“Juego, figuración, símbolo. El tablero de la oca”. – Mª J. Martínez451 EDITORES, 2008[…En el joc] intervé també el plaer que se sent en resoldre una dificultat creada, a voluntat, definida arbitràriament, de tal manera, al capdavall, que el fet de salvar-la no dóna altre avantatge que la satisfacció íntima d’haver-la resolt. (Roger Caillois, citat a la pàg. 75).En aparença, resulta contradictori incloure la llibertat entre les característiques dels jocs, quan aquests exceptuant els jocs de la infància primerenca estableixen unes regles o normes estrictes. Tanmateix, abans que res preval el caràcter voluntari de la decisió, per part dels jugadors, de participar o no. (Pàg. 51).Dins del camp de joc existeix un ordre propi i absolut, creat i regulat per regles. Cada jugador té les seves pròpies. La desviació més petita espatlla tot el joc, li fa perdre el seu caràcter i l’anul·la. (Pàg. 57).El desenvolupament de tot joc implica, per als executants, l’anul·lació de la realitat i la creació mental d’una realitat paral·lela a la pròpia de l’individu, codificada segons regles predeterminades. (Pàg. 59).A més de la seva diferenciació entre joc i treball, són també dignes de menció les associacions que estableix entre el joc i els somni, la religió, l’educació o la guerra […]. (Pàg. 59).[Si la classe obrera] s’alcés en la seva terrible força per reclamar, no ja els “drets de l’home” […] sinó per forjar una llei de ferro que prohibís treballar a tothom més de tres hores diàries… (Paul Lafargue, gendre de Marx, citat a la pàg. 61)….si la societat dividís el treball per igual entre els seus membres, totes les necessitats d’una vida civilitzada podrien produir-se només que cada persona treballés dues hores diàries.( Luis Racionero, citat a la pàg. 61).Els 

boiximans […] es diu que treballen tant sols vuit hores a la setmana […]. (Pàg. 63).Els jocs tenen la característica de desenvolupar-se en un espai real o fictici ben delimitat, aliè al món circumdant. És un espai consagrat al joc, és adir, un espai sant, sagrat, com ho indica la paraula, totalment separat i limitat de la resta i que no ha de ser violat mentre es desenvolupa la seva acció. (Finguermann, citat a la pàg. 65)…en el mite i en el culte és on tenen el seu origen les grans forces impulsives de la vida cultural: dret i ordre, tràfic, guany, artesania i art, poesia, erudició i ciència. (Huizinga, citat a la pàg. 65).Si considerem la religió com a un impuls per a l’extensió i la projecció de la personalitat, podem acceptar aquesta assimilació, doncs el joc és un fenomen de creixement en el sentit que consisteix en una preparació per a la vida més ampla i completa. (Finguermann, citat a la pàg. 65)….la profusió d’imatges visuals aïllades que el nostre cervell processa a diari en l’actualitat produeix una saturació que porta a deixar de banda els seus possibles continguts simbòlics: veritablement ens tornaríem bojos intentant d’interpretar tots els signes, símbols, senyals, marques, imagotipus, i imatges amb què convivim de forma habitual. (Pàg. 261).Les representacions simbòliques posseïen llavors, com a complement de la comunicació oral en una societat en què la població analfabeta era molt nombrosa, una capacitat per comunicar idees i conceptes major de la que posseeixen ara: avui han reforçat el seu valor informatiu en detriment del simbòlic. (Pàg. 267).“Obrir una habitació tancada”. – Gemma Calvet, .Diari “AVUI” 10/07/09.La pèrdua de ritual no necessàriament és un valor. Els éssers humans cerquem identitat i estructura, un mapa que ens aculli, un territori afectiu que no tingui terra enfangada. La qüestió és si l’evolució de la humanitat en tècnica i desenvolupament redunda en un avenç de l’equilibri emocional.Gregorio Luri, citat per Salvador Cardús a “Opinió contra consciència”.Diari “AVUI” 10/07/09.Abans d’estimular a opinar, potser caldria fomentar la capacitat de descriure i raonar.Bill Viola, “busco la bellesa i la violència”.Entrevista a diari “AVUI”, suplement “CULTURA”, 11/07/09.Els déus eren al cel i els humans a la terra. Però els missatgers eren especials. Aquest és el meu model per al meu art i la meva vida i també per a tots nosaltres, perquè crec que els éssers humans som meitat àngels i meitat animals. Ens podem fer molt mal els uns als altres i també podem tocar les estrelles. Som éssers molt privilegiats, de fet. Tots nosaltres.