“La experiencia abisal”. – José Ángel Valente.
Ed. CIRCULO DE LECTORES/GALAXIA GUTEMBERG, 2004.
La palabra aparece o se presenta en el poema abierta hacia sí misma, hacia la plenitud de su silencio, hacia lo infinitamente no dicho del decir. (Pàgs. 44-35).
Un creient […] crida tots el homes perquè comparteixin la seva fe; un ortodox rebutja tot els homes que no comparteixen la seva fe. (Citant Jean Grenier, pàg. 42).
Se escribe como si lo que está a punto de decirse fuese tal vez lo último que nos fuera dado decir. (Pàg. 46).
[…] l’Elogio degli ucelli, on Leopardi percep com a singular proveïment de la Naturalesa el fet que aquesta hagi atribuït, precisament, a un mateix gènere d’animals “il canto e il volo”. (Pàgs. 49-50).
L’escissió de la paraula –escriu Giorgio Agamben– s’interpreta en el sentit que la poesia posseeix el seu objecte sense conèixer-lo i la filosofia el coneix sense posseir-lo. (Pàg. 52).
Per a l’escriptor, tota paraula escrita amaga una altra paraula, no enterament inapropiable, però sense parar diferida i infinitament més essencial. Aquesta és la paraula a què tendeix. (Citant Edmond Jabès, pàg. 55).
El poeta, com el místic, vol sortir del límit, evadir-se de la finitud, abastar l’infinit. La meta és per això mateix, per a ambdós, el silenci. (Citant Sergio Quincio, pàg. 56).
Déu és una interrogació de Déu. (Citant Edmond Jabès, pàg. 101).
Ens interessa aquí el primer estadi de la doctrina luriànica sobre la creació o possibilitat de ser d’allò creat. Es funda aquest estadi en la teoria del Tsimtsum, paraula que en hebreu, i sobre tot en el context de la Càbala, significa “retirada”, “contracció”, “retracció”. Motor de la teoria és aquesta simple, no renunciable, qüestió: com pogué crear Déu el món ex nihilo, del no-res, si no existia el no-res, doncs tot estava ocupat per la infinita plenitud del diví?
Segons la visió de Lúria, el primer acte de Déu no fou un acte de manifestació de sortida de si mateix, sinó d’ocultació, de retirada, de retracció, d’“exili” cap a l’interior de si, a fi de generar un espai buit, on quelcom de distint d’ell, el món, pogués ésser creat. (Pàg. 114).
El descens cap als fons de la memòria per les capes infinites en què s’hi va obrint la interioritat de la paraula constitueix l’operació fonamental de la poesia, a què tampoc és aliena, des dels seus orígens, la filosofia mateixa. Em sembla important d’assenyalar a aquest propòsit que la memòria és, justament, el vast territori de tot allò que encara no recordem. (Pàg. 163).
Hi ha, tanmateix, una possibilitat –no explorada per la sintaxi lògica– d’una genuïna semàntica més enllà dels límits del llenguatge discursiu […].
Hi ha un possible material simbòlic no subjecte al pensament proposicional i a la “sintaxi lògica del llenguatge”.
Aquest material genera les seves pròpies formes peculiars de concepció, que deriven exactament del mateix món que les formes –absolutament distintes– conegudes per la física.
Tot pas que es faci més enllà del sol pensament proposicional duria a formes simbolitzades no discursives que ni que no siguin acceptables per la lògica positivista, no tenen per què quedar limitades al territori de la psicologia, sinó que s’obririen al territori de l’epistemologia […].
I tal és la naturalesa del conèixer poètic, del poema. (Pàgs. 167-168).
Qui narra teixeix i prolonga en la duració el fil de la memòria. Entre els dogons, tal com bellament ho explica Geneviève Calame-Griaule, la paraula és en el teixit, és el teixit; com aquest és, al seu torn, paraula. Totes les paraules individuals, enllaçant-se com a fils, teixeixen les relacions dels homes i formen una gran banda de tela ininterrompuda de generació en generació. (Pàg. 183).
L’instant de l’originació. El punt en què tot estigués, diguéssim, en suspens. No hi ha ni a penes ni ja ni encara o mai […].
Comença, doncs, el narrador a narrar i el primer que narra és la suspensió dels temps. In illo tempore […].
Per això, narrar és propiciar la duració; durar sobre els temps en un temps sense temps; filar el fil de la memòria que és igual que seguir el fil de la narració. Perdre el fil de la narració equival a tallar el el fil de la memòria. És a dir, equival a morir. (Pàgs. 185-186).
Pintar és apropar-se al no-res. Pinto la impossibilitat de pintar […]. Dir el no-res […]. L’art és un esforç vers l’impossible, el desconegut […]. Cal tractar de veure, on veure ja no és possible o allí on ja no hi ha visibilitat […]. És terriblement difícil apropar-se al no-res. (Citant Bram van Velde, pàg. 197).
