ENTRADA

Al bell mig de la riera eixuta creixen canyes. La humitat del subsòl en manté de verdes. Foraster, allargo la mà, buscant en el contacte records oblidats. Una de molt tendra se’m parteix en doblegar-la: so pur i fractura neta. No seria canya sense aquest buit. La rodanxa m’ha parlat, i entro en ressonància buscant el sentit en el seu interior, en el meu interior. El buit crida el buit. Atrapat a la xarxa de les correspondències, m’aboco al verd fosc acollidor i m’encerclen les analogies. Ones al l’entorn, em nego a la font de la vida.

Ulls clucs, veig el món de sota estant: l’arrel de les canyes, l’arrel dels arbres, l’arrel de les pedres, l’arrel del vent…, les meves arrels. Totes senyalen un mateix camí. El segueixo.

Sóc en una cova sense mesura ni punts de comparació. Les parets canvien d’aspecte, onejant. Allargassats, transparents i lluminosos, topo amb l’extrem superior dels meus pensaments. Són venes de gel i vísceres de vidre fos que s’esfilagarsen i es retroben com a rius que solquessin l’aire; s’empelten entre si, reboten pels murs de l’àmbit; s’estanquen, fins que el cúmul els hi fa superar l’obstacle; en feixos recargolats, vibrants, projecten antenes que busquen el seu destí a les palpentes. Dels molts pensaments que hi ha, només algun arribarà a dalt, a fora. Avall, la seva genealogia ininterrompuda es perd en la foscor.

Havent travessat la pell de les coses, em trobo a les entranyes del món interior. Les percepcions dels sentits es fan evidents en les modificacions de les parets de la cova. Més transparents, lleugers, lliures, els somnis també hi són. En la tremolor dels feixos de pensaments veig venir les paraules, les poques que diré i les altres. Tenyits pels tòpics, voleien els núvols dels sentiments. Lleis, gramàtiques, senyals de trànsit, manaments, -condicionen, menen, entrebanquen…

Una silueta que m’és coneguda se’m fa present, donant-me l’esquena. M’hi apropo, i se m’aparta un pas.

-Qui ets tu?

-Tu.

-Tu ets la meva ombra?

-Tu, ets la meva ombra.

-Som simètrics?

-Simètrics som.

-No em pots contestar les preguntes d’altra manera?

-Jo sóc qui et fa fer les preguntes. Tu em fas fer les respostes.

-On sóc?

-A casa. Sempre hi ets, però el defora t’enlluerna.

-És fosc.

-És clar que és fosc… És fosc perquè jo t’il·lumini amb les respostes que em fas fer amb les preguntes que et faig fer.

-Per què no et gires?

-Veure’s la cara és morir.

-Ets la mort?

-Jo sóc totes les possibilitats.

-I els altres ?

-Allí on et duc, els altres també són tu. Jo sóc també el tu dels altres. Que potser et sap greu…?

-T’he de seguir?

-Ho saps prou bé.

-Què ha passat?

-La canya t’ha obert. Tot és clau, però tu ets pany, siguis on siguis.

-Com sabré si una cosa m’està obrint?

-Ho sabràs si t’admires, si el cor se t’eixampla, si tens ganes de donar gràcies, ni que no sàpigues ben bé ni a qui ni perquè.

-Així, doncs, com la canya, tot?

-Tot com la canya.

LES BOIRES

Sobre els nostres caps, l’extrem d’un embut ens enllumena. S’estableix un corrent d’aire que ens xucla cap allí. Comencem l’ascens. El que tenia per so de vent, es manifesta com a música de flauta, força agradable. Un violí s’hi afegeix. Després, les altres cordes, la fusta, els metalls, tota una orquestra. El tub s’eixampla. Un atri acull llops i anyells, bous i lleons, coloms i escurçons, en pacífica convivència. Més enllà tot és llum i boires. Banyats per bafarades d’encens i espirals de fum dels set colors, van apareixent escalinates de marbre, llànties, rosetons, torxes, ciris, trones, baldaquins, columnates, arcades, motllures, garlandes, lluïssor de plata i d’or, guspires de robins i diamants. Ànimes fosforescents leviten a diverses alçades, amb túniques blanques, onejant ensems com el blat mogut pel vent, seguint la música, ara, d’orgue. S’endevinen rostres translúcids, somrient tots amb el mateix somriure. Amb discreció s’enretiren perquè passem nosaltres, dues ombres, pel mig d’aquella lluminària harmònica. El clímax musical se supera a si mateix, en afegir-s’hi les veus dels estols celestials cantant les grandeses de la divinitat, que reben la resposta de la munió de benaventurats: “Amén, amén, al·leluia!”

-Que és el cel…?

