“Parlants, usuaris i militants”. – Francesc-Marc ÁlvaroRevista ÒMNIUM nº 11, primavera 2009…tota llengua és, sempre, molt més que un sistema per a la comunicació d’una comunitat. Fa pena, fins i tot, haver de recordar obvietats: qualsevol idioma és un mapa de referències insubstituïble, un dipòsit de memòria, un vehicle de creació estètica, una mirada singular sobre la realitat i un patrimoni de tota la humanitat. (Pàg. 50).“La música contemporània: nous reptes a Catalunya i a Europa “Revista NEXUS nº 37, primavera 2007Si l’educació, per exemple, exclou obstinadament, com ho fan molt sovint, la recerca i l’experimentació, si considera que ha de transmetre una herència definitiva, si considera que té com a finalitat formar per sempre un individu i no de donar-li el sentit de la precarietat i del transitori, d’aquesta força irreprimible que és l’evolució, l’educació es desvia aleshores, al meu parer, del seu propòsit, de la finalitat fonamental. (Pierre Boulez, “Què hi ha de nou?”, pàg. 12).De la mateixa manera que la paraula, la música –i sobretot la d’expressió “contemporània”– ha de viure, respirar, dubtar, intentar, atrevir-se, sorprendre, encantar, sobtar, qüestionar i exterioritzar-se […].Entre quimera i desil·lusió, entre virtut divertida i vici amagat, entre convenció rigorosa i llibertat total, entre immediatesa sensorial i aparença enganyosa, entre sinceritat i oportunitat, entre comprensió fragmentada i menyspreu total, la “música contemporània” sembra per tot arreu perquè els nostres fills puguin recollir un dia alguns grams de pols d’art sonor (pedres d’esperança expressives amb boletes d’inaudit). (Pierre Albert Castanet, “L’Europa dels festivals 1950–1970”, pàgs. 22 i 42)….tot límit té el seu límit. És a dir, la primera funció del límit és la de limitar; la segona, la de provocar la seva transgressió […].Ens queda, en qualsevol cas, l’exemple d’integritat artística i recerca permanent pròpies dels artistes més grans, l’exemple de la seva exigència, que cal entendre no pas com intransigència sinó com a compromís veritable i sense concessions envers la dimensió més profunda de l’art, en el que aquest té de postulació de la utopia i epifania del misteri […]. (Benet Casablancas i Domingo, “L’empremta de Schömberg en els compositors catalans: una relectura crítica”, pàgs. 120 i 124).“Pensar l'(a)frontera”Revista Mirmanda nº 3, 2008A la pregunta per la frontera, respondria pels camins que la travessen. (Jordi Riba “L'(a)frontera invisible: camins del pensament”, pàg. 39).“Gao Xingjian, LE GOÛT DE L’ENCRE“, Michel DraguetEd. AZAN, 2002″Tu li concedeix importància a la vida, experimentes gràcies a ella sentiments inacabats, contemples encara l’interès per la descoberta i la sorpresa, només la vida es mereix que un s’entusiasmi, oi que és així?” (Pàg. 12).Així, la creació no es mesura més que unida a una llibertat fonamental arrelada a l’individu. Retornant sobre la seva experiència personal, Gao Xingjian ancora la creació en l’acte individual deslligat de tot abast universal. Ni portaveu de la seva època ni profeta d’un avenir ideal; ni contestatari ni provocador respecte a l’ordre social, l’artista no existeix, fràgil, més que en l’instant present. Estranger a tot engatjament, fa de la creació un estat de sensibilitat que apunta a un coneixement més profund de si al centre de la vida infinitament desenvolupada.”L’artista que vol […] conservar la seva independència artística ha de retornar a l’individu, a les sensacions, als sentiments estètics personals. Si aquest no és pas l’únic mitjà de salvar-se, li permet almenys de restar dempeus. El desafiament de l’artista a la societat és en definitiva un desafiament individual. Tant si aquest desafiament a la societat, a la política, al poder, als corrents i a la ideologia del seu temps està condemnat al fracàs, és finalment una afirmació del seu art, una actitud d’autoconeixement.” (Pàg. 26).Per Gao, l’acte literari reposa sobre dos aspectes fonamentals: la voluntat d’explorar els límits del llenguatge a fi de forjar una llengua que es refereix al tema i la necessitat d’escapar a tota inscripció en un context ideològic o social […].Defugint la realitat social, Gao Xingjian s’enfonsa més profundament en el camp de la creació: creació literària, per la qual l’home, despullat del pes de doctrines, restaura, per l’escriptura, el sentit de la humanitat; creació pictòrica que, exempta de tota referència lingüística, escapa, d’una certa manera, al control dels esperits imposat pel poder comunista. D’allí, sens dubte, aquest sentiment d’objectivitat que fa de l’escriptor el seu primer lector descobrint, en les seves pròpies línies, un relat que, fins llavors, se li escapava, l’excloïa. D’allí, la sorpresa de cada pintura reservada a l’artista quan aquest esdevé el primer espectador. (Pàg. 54).