Tots estem vacus i buits. (Citant Michel de Montaigne, pàg. 205).
“Il·luminacions. Catalunya visionària.” – Catàleg.
Ed. CCCB i DIRECC. COMUNIC. DIPUTACIO BCN, 2009.
L’home és un ésser simbòlic, un creador de llenguatges, posseïdor de la imaginació creadora, de la paraula i de la visió profètica; un ésser finit que concep i desitja l’infinit, un mortal que conté i que desitja la immortalitat, un fill pròdig, un exiliat que aspira retornar a la pàtria de Déu, el seu pare. (Pere Sánchez Ferré, pàg. 23).
Som humans perquè en habita una psike (en sentit original correspon a “ànima immortal”), una ànima d’origen diví que simbòlicament és designada per un home, o bé per una espurna de foc, una llavor, un gra d’or, una pedra o una paraula enterrada i perduda en cadascun de nosaltres. (Pere Sánchez Ferré parlant de Sòcrates i Plató, pàg. 24).
Arrencar de la vida humana, no els espectacles directes i circumscrits, no les fases corrents i banals… sinó les visions llampeguejats, desbocades, paroxístiques, al·lucinatòries; traduir en dements paradoxes les eternals evidències; viure de l’anormal i l’inaudit; contar els espants de la raó, inclinada sobre el marge de l’abisme; referir l’anorreament de les catàstrofes i les esgarrifances de l’imminent; cantar les angoixes del dolor suprem i descriure el calvari dels homes; arribar al tràgic freqüentant el Misteri, endevinant l’Ignot, predient els Destins, donant als cataclismes de les ànimes i als desballestaments dels mons l’expressió exacerbada del terror…! Tal és la fórmula estètica d’aquest art nebulós i esplèndid, caòtic i radiant, prosaic i sublim, modernista i medieval… que en ares de vents hiperboris vingué fins aquí, cridat, atret per la nostra joventut intel·lectual que el vol conèixer, viure’l, avaluar -lo… (Jordi Castellanos citant Raimon Casellas, original en castellà, pàgs. 61-62).
La creació plàstica és un exercici, és una cerca en el camí de l’home que deixa enrere les velles seguretats proporcionades per les cosmovisions tradicionals per tal de prendre decisions pròpies sobre les coses del món; és la cerca constant d’un caminant que no deixa mai de cercar. (Friedhelm Mennekes parlant de Joseph Beuys, pàg. 73).
… no s’assoleix la il·luminació pel fet d’imaginar figures de llum, s’aconsegueix fent conscient l’obscuritat. (Cristina Masanés citant Eulàlia Valldosera, parlant de Karl Gustav Jung, pàg. 91)
“Un model global de realitat”. 1ª part. – Lluís Mª Xirinacs
ABADIA Ed., 2007.
Amor és estimar cada cosa en el tot i el tot en cada cosa. (Pàg. 40).
[…] sovint fem un bé limitat per evitar fer el lliurament total. (Pàg. 44).
De jo no se’n té, se n’és. (Pàg. 60).
Déu no existeix, però insisteix. (A. Chalaux, citat a pàg. 137).
Un enigma és una veritat no desxifrada però desxifrable; un misteri és una veritat no desxifrada i indesxifrable. (Gabriel Marcel, citat a la pàg. 44).
Des dels nostres models discutim les coses, però no acostumem a discutir els models des dels quals fem allò que fem. […].
Cadascú té un model global al cap. Hem vist com era d’imprescindible alguna mena de model previ per a qualsevol actuació. Sovint el tenim només de manera inconscient. El sistema dominant en la societat ens infiltra per tots els porus de la nostra pell el model que li interessa, i, directament, a les escoles no s’ensenya a descobrir els models imperants, a criticar-los, a corregir-los, a millorar-los o a canviar-los. És bo, doncs, elevar el nostre model a la llum de l’anàlisi crítica. Abans de parlar amb un altre hauríem de saber des de quin model parla ell i des de quin parlem nosaltres. Potser una anàlisi crítica compartida dels dos models estalviaria moltes i inacabables incomprensions i baralles que en deriven. Fóra bo de saber els axiomes indiscutits en què es funden els respectius models individuals o col·lectius; l’aclariment d’aquests darrers resoldria els clàssics contenciosos entre nacions i civilitzacions. (Pàgs. 190 i 221).
[…] “fes allò que vulguis, però assumeix-ne les conseqüències”, “si ets responsable, fes allò que vulguis”. És la diferència que hi ha entre el moviment de la llibertat liberal (capitalista) i el de la llibertat llibertària (anarquista). El primes té aquest imperatiu: fes allò que vulguis i respecta la voluntat dels altres; el segon en té aquest altre: fes allò que vulguis, però integrant la voluntat dels altres. El primer és individualista, competitiu; el segon, comunitari, globalitzador. (Pàg. 243).
