"Las extensiones interiores del espacio exterior, Joseph Campbell
Ed. Atalanta, 2013
Ananda K. Coomaraswamy […] sosté, amb relació amb el llenguatge metafòric de la mitologia i la metafísica, que "els seus ‘mons’ i ‘déus’ són nivells de referència i entitats simbòliques que no corresponen a persones ni llocs, sinó que són estats del ser que cada persona pot realitzar en el seu interior". (Pàg. 27)
…la via mística i la del veritable art (i podríem afegir també la de la religió) consisteixen en reconèixer a través de la metàfora l’epifania que es troba rere les paraules. (Pàg. 28)
…la funció social de la mitologia, contràriament a la seva funció mística, no és la d’obrir la ment sinó la de tancar-la: lligar un grup particular mitjançant relacions de recolzament mutu, oferint imatges que susciten sentiments de pertinença grupal, sense permetre cap escapatòria del grup […]. (Pàgs. 29-30)
El primer pas vers la realització mística és l’abandonament d’una idea de déu tan definida en favor de la recerca d’una experiència transcendent que separi les idees primàries, elementals, dels components tribals, perquè tot déu que no sigui transparent a la transcendència és un ídol, i la seva adoració idolatria. (Pàg. 58)
En el malson històric originat per la interpretació popular, en què les imatges mítiques de cada poble no han sigut enteses com a metàfores sinó com a fets, hi ha hagut guerres ferotges entre defensors d’interpretacions oposades […].
La pregunta sorgeix, inevitable: què pot aportar una semblant interpretació literal i tribal, que no sigui sofriment, a les perspectives d’un món global i intercultural actualment existents? Tot allò prove d’una lectura equivocada de les seves metàfores, prenent la denotació per la connotació, el missatger pel missatge, sobrecarregant-les d’una significació purament sentimental que desequilibra la pròpia vida tant com el pensament. L’única correcció a això que fins ara s’ha proposat de manera més o menys generalitzada ha estat la no menys forassenyada de considerar aquestes metàfores com a simples mentides (quelcom que sens dubte acaben sent, però degut a la seva mala interpretació), que equival a llençar a les escombraries tot el diccionari del llenguatge de l’ànima (això, s’entén, és una metàfora), que va elevar la humanitat cap a d’altres interessos més enllà de la mera reproducció, l’economia i la simple recerca del "major benefici per al major nombre de gent". (Pàgs. 74-75)
El procés pel qual se sacralitza la realitat és el mateix; el que difereix són les formes que assumeix el procés en la consciència religiosa de l’home. És a dir, la idea elemental es troba assentada en la psique; la idea ètnica, particular, a través de la qual aquella es dóna a conèixer, pertany a la geografia i la història local, a una societat determinada. [..L]’experiència religiosa es produeix en el moment en què el subjecte sent, de manera immediata, una identificació amb allò revelat. No basta la mera sensació de relació. No obstant, és freqüent que els cultes populars sols aspirin a aquesta sensació de relació per la qual es genera un sentit de solidaritat i pertinença social. La identificació, en canvi, produeix la transformació del caràcter. (Citant i comentant M. Eliade, pàgs. 127-128)
"¿Com és possible… –es pregunta Schopenhauer […]– que un sofriment que no m’és propi ni em concerneix pugui afectar-me amb la mateixa immediatesa que si fos meu, i amb tal força que m’impulsi a actuar?… És quelcom veritablement misteriós, quelcom que la Raó no pot explicar i que manca de fonament pràctic. Però passa sovint, i és una experiència que tothom ha tingut alguna vegada; no li és desconeguda ni tan sols a l’individu més egoista i de cor més dur. Tots els dies es presenten davant dels nostres ulls casos de reaccions instantànies, sense que existeixi cap reflexió, de persones que àdhuc, a vegades, amb risc de les seves pròpies vides, n’ajuden d’altres a qui acaben de conèixer per primer cop, sense pensar en res més que en la necessitat de l’altre, o en el perill que amenaça la seva vida […].
