Gràcia i misteri

Per Nadal vaig enviar aquest vers als qui teniu correu electrònic:

L’any s’acabarà aviat,
però jo encara sóc aquí en la meva petita cabana.
La pluja freda de tardor cau amb tristesa,
i les fulles s’acumulen a les escales del temple.
Passo les hores absort llegint sutres
i recitant alguns vells poemes.
De sobte un nen apareix i diu:
“Vine, anem junts al poble.”

Daigu Ryokan (1758-1831)

Em va semblar apropiat per felicitar el Nadal d’enguany, però a la vegada reflecteix bé el meu nou estat, i crec que també el dels altres avis novicis.

Ser avi és un fet no triat, però que m’afecta i que el puc veure i viure com una gràcia. Neix una nova relació que em demanarà una nova manera de relacionar-me. Se’m desvetllaran noves possibilitats en correspondència a la nova situació, se m’obriran nous instints, noves confiances per explorar un terreny, de fet, antic com la humanitat.

Al néixer un nét, l’amor que neix és més tel·lúric, creix la perspectiva, l’arbre de família agafa més protagonisme (si brosta és que ha arrelat) i es connecta amb la història, s’endevinen els fonaments biològics de l’amor. Es torna a fer present el misteri de la vida, de la consciència, de la comunicació.

Lluita contra la mort

Amb el primer fill es puja –o es baixa- un esglaó a l’escala del temps. Inquietant, ja ho és, i encara ho és més quan aquest pas es fa per la mort dels pares. Però, a part de l’alegria i de la pena que distingeixen els dos fets, en el naixement dels fills hi ha un plus inconfessat i potser ingenu de transcendència, de petita victòria en la lluita contra la mort. Doncs encara més en el naixement d’un nét: És un reblar el clau, el segon gol, el sis doble, d’oca a oca, “No et mataré, però et fotré fora d’Espanya”, que deia aquell caçador cansat d’empaitar una perdiu… Això sí: amb totes les ambigüitats humanes que vulgueu: el perllongament pels gens, pel nom, pel record, per l’herència, per la fe, per l’ofici… Són egoismes dissimulats en una tercera generació…

També hi cap la temptació del contraban d’esperances privades: “Si jo no hi he arribat i els fills tampoc, potser els néts…”

I, vist amb una òptica més col·lectiva, en tot naixement hi ha alguna dimensió messiànica.

Responsabilitat

A “La chica con la maleta” un dels protagonistes li pregunta a un capellà que li fa de professor particular: “Sóc responsable dels fets del meu germà?” I, després d’uns segons de dubte, aquell li contesta: “Mira… Això és més difícil que les matemàtiques…”

S’endevina que la responsabilitat dels avis envers els seus néts ha de respectar la dels pares, i que si n’hi ha s’estableix en una relació menys imperativa, menys angoixant, més benigna, gratificant, fins i tot lúdica (s’acostuma a donar entre dues persones lliures del món laboral…).

La veritat

Els fills ens agafen d’anada, però els néts de tornada… Hi ha hagut un gruix de vida, un tou d’experiència, molts anys de tastar, rumiar, sospesar, suportar… Són moltes les magnífiques possibilitats trobades i també les perdudes…

Nét i món, com els presentaré? “Món: vet aquí el meu nét. Nét: vet aquí el meu món.” Algun dia em preguntarà pel meu món. Les excuses, les trampes, les mentides pietoses, les veritats a mitges que m’han permès de sobreviure -fins i tot davant del mirall-, les podré mantenir davant del nét? Quan em miri amb ulls innocents i amb l’ànima blanca, tindré al davant la veritat mirant-me i escoltant-me descaradament. Serà l’hora del judici.

Ara que estrena món, l’hauria d’advertir que el món també l’estrena a ell…

Españolito que vienes
al mundo te guarde Dios.
Una de las dos Españas
ha de helarte el corazón.

Ara que ja no em poden castigar, ni suspendre, ni arrestar, ni acomiadar, què diré i què callaré? És que hi ha, a més, una pressió social educada, optimista, higiènica, tirànica, absoluta, cínica, que imposa una visió positiva del present i del futur, de les situacions de fet, que fa de la desgràcia una culpa i del sofriment una vergonya. I no és només cosa de la dreta, no… És el pensament únic. No és obra de cap savi ni cap govern; és una cosa massa grossa que ha necessitat la col·laboració de tots, de les nostres prudències, de les nostres pors, de les nostres mandres… “No ens podem queixar”. “S’ha de posar seny”. “Fer el cor fort”. “Qui dies passa anys empeny”. “Això és evident”. “No es pot anar contra el progrés…”

Els néts ja han començat a mamar i respirar el que és lògic i natural. Perquè arribin a ser uns homes de profit, els hi ensenyaran les majúscules que hauran d’escriure, els papers que hauran de signar, els preus que hauran de pagar, les lleis que hauran de complir… Sobretot, en nom de la llibertat, es protegirà les pobres criatures d’ideologies caduques de vells ressentits. I cauran en mans de companys, mestres i mitjans de comunicació que, sense cap mena d’escrúpol, els hi inculcaran els seus quès i perquès. Llavors, ja podran decidir per ells mateixos. (Ara: Pobres d’ells, segons què decideixin…!)

Insisteixo: què li diré i que li callaré? Abans i tot: què em diré i que em callaré a mi mateix…?

Josep Mª Sans Serafini, gener 2003.