La seva recerca del “jo” escapa a la filosofia i requereix l’exercici de la creació: pintura i escriptura ofereixen dues menes d’aproximació específiques. (Pàg. 63).

És el real el que busquem d’atènyer, i què és? No és pas el conjunt de records o de situacions viscudes, és al darrera del que ja hem viscut. Hi ha sempre alguna cosa d’inabastable, impossible, que encara no hem conegut. (Pàg. 76).

“La bellesa és a l’instant”, precisa Gao. Refractària a tot raonament, es distingeix dels conceptes filosòfics elaborats per la filosofia. “No existeix més que en l’instant de l’acte de creació, o en el moment que hom admira l’obra”. (Pàg. 82).

“La música per a mi, implica el rebuig de la paraula. No m’agrada la música amb una melodia massa neta. Busco experiències sonores que m’arrosseguin. Em cal també canviar de música. No repeteixo coses que conec massa bé, músiques molt gastades per a les meves orelles. Busco experiències noves a fi de descobrir noves sensacions. Vull captar la frescor d’una audició que és també una descoberta amb les seves esperes, les seves sorpreses, les seves revelacions.” (Pàg. 163).”Un quadre pot ser creat sens fi, és per això que la pintura et fascina. Quan pintes, sempre fas descobertes i no descrius mai, és la pintura que no cessa de suggerir-te noves possibilitats, que t’és impossible d’esgotar. Sovint, ella et guia cap a tal o tal altra direcció, vers tal horitzó o tal altre. No és pas el mateix començar a pintar partint del mig o partint de les vores; ni de passar del fosc al clar o a la inversa: experiències diferents condueixen a descobertes diferents. Mirar el quadre de lluny reculant o entrar en detalls a partir del conjunt, és igualment diferent, cada manera de mirar condueix a d’altres realitats.” (Pàg. 177).Penso que la creació artística és més una purificació que una expressió de mi. Consisteix a examinar, amb dos ulls ben oberts i extremadament atents els mil i deu mil mons que ens envolten i el jo que té tantes dificultats de comunicar-se amb els altres. I tot i que el misteri de la vida resta incomprensible, l’art pot encara reservar algunes sorpreses.” (Pàg. 204).“Josep Maria de Sucre i l’art de la primera postguerra”Ed. Dep. Cultura Gen. Cat.(Textos de 1917. En respecto l’ortografia)Ningú sap on pot arribar, de ben orientar-se, l’esforç de l’home. Un sentiment interior i profundíssim de que res li és inassequible i molt menys definitiu, l’ha d’ajudar. I fan bo d’escoltar les palpitacions del temps. (Pàg. 158).A tot es fa indispensable atendre, i un entenimentat optimisme pot fer molt. El progressiu curar de la tècnica i el més alt reviure espiritual en el concepte de la humana solidaritat, han d’ajudar-hi.Sovint l’agitació avença en un instant aquella somniada ciutat de Justícia que ha estat substancialment la quimera i l’estímul dels més forts idealistes, que són, a la fi, els que decideixen el curs de la història.Ningú no sap prou ço que rau en l’inexpressat baix-fons popular, ni quines meravelles de solidaritat ens és dat assistir de devenir intel·ligent el seu actual instint renovador.S’esplaia ja la imaginació dels més selectes en un feliç divagar sobre noves organitzacions de treballs, complau-los una amatent revisió de les antigues maneres estètiques i en el veement desig d’armonitzar l’intravertebrada manifestació individual amb l’indefugible llibertat col·lectiva, proven ses energies.És a la llum del pensament com devé segur l’optimisme; i res no hi ha contra l’acció persistent d’una efusió ben orientada. (Pàg. 159)….la convicció de que mai ha de dir-se enlloc la darrera paraula sobre el destí de l’home i que a ningú és dable sapiguer totalment com l’imaginació podrà resoldre’s, al reposar de la fúria dels segles, en la presentida ciutat del bon acort. (Pàg. 160).