Cosa que implica –prossegueix– que, fins a cert punt, m’he identificat amb l’altre i momentàniament he trencat la barrera entre el "jo" i el "no jo". Només llavors la situació de l’altre, el seu anhel, la seva necessitat, es fa meva. Ja no el veig com una percepció empírica, quelcom diferent i aliè, completament distint de mi mateix; sinó que sofreixo a través d’ell, malgrat el fet que la seva pell no recobreix els meus nervis…" (Pàgs. 144-145)
Però hi ha un altre sentit, o nivell, més profund del que l’art ens revela més enllà de la bellesa; això és, el sublim, que s’ha definit com "allò que desperta els sentiments d’estremiment i reverència, així com un sentit de vastitud i poder més enllà de la comprensió humana". (Amb cita del Nou diccionari Webster anglès, pàgs. 155-156)
"Exploradores del abismo", Enrique Vila-Matas
Ed. Anagrama, 2007
El poeta no va trigar a apropar-se i em va preguntar si m’agradava aquella vista tan imponent. Li vaig dir, amb les meves paraules d’adolescent, que la meva mirada se sentia exclusivament atreta per aquella paorosa caiguda de cent metres, vers el superb precipici. Llavors l’home, infonent-li a la seva veu una sobtada grandesa, em va xiuxiuejar aquestes paraules a l’oïda, com qui tramet un secret heretat de generació en generació i afortunadament preservat:
–Les obres d’art, escasses, donen contingut intel·lectual al buit. (Pàg. 206)
…–sempre he pensat que el somriure és la perfecció del riure– […]. (Pàg. 235)
"El món impossible". Antologia (1988-1995), John Burnside
Ed. Cafè Central, 1997
Poema circumstancial
Charity Graepel, de dos mesos d’edat
Abans que el nom de les coses
li arribi a la ment,
hi ha només una seqüència d’ecos […]
i ella viu en un altre estat, on nosaltres
som fluids i indistints,
figuracions de so i alletament
que s’encenen i s’apaguen,
i allò que sap dels gossos, o la llum
o l’aigua, és un misteri per nosaltres,
que hi hem donat noms i ho hem perdut, una veritat resolta
en la gramàtica que ens revesteix i ens mina el pensament,
i n’enfosqueix la sobtadora meravella, el món impossible.
[…]
Des d’un punt de vista adult, l’infant és un privilegiat, per tal com la possessió del llenguatge implica una disminució del misteri de les coses:
i allò que sap dels gossos, o la llum
o l’aigua, és un misteri per nosaltres,
que hi hem donat noms i ho hem perdut… (Fragment de vers a la pàg. 39 i comentari d’Arthur Terry a la pàg. 81)
Poema rere poema, a través d’un llenguatge enganyosament senzill però sempre ben articulat, està treballant als marges del desconegut, fent familiar el no familiar i viceversa, tot proporcionant-nos, com diu ell mateix, no pas unes visions d’una altra realitat, sinó "els mitjans d’entendre aquest món únic i sorprenent en la seva totalitat". (Comentari d’Arthur Terry a la pàg. 85)
"El cementerio marino", Paul Valéry
Ed. EL MUNDO, 1999
[…]
Oh per mi sol, a mi sol, en mi mateix,
prop d’un cor, a les fonts del poema,
entre el buit i l’esdeveniment pur,
espero l’eco de la meva grandària interna,
amarga, fosca i sonora cisterna,
ressonant en l’ànima un buit sempre futur! (Pàg. 13)
"El minimalisme com a tradició", Miquel de Palol
Suplement CULTURA de "EL PUNT AVUI", 20/03/2016
Diuen els orientals: quan tot esta molt clar, busca on t’estàs equivocant.
"L’esperança que transforma"
Entrevista d’Helena Cots a José Arregui; "Dialogal", hivern 2015, nº 56
CREURE EN DÉU SIGNIFICA PRACTICAR L’ESPERANÇA? EN QUIN SENTIT?
"Creure" i "Déu" són els dos termes més equívocs del llenguatge religiós. "Déu" no significa per a mi un Ens o Senyor suprem amb psicologia humana, que va crear el món fa molt de temps i que regeix el seu destí. "Déu" és l’esperit o l’amor inexhaurible que habita i respira en tot i que crea incessantment. "Creure en Déu" no significa "creure que Déu existeix", sinó viure transcendint, obrint-nos, donant-nos, i així, creant. Creure en Déu és viure, simplement. O, si es vol, efectivament, "practicar l’esperança", que és com viure a fons. També "esperança" és un terme molt equívoc. Esperar no significa "restar a l’espera", estar-se esperant que alguna cosa passi. Significa deixar-nos portar per l’esperit que ens habita, per l’impuls vital profund que ens funda i ens obre i ens fa capaços de crear, crear-nos, recrear el món. És això, en definitiva, "creure en Déu": viure, moure’ns, ser en Déu, ser com Déu, ser Déu.
