La introspecció no s’esgota en un simple examen de consciència moral del que he fet i del que faré. Sóc conscient que el meu interior no és un espai físic, i que tal com parlo de món interior, de fons, de paisatge, podria parlar també d’oceà o de selva, més que no pas d’arxiu o de museu, doncs el contingut és viu i es belluga.

El primer que hi trobo, deixant de banda les percepcions directes i immediates, és una espècie de telenotícies privat, constantment actualitzat, una ressonància del món exterior. Van i vénen les imatges, les paraules, les preguntes, les preocupacions, els records. Més avall hi ha les dèries, les esperances, els grans temes, les regions que m’han estat assignades per explorar. Cadascú és diferent, i remena i combina els materials que ha rebut a la seva manera. Aquí hi ha la imaginació, la fantasia, la creativitat; aquí prenc les decisions, comparo, trio… De sota em ve la confiança, la constància, la paciència, la força per seguir amb els meus temes, encara -que vistos de més amunt- puguin semblar foscos, o ridículs o desproporcionats.

Si m’assereno, baixo una mica més. Allí, encara que estigui sol, em sento en companyia, i el monòleg interior em descansa com un diàleg sincer, sense la possibilitat de malentesos. Puc parlar sense paraules, amb matisos, sentiments, impressions. Hi ha moments que parlo amb mi mateix i moments que ho faig amb Déu, com qui calla i alça la vista per mirar al seu interlocutor. I amb el silenci sí que ve la joia, i les ganes de somriure, i la tendresa per tot, i l’agraïment i la pau…

Però a partir d’aquí, si vull baixar més ja em perdo. No em trobo. Ni llums, ni rius, ni fonts, ni grans paraules. Una pantalla a les fosques. Potser sí que encara en podria dir misteri…

J. Mª. Sans Serafini
Febrer, 1990