“La religió és un instint tan bàsic com el sexe”. – 

Entrevista a Jostein GaarderDiari “AVUI”, 22/11/09…hi ha un misteri que recordo haver pensat des que tenia 11 anys: no és una bogeria raríssima que visquem? I els adults em deien: “No és tan rar”. I jo responia: “Però creieu que és normal aquest món?” I em reprenien: “I tant que sí, no s’ha de pensar tant en això”, com si em pogués tornar boig, però jo sabia que tenia raó: el món no és normal, és un miracle, per això em vaig fer escriptor, per explicar-ho.“Nadal, una altra vegada”.– Sílvia Soler citant un vers de la seva mareDiari “AVUI”, 5/12/09Aquest carrer, el meu, és una onadad’homes que criden uns mots elementalscom ara “pa” o “pau” o l’oblidadarealitat que tots hem de ser iguals.Amb el cor oprimit, sentim que es badaals nostres peus l’inici d’un trasbalsque sotraga el camí on fem petjadai ens fa veure que té quelcom de fals.Darrere la finestra que ens acusai és la causa i l’efecte de l’excusaamb què justifiquem el nostre fer,meditem, sense dir-nos cap paraula,si no hem fet de Nadal una gran faula,per mirar, instal·lats, aquest carrer.Entrevista d’Ada Castells a Francesc TorralbaDiari “AVUI”, 10/12/2009El de la soledat és un viatge sense retorn perquè quan un comença a introspeccionar s’enfronta amb l’entorn. La soledat et fa prendre distància entre la màscara i l’ésser. Fa por precisament perquè et fa plantejar coses.[…]Ara molts saben de tot i bàsicament de res. Són consultadors de Wikipedia. Al final, però, només et queda el que has llegit molts cops, però no pot ser que l’única cosa que tinguis al cap sigui un eslògan publicitari.Edmond Jabès, a “A media voz”http://amediavoz.com/jabes.htm-L’esperança es troba a la pàgina següent. No tanquis el llibre.-He passat totes les pàgines del llibre sense topar amb l’esperança.-L’esperança potser sigui el llibre.“El inconsciente en la historia”, Pierre FlottesEd. Guadarrama, 1771…els homes es van agrupar en hordes per crear un substitut patern, per no quedar-se “sols a la foscor”. La societat hauria sorgit de la por d’estar sols. Estar separat de l’horda crearia la mateixa angoixa que estar separat de la mare i llençat a la mort […]. El grup social pensarà i decidirà per ell, ja que el grup s’ha convertit en el substitut col·lectiu del pare. (Pàgs. 30 i 31)….en el nostre segle, abunden els instituts d’estudi i de terapèutica, però […] la lluita contra la guerra com una plaga no té recepta […].Tanmateix, si la història és testimoni de la permanència dels instints agressius, no es pot negar que l’home posseeix forces poderoses que s’empren en contenir i en reprimir aquests instints, ja que cap poble no els confessa, ni cap govern se’n preua d’ells. (Pàg. 68)….el cabdill és en l’ordre polític […] allò que el pare és en l’ordre domèstic […]. El príncep-pare està unit a la nació, a la pàtria, per una espècie de llaç conjugal. La pàtria és l’equivalent afectiu de la mare. Tots els oradors, tots els poetes han cantat aquesta qualitat […]. Però si aquestes imatges han pogut estar en ús i fer-se trivials es deu