“Xarxes complexes. Del genoma a Internet”. – Ricard Solé.
Ed. EMPÚRIES, 2009.
La nostra comprensió del món està formada per innumerables capes. Cada una es mereix ser explorada, sempre que no oblidem que és una entre moltes. Saber-ho tot d’una capa no ens dirà pas gran cosa sobre la resta. (Erwin Chargaff, citat a la pàg. 17).
[…] enfrontada a la complexitat, o sigui, al comportament de sistemes formats per múltiples elements en interacció, ja sigui la societat, el cervell, un ecosistema o simplement una cèl·lula viva, l’aproximació reduccionista falla del tot. Quan intentem comprendre fenòmens a escales superior a partir d’escales inferiors topem amb una realitat en la qual les interaccions entre elements creen nous fenòmens. És aquest poder creatiu de l’intercanvi d’informació que fa el món tan interessant i complex. (Pàgs. 21-22).
Comprendre la complexitat requereix abandonar l’enfocament analític per una manera de mirar la realitat en la qual afegim un element essencial: el mapa de connexions entre elements. Necessitem aquest mapa per donar sentit al món. (Pàg. 27).
[…] podem esperar que la xarxa arribi a nous llindars de complexitat que la portin a generar comportaments propis. Tal com ens diu l’enginyer i matemàtic Daniel Hillis, pioner de la computació paral·lela: “A mesura que la informació accessible a través d’Internet es faci més rica i les formes d’interacció entre ordinadors connectats sigui més complexa, espero que Internet comenci a exhibir comportaments emergents que vagin més enllà del que ningú hagi programat explícitament dins del sistema”.
[…] Ens hem de preguntar si, igual que un embrió que acaba el seu desenvolupament, la xarxa mundial canviarà d’alguna manera inesperada i, a la seva manera, es despertarà. (Pag. 77).
Específicament, es considera el llenguatge com un virus que infecta la ment dels nens i que actuaria, per tant, com una espècie d’entitat parasitària. Els humans necessitaríem el llenguatge per prosperar i fin i tot per sobreviure, i el llenguatge ens necessitaria també per reproduir-se. (Pàgs. 209-210).
Desxifrar l’arquitectura de les xarxes no només ens permetrà traçar nous mapes de la realitat. Ens ajudarà a reflexionar sobre els errors passats i els reptes futurs. La cartografia que ens revelen aquestes xarxes serà un element essencial en els viatges que hem d’emprendre cap a un coneixement millor, però també més responsable, d’aquest món únic i fràgil en què ens ha tocat viure. (Pàg. 222).
“Guía espiritual”. – Miguel de Molinos
ALIANZA EDITORIAL, 1989.
No cal admirar-se de veure sortir cada dia a la llum del món nous llibres espirituals, perquè Déu sempre ha de comunicar noves llums i les ànimes tenen sempre necessitat d’aquestes instruccions. Ni tot està dit ni tot està escrit, i així caldrà sempre escriure fins a la fi del món. (Pàg. 33).
Estimi Déu com és en si, i no com li ho diu i forma la seva imaginació; i si no el pot conèixer com és en si, estimi’l sense conèixer-lo sota els vels obscurs de la fe […].
Més perfectament, diu Sant Dionís, coneixem Déu per negacions que per afirmacions. Més altament sentim de Déu coneixent que és incomprensible i per sobre de tot el nostre enteniment, que concebent-lo sota d’alguna imatge i formosor creada, que és entendre’l a la nostra manera tosca (Mistica Theolog. I, 2). O sia que més estima i amor s’engendra d’aquesta manera confusa, obscura i negativa, que de cap altra qualsevol sensible i distinta; perquè aquella és més pròpia de Déu i nua de criatures, i aquesta, pel contrari, com més depèn de criatures tant menys té de Déu. (Pàg. 37).
Sempre que s’abasta el fi cessen els mitjans, i en arribant al port la navegació. Així l’ànima, si després d’haver-se fatigat mitjançant la meditació, arriba a la quietud, assosseg i repòs de contemplació, li cal llavors tallar els discursos i reposar quieta, amb una atenció amorosa i senzilla vista de Déu, mirant-lo i estimant-lo, i rebutjant amb suavitat totes les imaginacions que se li ofereixen, aquietant l’enteniment en aquella divina presència, recollint la memòria, fixant-la tota en Déu, acontentant-se amb el coneixement general i confús que d’ell té per la fe, aplicant tota la voluntat en estimar-lo, on rau tot el fruit. (Pàg. 39).