[…] Es tracta d’anar a l’essència, perquè si existeixen religions és perquè hi havia un sentiment religiós abans, i no a l’inrevés. Hi ha religions perquè els éssers humans som espirituals.“Magia cotidiana”. – Andre Breton.ED. FUNDAMENTOS, 1970.El sentiment de ser moguts, per no dir manejats, per unes forces més poderoses que les nostres, no deixarà de ser, en la poesia i en l’art, cada cop més agut, més dominant. “És fals dir: Penso. S’hauria de dir: Em pensen.”. Partint d’aquí, tot el camp és per a la qüestió: “Alló que creem, és nostre?” (Breton citant i comentant Rimbaud a la pàg. 136).”…aquesta necessitat ardent i urgent que ens duu, més que a allò que veiem en els objectes sensibles, vers allò que no veiem”. ( Claude de Saint-Martin citat a la pàg. 137)….declarem com a axioma que la poesia, a partir de cert nivell, se’n riu absolutament de la salut mental del poeta. El seu més alt privilegi és d’estendre el seu domini molt mé enllà dels límits fixats per la raó humana. (Pàg. 160)….la identitat de causa, l’única que consagra la parella per sempre. (Pàg. 178).Si hi hagué vocació, és en tot cas vocació poètica i no literària, el que cal dir. Segueixo sense veure res de comú entre la literatura i la poesia; la literatura, ja miri al món exterior o presumeixi d’introspecció, a judici meu ens parla de camàndules; la poesia és tota una ventura interior, i aquesta aventura és l’única que m’interessa. (Pàg. 197).La meva curiositat no ha minvat sensiblement amb els anys. La meva facultat d’entusiasme era gran, com ho era la meva avidesa del nou, del rar, de l’estrany, del bell. Sense cap complaença, en canvi, pel mediocre, l’inautèntic, el convencional. (Pàg. 199).De la mateixa manera, una obra plàstica, sigui la que sigui, no pot tenir per a nosaltres interès vital si no ens sedueix o ens subjuga molt abans que n’hàgim dilucidat el procés de la seva elaboració. (Pàg.208).Per més que es pretengui una altra cosa, l’amor, en el seu concepte més elevat, serà sempre un misteri –el misteri més gran de la vida–, i no deixaré mai d’exigir que se celebri com a misteri. (Pàg. 221).“Variaciones sobre el pájaro y la red”. – José Ángel ValenteTUSQUETS ED., 2ª set. 2000Si no us determineu a empassar-vos la mort i la falta de salut, mai no fareu res. (Teresa d’Àvila, citada a la pàg. 35).La paraula va sempre amb nosaltres ni que callem o sobre tot quan callem. Perquè la paraula no destinada al consum instrumental és la que ens constitueix: la paraula que no parlem, la que parla en nosaltres i nosaltres, a vegades, traslladem en el dir. (Pàg. 62).Allò que no ha arribat mai a ser es manifesta en l’obra d’art com quelcom que es busca a si mateix, que apareix o s’apareix abans que la seva significació. (Pàg. 63)….el místic, és a dir l’home de qui l’experiència es produeix en l’extrem límit del religiós […]….el poeta, és a dir [l’home] de qui l’experiència es produeix en l’extrem límit del llenguatge.Experiència poètica i experiència mística convergeixen el la substancialitat de la paraula, en l’operació radical de les paraules substancials. Ambdues esdevenen en territoris extrems […]. (Pàgs. 67 a 69).Veure Déu és, finalment, no veure res, no percebre cap cosa particular, participar en una visibilitat universal que no suposa ja retallar les escenes singulars, múltiples, fragmentàries i mòbils de què està feta la nostra percepció.(Michel de Certeau, citat a la pàg. 81).Perquè el silenci no és Déu ni la paraula és Déu […]. Déu està amagat entre ambdós. (Anònim de El núvol del desconegut, citat a la pàg. 85).Identificació amb el buit indicible, l’experiència del místic s’allotja en el llenguatge forçant-lo a dir l’indicible com a tal. Tensió entre el silenci i la paraula que el dir del místic substancialment comporta, perquè el seu llenguatge és senyal, abans que res, del que es manifesta sense sortir de la no manifestació. En el seu descens sobre el llenguatge, l’experiència del místic arrasa el llenguatge per dur-lo a l’extrem de màxima tensió, al punt en què el silenci i la paraula es contemplen a una i altra vora d’un buit que és incallable i indicible alhora. (Pàg. 86).Paraula essencialment “experimental”, portadora d’experiències radicals, la paraula del místic o la paraula del poeta és també una invitació a l’experiència o una experiència que se situa en els límits de l’experiència possible, doncs és alhora experiència dels límits i destrucció o obertura infinita d’aquests. (Pàg. 88).Tal és la perspectiva