únicament a que l’assimilació que estableixen ja existia en el nostre inconscient. Per això, el sentiment del ciutadà cap al príncep serà el sentiment de l’infant cap al seu pare davant de la seva mare. (Pàgs. 74 i 75).El segle de les llums no ha esborrat res; l’empremta del cristianisme es troba fins en la manera en què l’home volgué racionalitzar el món… Però no és menys cert que portem també el signe d’allò que l’ha precedit. (C.G. Jung, citat a la pàg. 152).[En la vida intrauterina] l’ésser humà es troba en unes condicions que el posen quasi del tot a recer de tota excitació desagradable, es troba en un estat d’assossec total […]. La vinguda al món posa fi, brutalment, a aquesta felicitat. Després, el contacte amb el medi és un rosari de xocs; mentre que fins aquest moment el ser vivent es trobava perfectament protegit, a partir d’ara coneix les diferències de temperatura, els sorolls, els contactes durs, malgrat totes les precaucions que es prenguin per evitar-los-hi. Un cop suavitzada aquest primera frustració per l’assistència rebuda, que tendeix a recrear una situació intrauterina (silenci, semi-obscuritat, suavitat i calor del bressol), l’infant es tranquil·litza…, però la calma mai no tornarà a ser total i consistent. (Pàgs. 172-173).Ja sia la cabana amb vegetació primitiva (niu), ja el primer altar destinat a servir de llar al foc sagrat (calor maternal), ja el primer esbós de temple (temples–caverna de l’Índia), sempre i arreu aquestes creacions tendeixen a reemplaçar, d’una o altra manera aproximada, la situació intrauterina. (Otto Rank, citat a la pàg. 179).Per a Bachelard, el ritus d’enterrament en la caverna simbolitza un retorn a la mare. L’heroi, tornat a les entranyes de la terra, viu allí d’una manera lenta, somnolent, però eterna. El terme dels grans viatges que tornen l’errant al seu país d’origen, el retorn a la casa abandonada, són per a Baudouin figures del retorn a la mare. (Pàg. 179).

…tota la civilització és un compromís entre la tendència impulsiva a tornar cap a la mare i les necessitats que ens n’allunyen. (resumint Rank, pàg. 184).

…és al si de la mare, als braços de la mare on l’home ha tingut l’experiència única d’aquesta pau absoluta, incondicionada, […]. En els primers anys, encara coneixerà d’una manera intermitent la badia de pau en tornar prop de la seva mare, prou com perquè el record d’aquesta quietud es prolongui com un reflex decreixent, però sensible, tot al llarg de la seva vida. (Pàg. 195).

Un dia de 1852, Hugo discutia amb el materialista Anatole Leray. “Quin és, en la seva opinió, el fi de l’home a la terra? –La felicitat. –En quant supera en pes i en valor la felicitat d’un home a la felicitat d’un altre home? –En zero. –O sigui que –segueix Hugo– no existeix mai cap raó perquè un home se sacrifiqui per un altre home? –Mai. –I, per tant, no existeix cap raó per sacrificar la seva felicitat a la felicitat del gènere humà? –Ah –digué ell–, si es tracta del gènere humà és distint. –Perquè? –li diguí jo–. La suma de molts zeros és igual a zero.” (Pàg. 232).

