Miro els diccionaris, com ho feia abans, però de seguida ho deixo estar: que si “sentiment de goig”, que si goig com “emoció causada pel que ens plau”, que si “obtenció del bé o esperança d’obtenir-lo”… Segur que al final acabaria descrivint un cercle, o sigui que surto ràpidament per la tangent i em limito al tema de l’alegria en aquesta vall de llàgrimes. (Em sembla que una vegada vam discutir una cosa molt semblant, però fou amb la paraula “felicitat”…).Em vénen al cap tres cites, que d’alguna manera s’apropen al tema. La primera ja la coneixeu:Vora el rius de Babilònia ens assèiem
tot plorant d’enyorança de Sion.
Teníem penjades les lires
als salzes que hi ha a la ciutat.
Quan volien que cantéssim
els qui ens havien deportat,
quan demanaven cants alegres
els qui ens havien entristit,
i ens deien: Canteu-nos
algun càntic de Sion,
¿com podíem cantar cants de Jahveh
en una terra estrangera?
Si mai t’oblidava, Jerusalem,
que se’m paralitzi la mà dreta;
que se m’encasti la llengua al paladar,
si deixés d’anomenar-te,
si deixés d’evocar el teu record,
per motivar els meus cants de festa.Etcètera, etcètera… Però vet aquí que de la impossibilitat de cantar… en fan una cançó! La paradoxa (com aquella de Jorge Negretre, “que llora de alegria y canta de dolor”) ens deixa perplexos, que és una cosa molt sana.Giuseppe Ungaretti, que havia escrit un llibre de poemes titulat “L’alegria”, en va fer un altre que es digué “El dolor” i que comença així:
“Se me ha hecho la observación de que, al haber perdido de una manera extremadamente brutal a un niño de nueve años, debo de saber que la muerte es la muerte. Fue la cosa más tremenda de mi vida. Sé qué significa la muerte, también antes lo sabía; pero entonces, desde aquel momento, cuando me fue arrancado lo mejor de mí, experimento la muerte en mi. El dolor es el libro que más amo, el libro que he escrito en los años horribles, con un nudo en la garganta. Hablar de él me parecería impúdico. Ese dolor nunca dejará de desgarrarme.”I amb el cor esquinçat, fa el llibre.A la plaça Pau Vila, davant del Palau del Mar, hi ha uns versos de Paul Celan gravats en pedra, sobre l’Holocaust.El filòsof Theodor Adorno havia dit que no era possible escriure poesia després d’Auschvitz. L’Holocaust va matar els pares de Paul Celan, que conegué els camps de treball, i acabà suicidant-se, com qui es vol fer perdonar per la vergonya d’haver sobreviscut. Jueu d’origen búlgar, utilitzà contra els botxins la llengua dels botxins, fins arribar a ser considerat un dels millors poetes alemanys, però també poeta difícil, obscur, laberíntic. Però és que segons què, honradament, no es pot abaratir. Escolteu això, on hi ressona la mística jueva i cristiana, on s’hi respecta el misteri, el misteri del sofriment i el goig del misteri:PSALMNingú ens pasta de nou de terra i fang,
ningú invoca la nostra pols.
Ningú.
Lloat siguis, Ningú.
Per tu volem
florir.
Cap
a tu.
Un no-res
érem, som, seguirem
essent,
la del no-res,
la rosa de ningú.
Amb
pistil d’ànima clara,
l’estam cap al cel erm,
la corona rogent
pel mot de porpra, el que cantàrem
damunt oh! damunt
l’espina.
És la confiança soterrània en els fonaments la que ens pot sostenir l’alegria; la alegria que hi pugui haver en un poble exiliat que en fa cançó de la impossibilitat de cantar, en un pare esquinçat que ha perdut el fill, però no la poesia, en qui ha sigut testimoni i víctima de la capacitat humana de ser inhumà, i floreix com una rosa damunt d’una espina, com un no-res cap a un Ningú amb majúscula.
J.MªSans Serafini
Octubre, 2002.