del místic: la demanda insatisfeta del desig que ens fa sortir [èxtasi] del present i ens projecta vers el futur sense terme. (Pàg. 201).El desig seria la faç veritablement humana de la necessitat. No fa l’home que aquesta desaparegui, sinó que la fa sobreaparèixer, la fa sobreviure a la seva satisfacció. Seria així el desig la necessitat sobreviscuda. […].No hi ha vincle cert o positiu entre satisfacció i desig, com n’hi ha, en canvi, entre satisfacció i necessitat. El desig exigeix sempre el sentiment de carència, de precarietat, de mancança. […].El desig és aquesta possibilitat de desdoblament que […] engendra del si mateix a l’altre, a aquest altre especular el desig del qual desitgem i en els ulls del qual –els ulls desitjats– desitgem que el seu desig, el d’ell, el desig de l’altre, ens faci existir. El desig que ens duu a buscar aquesta mirada no poden trobar assosseg. (Pàgs. 202-203).Postula un impossible, diem, la paraula del místic. Però també diem que tal és, i no cap altra, la rel última o certa de la paraula poètica com a dir de l’impossible, de l’indicible, que porta la paraula a la seva tensió màxima […]. (Pàg. 203).Estic sol, soc en un gran escenari desert i tot jo existeixo al llindar de la pura expectativa de l’altre […]. (Pàg. 205)….per a Gregori de Nissa, l’esdevenir –el succeir o succeir-se del món– no és l’arribar a ser, sinó l’estar sempre arribant a ser, sense que hi hagi aposentament o assossec en cap estat final del procés. El final és el començament. (Pàg. 210).Tota experiència extrema del llenguatge tendeix a la dissolució d’aquest. Com tendeix la forma a la seva dissolució en tota experiència extrema de la forma. (Pàg. 239).En l’experiència dels límits últims del llenguatge concorren el poeta i el místic. Establerts ambdós en aquests límits, no hi ha, pel que es refereix a la naturalesa i operació de la paraula poètica, diferències discernibles entre un i altre. (Pàg. 240).Sempre més enllà està l’impossible […]. Aquest impossible és Déu. (Edmond Jabès, citat a la pàg. 252).La flama és la forma en què es manifesta la paraula que visita al just en la plenitud de l’oració. (Pàg. 256).“El valor d’escollir”. – Fernando SavaterCOLUMNA ED., 2004…per mi la filosofia no és mai la cancel·lació definitiva que ens permet sortir de dubtes, sinó l’esperó que ens empeny i que ens permet viure amb dignitat intel·ligent en l’absència de certeses absolutes. (Pàg. 17).Amb la dotació genètica rebem la capacitat innata de dur a terme comportaments no innats.[…] Com més es demostra la nostra continuïtat genètica amb altres animals, més obvi resulta que la nostra flagrant discontinuïtat en el camp de les accions ha de provenir d’altres elements no identificables en l’ADN. (Pàg. 24)….la principal indústria de l’home és inventar-se i donar-se forma a si mateix. (Pàgs. 29-30).Els animals viuen, sense proposar-s’ho, com cal; els humans ens hem de proposar estils i plans de vida per poder viure. L’home necessita un símbol pràctic del que és i fa per poder ser i fer. Normalment aquest símbol pràctic no és monoplaça ni privat, sinó que el compartim amb molts altres, el rebem dels que se’ns assemblen i el transmetem als que volem que se’ns assemblin […]. Totes les accions humanes, si no intenten alleugerir mancances biològiques immediates, pertanyen a una forma de culte. (Pàg. 34)….l’inacabament perpetu en la realització, el “més enllà” insalvable que qualsevol símbol propicia i manté obert és l’essència de la nostra condició humana, la qual deixaria de ser-ho (o ens seria irreconeixible) si poguéssim considerar-la definitivament acomplerta. La inquietud caracteritza el cor del nostre cor […]. Inquietud, és a dir, que no n’hi haurà mai prou amb la rutina instintivament apaivagadora –ni tan sols depurada amb èxits parcials– per continuar vivint humanament. Ser humà consisteix a buscar la fórmula de la vida humana una vegada i una altra. (Pàg. 35).Per als humans, les gratificacions imaginàries són gairebé inseparables dels condicionaments biològics i de vegades s’hi imposen: no crec que hi hagi animals capaços de morir d’anorèxia o d’ambició desesperada… L’autèntica humanitat no comença quan els antropoides són capaços de fabricar un cassó de fang, sinó quan el decoren amb una sanefa geomètrica que no millora en cap aspecte la utilitat, però que el realça, o quan s’ornamenten el front amb una diadema de flors. (Pàg. 56).Experiments. En aquest