmos humà en depèn en les seves activitats y passivitats, en correspondència amb el macrocosmos.

La descripció científica d’un procés complex de creixement, com és el de la metamorfosi, per més neutre que pretengui ser, ofereix unes possibilitats de lectura simbòlica, que són les que he volgut destacar, especialment respecte a la presència en les larves y en nosaltres d’uns gèrmens amagats que ens possibiliten per a futures transformacions.

El segon text fa referència a les creences d’una secta de l’islamisme xiita en la companyia, oculta però dinàmica, d’un Imam que aglutina les esperances humanes, un mitjancer que habita ciutats imaginals, que se’ns fan accessibles en les imatges de la nostra percepció mística, mítica, simbòlica, si la mantenim afuada y alerta.

Jesús ho feu així, i es convertí en condensador, catalitzador, desencadenant d’un món tret del fons de si mateix, que és amagat y present en tots els homes, vestigi y anunci en imatges de les possibilitats humanes, personals y col·lectives.

Entre el brogit de massa respostes, hauríem de retrobar l’actitud silenciosa amb què ell es degué fer les poques preguntes essencials.

Josep Mª Sans Serafini
Nadal 1995