Quan l’ànima arriba a aquest estat, li cal recollir-se tota dins de si mateixa, en el seu pur i fondo centre, on hi ha la imatge de Déu: allí l’atenció amorosa, el silenci, l’oblit de totes les coses, l’aplicació de la voluntat en perfecta resignació, escoltant i tractant amb ell tan a soles com si en tot el món no hi hagés més que tots dos […].
La meditació sembra i la contemplació recull; la meditació busca i la contemplació troba; la meditació rumia el menjar, la contemplació el gusta i se’n sustenta. (Pàg. 40).
Has de saber que la teva ànima és el centre, l’estatge i regne de Déu. (Pàg. 45).
Ensenya Sant Bonaventura a no pensar en res, àdhuc ni en Déu, perquè és imperfecció tenir formes, imatges i espècies, per subtils que siguin, així de la voluntat com de la bondat, trinitat i unitat, i encara de la mateixa essència divina; perquè totes aquestes espècies i imatges, ni que semblin deiformes, no són elles Déu, el qual no admet imatge ni cap mena de forma. (Pàg. 51).
Sàpigues, doncs, que el camí de les tenebres és dels que més s’aprofiten, i el més perfecte, segur i recte […]. Per aquest mitjà introdueix Déu l’ànima per l’interior camí en oració de quietud i perfecta contemplació, de tant pocs experimentada […].
Mira si s’han d’estimar i abraçar les tenebres. El que has de fer en mig d’elles és creure que ets davant del Senyor i a la seva presència, però ha de ser com una atenció suau i quieta. (Pàg. 58).
Així ho assegura amb les següents paraules l’Angèlic Doctor Sant Tomàs: Sols aquella primera intenció i pensament en Déu que al principi tingué qui ora té valor i força perquè tot el demés del temps sigui vertadera oració impetratòria i meritòria, ni que en tot aquest temps de més que dura l’oració no hi hagi actual consideració en Déu. (Pàg. 75).
I perquè millor penetris la teva misèria i allò que ets, vull donar-te a entendre algunes de les teves moltes imperfeccions.
Estàs tan viva, que si per ventura caminant et deturen el pas o et destorben el camí, sents l’infern.
Si et neguen el que et deuen o s’oposen al teu gust se t’enfureix el sentiment. Si veus algun defecte en el proïsme, en comptes de compadir-lo i pensar que estàs subjecte a la mateixa caiguda, el reprens amb imprudència. Si desitges quelcom de pròpia comoditat i no ho pots abastar, caus a la melancolia i t’omples d’amargor. Si reps del proïsme algun petit greuge, t’alteres i te’n lamentes. De manera que per qualsevol criaturada et descompons dins i fora i et perds a tu mateixa.
Prou que voldries exercitar la paciència, però amb la paciència aliena. I si dura tota la vida la impaciència, dones amb molta manya la culpa al company, sense atendre que tu mateixa ets insofrible. Passat el rancor, tornes amb astúcia a fer-te virtuosa, donant documents i referint sentències espirituals amb subtilesa d’enginy, sense esmenar-te dels teus passats defectes. Ni que t’acuses de bon grat retraient les teves culpes en presència d’altres persones, és més aviat justificar-te amb qui et veu els defectes, per tornar de nou a l’antiga estima, que no pas efecte d’humilitat perfecta.
Altres vegades al·legues amb subtilesa que no per vici sinó per zel de justícia et lamentes del proïsme. Et persuadeixes molt sovint que et virtuosa, constant i valerosa fins a donar la vida en mans del tirà, sols per l’amor diví; i tot just sentir una paraula amarga, que ja t’afligeixes, et torbes
i t’inquietes. Totes són industrioses manyes de l’amor propi i supèrbies secretes de la teva ànima. Coneix, doncs, que en tu hi regna l’amor propi, i que per abastar aquesta preciosa pau és el major impediment. (Pàg. 146).
Oh!, quins espais infinits que hi ha dins de l’ànima que ha arribat a aquesta divina soledat! Oh!, quines íntimes, retirades, secretes, amples i immenses distàncies que hi ha dins de la feliç ànima que ha arribat a ser veritablement solitària! Allí tracta i es comunica el Senyor interiorment amb l’ànima. Allí l’ompla de si, perquè està buida; la vesteix de la seva llum i amor, perquè està nua; l’eleva, perquè està baixa; i la uneix i transforma en si, perquè està sola […].
Camina, oh ànima benaurada, camina sense aturar-te vers aquesta benaurança de la interior soledat, Mira que Déu et crida perquè te n’assabentis en el teu centre interior, on et vol renovar, mudar, vestir i ensenyar un nou i celestial regne, ple d’alegria, de pau, de goig i serenitat. (Pàgs. 151-153).
Josep Mª Sans
Estiu 2009