últim grup pretenc agrupar una sèrie d’accions humanes molt importants tot i que potser no de les més freqüents […]. Em refereixo a les que duen a terme els qui intenten explorar formes, colors, sons, imatges o combinacions de paraules, i també les que expressen de manera persuasivament no convencional sentiments, emocions, visions o idees. En resum, els actes artístics o poètics en el sentit més ampli dels termes […]. Les intencions d’aquest apartat amb prou feines saben el que intenten, són projectes del que és indefinit i desitjos que poques vegades aconsegueixen anticipadament donar compte de manera clara del seu afany. Em tempta dir que són les més característicament humanes de les accions humanes, perquè depenen dels impulsos que no sorgeixen de la nostra naturalesa biològica, ni tan sols simplement de la nostra condició social, sinó de la nostra idiosincràsia simbòlica personal… (Pàgs. 57-58)….la mirada que en principi admira i celebra, sempre és més profunda, més pura que la que comença per desconfiar i retreure. (Pàg. 65).La societat medicalitzada i paternalista ofereix convertir en addicció o trastorn induït qualsevol transgressió de les normes vigents: la higiene i la clínica substitueixen l’ètica. La consciència es descarrega de males eleccions i acaba desapareixent com a tal […].El més curiós d’aquests alleujaments protèsics és que funcionen només per la culpa, mai per al mèrit […]. Som excel·lents gràcies a nosaltres però som dolents o deficients malgrat nosaltres. (Pàg. 74)….cadascun de nosaltres està socialment constituït pel mateix teixit que intenta reformar, que no hi haurà mai realment una cosa com ara un “home nou”, sinó només novetats rellevants a l’abast de l’home. (Pàgs. 139-140).“El sistema de los objetos”.- Jean BaudrillardSIGLO XXI ED., 19 ed. 2007Els rellotges camperols són alguns dels objectes més sol·licitats; i és que són ells precisament, doncs capten el temps sense sorpresa en la intimitat d’un moble, la cosa més tranquil·litzadora del món. La cronometria és angoixant quan ens subjecta a les tasques socials, però és tranquil·litzadora quan es quantifica el temps i el talla com un objecte de consum. Tothom ha experimentat de quina manera el tic-tac d’un rellotge consagra la intimitat d’un lloc. I és perquè el fa semblant a l’interior del nostre cos. El rellotge és un cor metàl·lic que ens tranquil·litza respecte al nostre propi cor. (Pàgs. 23 i 24).La disposició general dels seients i el canvi recíproc i subtil de posicions, en el transcurs d’una vetllada, per exemple, constitueixen per si sols un discurs. (Pàg. 48).A l’igual que la del gestual, la desaparició d’aquesta casa tradicional de pisos, escala, graner i soterrani, senyala, en primer lloc, la frustració d’una dimensió simbòlica de reconeixement. (Pàg.61).Una part del sentiment d’eficàcia de la màgia primitiva s’ha convertit en creença incondicional en el progrés. (Pàg. 64).Se li atribuirà valor a una galindaina fent el buit al seu entorn. Així, sovint, “l’ambient” sols és una disposició formal, en què un buit calculat “personalitza” alguns objectes. Inversament, en la sèrie, la penúria d’espai destrueix l’ambient, en privar als objectes d’aquesta respiració difusa. (Pàg. 68)….després d’una fase molt breu en què la màquina i la tècnica, orgulloses de la seva emancipació, exhibiren la seva practicitat de manera obscena, el pudor modern s’acarnissa en velar la funció pràctica de les coses. (Pàg. 69).El moviment no és sinó la recerca del repòs. (F.W.J. Schelling, citat a la pàg. 76).Una avinença extraordinària s’ha dut a terme [amb l’automòbil]: la de ser “a casa ” i trobar-se cada vegada més lluny d’aquesta “casa”. (Pàgs. 76 i 77)….les fotos ens mostren allò que queda de l’antiga granja […]: tres bigues i dues pedres. Però sobre aquesta pedra aixecaré la meva casa de camp. En aquestes poques pedres, simbòlicament inaugurals, del portal, hi descansa el valor de tot l’edifici. Son elles les que disculpen al conjunt de totes les martingales que la modernitat duu a terme amb la naturalesa, amb la intenció innocent, tanmateix, d’augmentar la comoditat. L’arquitecte, convertit en amo de granja, en el fons s’ha construït una casa moderna de què en tenia ganes. Però la modernitat no basta per donar un valor a aquesta casa, per convertir-la en “llar”: li falta encara l’ésser. Tal i com una església no és veritablement sagrada més que quan guarda en el seu si alguns