Amb motiu d’un debat escolar sobre l’existència o inexistència de Déu, se’m va demanar la col·laboració. Això és el que hi vaig aportar:
“Aquí m’estic tot sol vora del mar: sóc la natura sentint-se a si mateixa”, va dir Joan Maragall. Semblantment podríem afegir que és l’ésser mateix que per fi es coneix en l’home, per l’home, a través de l’home. Punt de vista privilegiat, simultàniament subjecte i objecte del coneixement, que no tan sols sap, sinó que sap que sap, dotat d’una identitat que anomena “jo”, amb una pregonesa interior dialogant, plena de projectes i de preguntes; tal com sap que sap, també sap que desconeix. Si hi ha enigmes, només l’home se’ls planteja, si hi haguessin solucions, només ell les podria trobar. Si en l’ésser hi hagués un missatge, si a l’existència hi hagués un secret, caldria la capacitat introspectiva i expressiva de l’home perquè finalment es pogués manifestar.
Avui, el model de demostració científica és l’únic que té prestigi, i no li ve donat per motius científics, sinó més aviat socials i fins i tot mítics. L’àmbit de la ciència és l’estudi del que es repeteix sempre, que pot afectar a un instrument detector i que es pot quantificar numèricament. I -no ens enganyem- sempre que hi hagi una subvenció o un pressupost que pugui ser amortitzat i superat per uns beneficis econòmics o polítics. Per aquest camí, com algú ha dit, els especialistes cada vegada saben més de menys coses i els televidents molt poc de moltes. Però la vida dels científics no és una vida “científica”, no en tenen prou amb la ciència per viure, la ciència no els hi justifica la vida. I se’ls hi podria preguntar: ¿La decisió de dedicar-vos a la ciència, és una decisió científica? ¿Separar ciència i ideologia és una decisió científica o ideològica? ¿Optar pel racionalisme en contra de la fe, és un acte de raó o de fe? La ciència té la seva grandesa, però també els seus límits. I l’home es fa preguntes urgents i persistents que van molt més enllà.
Escoltem dos testimonis:
L’home, que sembla perdut entre l’infinitament gran i l’infinitament petit, insignificant en un univers de quinze mil milions d’anys, és el màxim de complexitat i de consciència que ha assolit la vida, fenomen que avança a contracorrent, contra tot el probable. Les respostes a les seves preguntes han de satisfer la seva pluridimensionalitat, perquè la ciència és humana, però també ho són el treball, la política, l’oci, l’art, el joc, la festa, la religió, la mística, l’èxtasi, la imaginació, l’humor, l’ètica, la responsabilitat, les sensacions, les emocions, les passions, els sentiments, l’esperança, l’amor. L’home és capaç de comunicar-se, de matisar, de meravellar-se, de superar-se, de comprometre’s, de sacrificar-se, de donar la vida, de protestar, de confiar. És buscador de veritat, bondat, bellesa, llibertat, justícia, pau, plaer, perfecció, plenitud. I és creador de valors i donador de sentit.
Déu no és un objecte, ni un personatge, ni una força, ni l’univers, ni una incògnita. Com a primera aproximació podríem dir que és el
És evident que tot això no pot aparèixer al final d’una demostració, i que si hi aparegués seria massa sospitós. El rellotge no mesura temperatures, ni la balança distàncies, ni el termòmetre segons. Cada instrument té unes capacitats específiques. ¿Hi pot haver un detector específic de Déu? N’hi ha un: l’interior de l’home.
Naturalment, la detecció és personal i intransferible, tan complicada i llarga com la vida, tan senzilla i íntima com l’amor. No es pot imposar per la força, ni que sigui per la força de la raó. I la detecció pot ser a diferents nivells. Uns exemples:
¿Com és possible que els homes, carregats amb tants interrogants i tan enormes, encara ens puguem moure? Però ens movem… I ens movem perquè -encara que no en siguem conscients- cada pas que fem, cada decisió -gran o petita- cada esperança, cada pensament, pressuposen una acceptació prèvia, una confiança radical en la realitat, en l’existència, en la raó, en la llibertat. Sense aquesta fe primera, elemental, no podríem viure ni creients, ni agnòstics, ni ateus.
Però aquesta confiança radical, és arbitrària? L’acceptació de la realitat, no té fonament? Confiem en un procés mancat d’origen, sosteniment, sentit, destí? Ens adherim als valors, la raó, la llibertat, sense base?
Els dilemes trivials són fàcils de resoldre. Però a mesura que es fan més profunds, dubtem més perquè ens veiem més implicats en la decisió, més ens comprometem triant.
Quan del que es tracta és del fons últim de la realitat, és evident que aquí ens ho juguem tot. Som lliures de triar, però no podem defugir l’elecció, doncs ja estaríem triant: triaríem la desconfiança radical.
I si l’home pluridimensional triés el compromís de viure la confiança radical com a últimament fundada?
Llavors estaria creient en Déu.
Molts homes a molts llocs han fet i fan aquesta opció, que no necessita pas d’aquests raonaments per fer-se, ni es fa d’una vegada per sempre, doncs és un compromís a mantenir. Hi ha hagut persones que han fet aquesta opció tan radicalment que han desencadenat onades de confiança al seu voltant: així ha nascut les religions. D’altres han manifestat i manifesten de paraula la creença en Déu, però no viuen confiadament: aquests neguen Déu, que no és un coneixement intel·lectual sinó la base de la confiança.
J.Mª Sans Serafini
16-2-1990