Tota idea que ha de deixar una marca a la història, travessa una fase inicial en què encara no ha adoptat la forma ni la claredat que coneixerà més tard. Al principi es presenta com una aspiració confusa, en què no es pot reconèixer el rastre de necessitats elementals, o de reaccions més o menys ordenades al medi, o d’aportacions subministrades per les experiències passades del grup. Aquesta aspiració mai neix de l’acció d’un individu, per privilegiat que sigui. Sens dubte, no s’ha d’ignorar, en aquesta gènesi, l’acció de l’”home marginal”, qui, amb la seva postura excèntrica, pot ser un element de progrés o de dissociació […] però l’”home marginal” sols sembra en la mesura en que, al voltant d’ell, existeix una espècie de terra que esperava la sembra. (Pàg. 243).

…la psicoanàlisi posa les següents [proposicions]: el psíquic desborda àmpliament el conscient, i sovint l’acte conscient procedeix d’una pulsió inconscient; l’ego o jo conscient s’alimenta d’elements instintius llegats per l’evolució orgànica (“allò”), i es troba dominat per forces imperioses nascudes de la família o del medi social (“super-ego” o “super-jo”); sovint aquestes forces són inconscients; és freqüent el conflicte entre l’ego i el super-ego; conflicte del que l’ego no en surt més que per una contradicció entre el que diu, com a força conscient, i el que fa sota l’influx de les forces intuïtives primitives o sota la pressió del super-ego; els primers anys són capitals en la formació del super-ego i, per tant, a la formació del pes que exercirà sobre la consciència. (Pàg. 277).

L’home sols ha pogut sotmetre els animals i les coses separant-se d’ells pel concepte, i ha pagat aquesta racionalització amb la consciència progressiva del seu aïllament. Aquest aïllament ha estat corregit per l’enorme desplegament religiós amb què s’ha envoltat l’home al llarg dels mil·lennis que precedeixen i introdueixen a la història. Però com més avança i s’accelera la racionalització, ajudada pel desenvolupament tècnic i requerida per ell, més es restringeix el domini del déus, i més carregat se sent l’individu humà amb el pes de la seva feblesa perible.

L’angoixa resultant s’anirà fent més pesada a mesura que el domini de l’home sobre el planeta es vagi fent més complet, i és notable que el naixement de l’era industrial sigui contemporani de la malenconia romàntica […]. Aquesta extraordinària contradicció s’il·lumina en recordar que en l’home s’enfronten orgànicament dues forces, l’una que l’espitja pel camí de l’evolució a actualitzar les seves energies i a diferenciar contínuament les seves formes d’activitat, i l’altra que l’inclina pel camí de la involució vers l’anihilació de les diferències per mitjà de la unitat i l’adormiment de les energies en el repòs. La “participació” era essencialment involutiva, ja que negava les barreres que alcen els conceptes entre les espècies i integrava l’individu en una malla de connexions místiques que el sostenien depassant-lo. Però l’evolució fou més forta i va prevaldre la mentalitat lògica, que separava l’individu de l’univers. L’aparell religiós que llavors va concebre, els primers elements del quals són pre-lògics, va expressar les necessitats involutives de l’home, fins al moment que l’avanç del maquinisme va fer més imperiosa l’obsessió del racional, va laïcitzar els esperits i, d’aquesta manera, va desequilibrar de nou la balança. (Pàgs. 310-312).

L’enteniment parla en veu baixa, però no deixa de parlar mentre no s’hagi fet escoltar. Aquest primat de l’enteniment es troba, certament, en una regió allunyada, però probablement no inaccessible. (Pàg. 331).

Allò que constitueix el valor moral d’un ser –diuen Laforge i Allendy–, no és l’absència d’instints orgànics, sinó la resistència a les pulsions ancestrals i la seva transformació, sempre possible, en aspiracions ideals. (Pàg. 332).Josep Mª SansHivern 2009/2010