ossos i algunes relíquies, així l’arquitecte no se sentirà veritablement a casa seva més que quan pugui sentir, al cor dels seus murs nous, la presència íntima, però sublim, d’una pedra que dóna testimoni de generacions passades. Aquestes pedres sense les quals la calefacció amb petroli i el garatge (sobre el qual s’hi disposa un jardí alpí) no serien, per desgràcia, més que el que són: les tristes necessitats de la comoditat. No sols la disposició funcional queda disculpada per l’autenticitat d’aquestes pedres, sinó també, en certa mesura, l’exotisme cultural de la decoració secundària […], les astúcies de la mala consciència cultural desemboquen en una estranya paradoxa: mentre que el garatge s’oculta sota d’un fals jardí alpí, l’escalfador de llit camperol, accessori rústic, “no hi és allí per raons de decoració, sinó per fer-lo servir!” “S’utilitza a l’hivern!” En el primer cas, es vela la materialitat pràctica, en el segon es reinstaura aquesta essència pràctica mitjançant una acrobàcia. Doncs en una casa escalfada amb petroli l’escalfador de llit és perfectament inútil. Però llavors, ja no és veritable, és simplement signe cultural i aquest escalfador de llit cultural i injustificat es converteix en la imatge massa fidel de tota la vanitat d’aquesta casa entesa com empresa de recuperació de l’estat de naturalesa, en una imatge massa fidel del propi arquitecte que, fonamentalment, no hi té res a fer aquí, la veritable existència social del qual és completament en una altra part, el ser del qual és en una altra part i per al qual la naturalesa no és sinó un luxe cultural: no té res d’estrany, a més, quan hom s’ho pot permetre, però ell no ho entén així: si aquest escalfador de llit no serveix per a res, només és un signe de riquesa, pertany a l’ordre de l’haver i el prestigi, però no a l’ordre del ser. Per tant, es dirà que serveix per quelcom, mentre que els objectes realment útils com el sistema de calefacció amb petroli o el garatge es disfressaran curosament, com una mena de tara inesborrable al si de la natura. Així doncs, l’escalfador de llit és, pròpiament parlant, mitològic i també ho és tota la casa […]. Si en comptes d’enderrocar l’antiga llar i construir-hi a sobre, en funció de la seva comoditat, l’arquitecte ha volgut salvar la pedra i la biga, és perquè la funcionalitat refinada i impecable de la seva casa de camp era viscuda per ell com a inautèntica: no el satisfeia profundament […].Tal és l’objecte antic, que cobra sempre, en el si de l’entorn, un valor d’embrió, de cèl·lula mare. A través d’ell, el ser disfressat s’identifica amb la situació original i ideal de l’embrió, involuciona vers la situació microcòsmica i central del ser abans del seu naixement. Aquests objectes fetitxitsats, per conseguent, no són accessoris, ni tampoc solament signes culturals entre molts d’altres: simbolitzen una transcendència interior, el fantasma d’un moll de realitat en què viu tota consciència mitològica, tota consciència individual; fantasma de la projecció d’un detall que sigui l’equivalent del jo al voltant del qual s’organitza la resta del món. (Pàgs. 88 a 90).La imatge del gos és apropiada: els animals domèstics són una mena d’intermediaris entre els sers i els objectes […]. Doncs l’objecte és l’animal domèstic perfecte […]. En poques paraules, és un gos del que no en queda més que la fidelitat. (Pàgs. 101 i 102)….darrere de cada objecte real hi ha un objecte somiat […]…si els objectes, en general, no tenen més que una funció real molt precisa, posseeixen pel contrari una funcionalitat “mental” il·limitada: tots els fantasmes hi poden trobar el seu lloc. (Pàgs. 134 i 135).Des del punt de vista de la tècnica, els canvis de forma i d’estil són els signes d’una manca de maduresa. Indiquen un període de transició. Però el capitalisme ha fet d’aquest període de transició un període permanent. (Lewis Mumford, citat a la pàg. 143).En la seva funció concreta, l’objecte és solució a un problema pràctic. En els seus aspectes inessencials, és solució a un conflicte social o psicològic. (Ernst Dichter, citat a la pàg. 144)….una organització mecànica és, sovint, el substitut temporal i costós d’una organització social efectiva o d’una adaptació biològica sana […]….les noves invencions, sovint, han servit per mantenir, per renovar, per estabilitzar l’estructura de l’ordre antic. (Lewis Mumford, citat a les pàgs. 144 i 146).Josep Mª SansTardor 2009