Les idees són claus que obren portes de corredors amb més portes. Són com un cabàs amb cireres: unes n’estiren d’altres. Són com nines russes: de dins en surten més.

Què aflora en nosaltres si ens mantenim una estona sota la llum d’una nova idea? Se’ns transfigura la mirada? Quina incidència podria tenir en la visió de la nostra situació, dels nostres dubtes, dels nostres problemes…? En què es podria traduir?

Quan preguem obrim el mostrari de les possibilitats, apropem entre si realitats distants -com feien o fan els surrealistes-, assagem una nova posició per a la peça del trencaclosques, vedem per uns moments l’autocensura del seny, encenem espelmes d’esperança per regirar aquell racó on no hi hauria d’haver res de bo, cridem -ni que no hi hagi ningú-, tornem a parar la mà amb confiança… -és que ens han fet caritat tantes vegades…

Alçar el punt de vista fins un cim de l’horitzó, lligar caps, plantar possibilitats i esperar que geminin…

Com…? Que això és psicologia…? Sí, també en podem dir així d’aquesta gràcia de predisposició… O és que només acceptem ajuts miraculosos, contra natura, sense col·laboració per part nostra, que demostrin per la seva impossibilitat que un poder suprem homologat s’ha dignat concedir-nos una atenció personalitzada?

Reclamem a la instància màxima que ens atengui de tant en tant, perquè no som capaços d’estar atents al ventall tornassolat de gràcies que ens plouen sempre.

ANÒNIMS AUTORS D’APÒCRIFS

Com viu l’home el contacte amb la transcendència? Quines de les seves experiències són transcendents i quines no? Tota la seva història és igualment assumible? Quines bases té per sòlides? Com sap si avança o s’atura? Com reconeix el que busca, quan ho troba? Què espera i què evita? Què intenta i com?

Des que l’home és home, tothom ha donat resposta a aquestes preguntes amb la seva vida, ni que no ho hagi expressat amb paraules, ni hagi tingut cronistes. Creure que aquestes respostes són unitàries, consistents, valuoses, exemplars, és creure en Déu.

A la vida i miracles de tots els homes, a la passió i mort de cadascú, s’hi poden veure encarnacions i revelacions de Déu, potser minúscules, boiroses, estrafetes…, evangelis de poques pàgines, de quatre ratlles, que mai no podran competir amb els que duen la majúscula. Però jo no puc creure que l’origen no sigui el mateix.

Agafem els Evangelis Únics de la Revelació Única a l’Església Única del Déu Únic. Traguem-los-hi l’organització de direcció i control, els mitjans tècnics de comunicació, les finances implicades, la música, l’arquitectura, l’art que els ha pres per tema, els teòlegs, filòsofs, erudits, oradors i decoradors, el recolzament dels poderosos del món, la por dels senzills, les fogueres i les armes, les carreteres de les legions romanes, l’escriptura sobre pergamí, la necessitat d’una doctrina fresca per a un imperi decadent, la dispersió forçada per la conquesta de Jerusalem, l’exuberància oriental…, i ens quedarien unes quantes converses de sobretaula d’una dotzena d’amics, recordant aquells dos o tres anys que van viure perillosament, abans que les autoritats executessin el més excèntric de la colla.

L’ARREL DE L’EXCLUSIVISME

Hi havia llocs profans i llocs sagrats, però és una distinció superada.

Hi ha fets profans i fets sagrat: és una distinció no superada. O sigui, una història profana i una història sagrada. Que vol dir que entre molts camins, fets, revelacions i notícies, n’hi ha un de sol significatiu, valuós, rellevant, exclusiu: el nostre. Tots els altres eren preparacions, entrenaments, imatges, aproximacions… I d’aquest exclusivisme dels afavorits, privilegiats, predilectes, venen les exclusions, excomunions, integrismes, fonamentalismes, intransigències, intoleràncies, anatemes i inquisicions.

OMNIPOTÈNCIA

Déu omnipotent, ho pot fer tot? Fa tot el que pot, o no fa tot el que pot? Per què? És dogma el poder diví…? Com hi hem anat a parar…?

La història del símbol del poderós concedint una gràcia al feble, no cal que l’expliqui: ja us la podeu imaginar…

No es poden aplicar impunement a Déu els trets de la personalitat humana, ni que en diguem divina…

PARCIALITAT, INTRUSISME, INTERVENCIONISME.

L’àrbitre, subornat per les peticions d’uns jugadors, xuta la pilota d’amagat, per afavorir-los.

L’autor puja a l’escenari, per modificar els papers dels actors que millor li ho sol·licitin, en plena representació.

Jutge i part de la història dels homes.

Aquest esquema, atribuït a Déu amb bones paraules homologades per la tradició.

No es poden aplicar impunement a Déu els trets de la personalitat humana, ni que en diguem divina…

CERVELL DIVÍ

Si creiem en un Déu que parla, calla, escolta, espera, proposa, fa, crea, pren la iniciativa, es fa enrera, judica, perdona, oblida (oblida…?), és que creiem en un Déu que veu, vol, projecta, intenta, o sigui que sap, pensa, distingeix, reflexiona…, això vol dir que disposa d’una identitat subjecta a processos, amb una psicologia feta de components i característiques, amb una activitat mental que ha après d’anomenar “jo” a una sèrie limitada de percepcions concretes que creu que el defineixen i amb les quals s’identifica, oposades al “no-jo”, que inclou tota la resta.

Per on el tallarem, aquest enfilall? Quina anella de la cadena s’haurà d’obrir per separar els termes sublims dels ridículs? Perquè ara vindrien les versions divines de la memòria, l’enteniment i la voluntat, seguides pel supraconscient, conscient, subconscient, inconscient, remoguts per impulsos, tendències, anhels, passions…

No es poden aplicar impunement a Déu els trets de la personalitat humana, ni que en diguem divina…

MISSIONERS, ENCARA?

El contacte entre cultures distants és inevitable, però es podria traduir en una activitat missionera respectuosa amb la diversitat i la profunditat humanes.

El missioner hauria d’estudiar la llengua, les institucions, les religions, els mites, l’art, la història, les tendències dels seus interlocutors, tot convivint-hi, i -des de tot això, però només des de tot això- hauria d’evidenciar-ne els aspectes constructius, els trets idiosincràtics, els valors que hi descobrís, els mitjans inherents, els indicis desenvolupables, i predicar-ho allí mateix.

Si aquesta activitat donés lloc a seguidors, el missioner els hauria de tractar tal com ho havia fet abans amb llur cultura: hauria de potenciar-ne les capacitats.

I quan els deixebles comencessin a pouar del propi fons, el missioner hauria de desaparèixer.

Josep Mª Sans Serafini
Febrer 1995