ALLÀ ON VOSTÉ DIU DÉU, DONCS, PODEM DIR-HI…
Vida, Esperit, Alè, Energia, dinamisme vital. Podem dir Amor creador, Font misteriosa del ser, Ser Profund de tot allò que és, Creativitat sagrada. Podem dir-ne Consciència universal. Podem dir-ne Tu sense dualitat, Jo sense separació, la Gran Comunió, Relació absoluta. Tendresa, Cura , Bellesa. O Esperança. Però quan diem "Déu", diem el que és Indicible. L’indicible que és el Ser d’allò que som, el Ser de tot allò que és.
AL LLARG DEL LLIBRE, VOSTÈ GLOSSA LA FIGURA DE JESÚS, LA SEVA ACTITUD VITAL, I ENS EL PRESENTA ESSENCIALMENT COM…
Com un home d’esperança. No pas com algú que esperava que passés alguna cosa, o també, si es vol –atès que Jesús, efectivament, i d’acord amb les idees del seu temps, estava convençut que Déu intervindria per transformar aquella situació d’injustícia i de misèria–, però això no és l’essencial de l’esperança de Jesús. L’essencial de Jesús és que va viure mogut per l’Esperit o l’Alè de la Vida. L’Esperit profètic, inconformista […]. L’Esperit que simpatitza i se solidaritza […]. L’Esperit que anuncia i fa present […]. L’Esperit que mira el món amb ulls nous d’admiració i de proximitat profunda […]. L’Esperit que gaudeix i encomana goig de viure. Això significa que Jesús va ser un home d’esperança. Això vol dir que va viure creant, anticipant, fent realitat la mena de vida i de relacions, el món possible que anhelava.
[…] Encara s’està llevant tot just el primer dia de la creació […]. El món està inacabat, i nosaltres hem de, podem, continuar creant-lo. Podem ser com Jesús, la qual cosa no té res a veure amb ser cristians o no cristians, creients o no creients. Si fóssim com Jesús i ens deixéssim moure com ell per l’Esperit de la Vida, el nostre món seria molt diferent.
[…] l’heroisme més gran és el del dia a dia […]. […] l’esperança és això: viure la bondat creadora, enmig de llums i d’ombres, fins i tot enmig de petites o grans incoherències, llevant-se cada matí per seguir endavant, encara que mai no s’arribi a la meta.
"El silenci no és l’absència de soroll sinó l’absència d’ego"
Entrevista de Lluís Amiguet a Xavier Melloni, "LA VANGUARDIA", 21/03/2016
De debò creu que progressem?
Com les persones, els pobles i les religions també s’estanquen en el narcisisme. Per superar-lo, han de morir en aquest estadi primari i reaparèixer en un de superior.
Com?
Les paraules condensen significat i energia: designen el món, però també capturen allò que designen, el tanquen. Per això, fins que no substitueixes una paraula per una altra, no pots percebre el món de cap altra manera: no progresses. Per arribar al mar de la nova consciència, potser el riu de cada religió hagi de perdre el seu nom. I adoptar el nou.
I cap a on anem?
Anem a la síntesi de les religions. I dic síntesi, perquè és la superació de l’anterior amb una unió harmònica i no sincretisme, que és la degradació en la barreja.
Està molt prim.
Perquè estic molt ocupat. La mística només una experiència religiosa, sinó que intenta transcendir la religió.
Com?
La globalització és aquí, però hem d’evitar que provoqui traumes i violència. Jo intentaré modestament fer el possible perquè hi hagi lucidesa cap a la síntesi.
"Compte amb les religions que volen donar resposters definitives", Joan-Carles Mèlich
Entrevista de M. Rourera a la revista "PRESÈNCIA", 03/04/2016
La religió que a mi m’interessa i que crec que s’hauria de fomentar és la religió de la pregunta més que de la resposta.
Josep Mª Sans Serafini, abril 2016