Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?

El calze d’aquesta crucifixió del cos ja és a les acaballes, però el camí del calvari de l’esperit fa molts anys que el segueixo.

Vaig tornar d’Egipte amb la il·lusió de viure a la Terra Promesa, però aviat em va decebre. Quan, jugant, se m’escapava alguna paraula en egipci, es parava el joc i la canalla em feia el buit. Deien que parlava com els seus enemics… Va ser el meu primer sofriment interior. Allò em va dur a esforçar-me en els estudis -l’arameu, l’hebreu, la Llei i els Profetes -…; allò, i la contradicció entre el que veia i el que se’m deia: que érem el Poble Escollit… A mi no m’ho semblava. Els fariseus, a la sinagoga, deien que tot canviaria, que ja faltava poc, però no m’ho sabien explicar: s’entretenien discutint si es podria menjar un ou post en dissabte… Els veïns ho feien pagar tot als romans, i es quedaven tan tranquils. Quan ho preguntava a casa, el pare sospirava i la mare deia que era un misteri. I jo creixia preparant-me les preguntes que feria als escribes i als doctors de la Llei, quan tingués edat per anar a Jerusalem. I va passar el que va passar… Quan la crida ve del cel, no hi ha llaços familiars que valguin, ni paterns, ni materns. Però ho vaig dir amb altres paraules, no em van entendre, i s’ho van prendre malament.

A la meva joventut, tothom esperava el Regne. A casa s’esperava el Regne. Jo també esperava el Regne. Els únics que no l’esperaven eren aquells saduceus, que s’havien apropiat del Temple. Vaig tornar a Natzaret convençut que la resposta la tenia que buscar en mi mateix, que les preguntes que ens vénen de dins també són crides de Déu als homes. I ho meditava en silenci. Això, com tantes coses, ho vaig aprendre de la mare. El seu messianisme era profètic. És valenta la mare: només cal veure-la aquí baix… El messianisme del pare era monàrquic, però molt prudent. A la fusteria es respirava la tensió entre aquests dos messianismes. Jo vaig trigar molt a prendre partit. Fins als trenta…

La collita era a punt. El món era madur. Si la llenya era seca, com és que no s’inflamava? Què esperava Déu per instaurar el seu Regne? Sempre que Déu crida, crida a una missió. Quan el pare va morir, jo em preguntava: I ara, què? A fer de fuster fins que vingui el Regne…? És aquesta la meva missió…? I llavors, la gran notícia: el meu cosí havia deixat els essenis i predicava la imminència del Regne.

Els parents de Natzaret s’ho van prendre malament. Jo em delia per anar-hi. La mare em digué: “Ves-hi”. I em vaig posar en camí. Durant el viatge, pensava: S’espera un messies. Ell serà la guspira que falta. Caldrà que assumeixi la missió de tots els profetes, de tots els reis, de tots els sacerdots. Caldrà que sacrifiqui la seva voluntat a Déu. Que només faci el que Déu faria. Que només digui el que Déu diria. Fill de l’Home i fill de Déu, alhora… I em preguntava: Serà, potser, Joan…?

Joan no ho era. Immergint-me al Jordà hi vaig submergir, hi vaig dissoldre, tota la meva voluntat. Buit de mi, vaig saltar fora de l’aigua. Al calfred del cos s’hi va unir la tremolor de l’ànima, un terratrèmol pujava del fons, el cel em queia a sobre, amb la sotragada d’un tro, però s’hi amagava la tendresa d’un colom. No havia trobat enlloc la resposta, perquè la resposta era jo.

Esglaiat, vaig fugir al desert de Judea. M’empaitaven les esperances de tots els homes, tots els sofriments, totes les llàgrimes, clamant i reclamant. I totes les febleses, les pors, els egoismes, es dreçaven per entrebancar-me. Quaranta dies vaig trigar a assumir-ho, i encara vaig haver de lluitar contra les temptacions d’un regne rebaixat, d’un regne imposat i d’un regne en profit propi.

Vaig tornar amb Joan, i duia una vida similar a la d’ell, fins que Herodes el va tancar. Des de llavors, he fet vida de predicador nòmada, amb una colla de desvagats, vivint de caritat, tot i que vaig començar per proveir de vi a uns nubis, i prometre aigua viva a una samaritana, jo, que m’estic morint de set.

Amb l’esponja, me’ls ofereixen ara, barrejats, però el vi és agre…

Predicava el Regne, provocava el Regne, però el Regne no acabava de venir. Si tothom el desitgés, Déu no s’hi podria negar. Calculava que seria durant aquesta generació, que molts encara viurien, però quan em demanaven dates, havia d’admetre la meva ignorància. Primer creia que seria una cosa progressiva, com la massa quan fermenta. O que vindria en silenci, dins del cor. La meva vida començava a perillar, s’extingia el temps. Potser el Regne arribaria de repent, com un llamp, com un lladre. Fa un moment, encara l’he ofert al que tinc al costat…

Duia bones notícies als pobres; volia confirmar l’esperança dels malalts, fins i tot la dels morts… Aquí, em deien que de Natzaret no en pot sortir res de bo, i allí em volien estimbar. Tractat de blasfem, d’endimoniat, d’agitador, he acabat condemnat per les autoritats religioses i civils, jueves i romanes. I pel meu poble… I la colla dels dotze, que no m’han entès mai, han fugit de l’hort, llevat del que em venia…

Pare, en nom vostre he promès el Regne, però he errat el moment. Els hi he dit que arribaria ni que em matessin; que si calgués, abans ressuscitaria… Per part meva, tot està consumat. Per part vostra, tot queda pendent.

Pare, a les vostres mans encomano el meu esperit!

J.Mª Sans Serafini
Divendres Sant, 1994