-A tu què et sembla…?

Volem fins al cambril, des d’on una enorme imatge daurada presideix la sacrosanta estança. El guia m’informa:

-Aquest és només un dels temples en què s’adora la divinitat en les seves diverses manifestacions als homes. Aquí es representa el moment en què els hi digué: “No et faràs de mi cap imatge”.

L’esquena de l’estàtua no està pintada del tot. Hi veig clivelles, i el guix escrostonant-se. El pedestal té una porteta per on, embafats, ens esmunyim.

-D’on ha sortit tot això?

-Ho duus a dins…

LES LLAVORS

Sota un cel blau amb núvols de fer bonic, un prat humit ple de flors. Per tot arreu s’hi drecen unes estaques que suporten pantalles de televisió, protegides per una teuladeta de fusta.

-I ara, on som?

-Som a l’hort dels records. Tria una capelleta i pitja el botó.

Ho faig, i a la pantalla se m’hi reprodueix la contemplació tranquil·la d’una flor, una d’aquelles amb nom propi, que els hi hem negat la majúscula.

-No sé ben bé què feia, però la bellesa prou que es deu merèixer l’atenció…

-La bellesa no pertany a les coses, sinó als ulls; és una possibilitat de la percepció. No fer res més que mirar una flor és fer molt més que mirar una flor; i la gràcia està, no en allò que es podria explicar, sinó en allò que no es podria.

-Però, què hi fa això, aquí?

-Les llavors dels teus records, tu me les envies i jo les planto. Perquè jo sóc el teu jardiner. Aquests records són vius, i aquests troncs, també; tenen arrels, fruiten tubercles que ja has vist en entrar: són els pensaments. D’aquestes esperances se’n fa una collita contínua de possibilitats.

-I aquest?

Trec les claus i ja esgarrapa la porta. Obro amb compte, doncs el sé al darrera. Salta d’alegria, saludant-me. Li ho agraeixo amb una carícia. Biòlegs i teòlegs, aquí fan causa comuna, i enceten una explicació d’aquelles que comencen: “Això és només…”. Però el meu gos i jo sabem que són sentiments.

-Dura un instant, però em mou a revisar moltes coses…

-En un instant hi cap un regne. Seguim: què hi veus, aquí?

-No hi veig res a la pantalla, però ja ho entenc: escolto música a les fosques: “L’alosa ascendint”, de Vaughan Williams: l’alosa-violí s’envola en cercles per sobre del paissatge-orquestra; prova el gran salt, amb esforç forada el cel cada vegada més amunt i, per la dolorosa escala aguda, assoleix finalment el silenci i la solitud…

-…o això és el que creieu vosaltres. Prou que feu, encara, vibrant amb una nota tan alta. Unes dècimes de segon, i ja us poseu a aplaudir! Sou molt salvatges, allí dalt… Sort en teniu de l’art, carregat de capacitats força ignorades. Però hi ha més coses… Segur que ho recordes, això.

-Sí: és el 26 de maig del 96, de bon matí. He tornat al Mercat de Sant Antoni, després de ben bé una dècada d’abstinència. Encara no hi he donat ni mitja volta, que la veig, i a bon preu: la “Història Lausíaca”, de Pal·ladi. El dia abans havia fet un any que en vaig conèixer l’existència i la impossibilitat de trobar-la. Tresor, sorpresa, meravella, providència. Se m’acut de tot…

-Sí, però no oblidis les persones. Mira.

Al matí, per dir-me adéu, la meva dona m’acompanya fins a l’ascensor. Ens separa ja una porta i uns quants pisos, però la presència es manté, s’estira, seguint-me fins al carrer, on s’enllaça amb la llum del cel i els arbres, i no s’apaga l’alegria…

-Les persones també són clau que t’obra. Fins i tot n’hi ha que per ser-ho se les entronitza, n’hi ha que se les mata, i n’hi ha que les dues coses. Però si esdevenen tradició o obligació ja no serveixen per obrir, si no és redescobrint-les en la seva situació original. Ara, mira i escolta.

Davant del pessebre, cantem, desafinant:Mentre Maria bressava i vestia
son ros i tendre Fillet que no dorm,
perquè no plori ni en terra s’enyori
dolça li canta dolceta cançó.

-Cap norma escrita ni predicada no assoliria mai la ressonància interna que aconsegueixen cançons així. La tradició popular i el poeta han fet meravelles. Aquí no s’hi canten dogmes imposats, sinó vivències pregones.

-Doncs aquí en tens un altre amb cançons.

L’u d’abril de 1994, a mig dia. Vençuda la muntanya i el pes dels anys, al cim coronat per l’ermita de Santa Magdalena, escolto com canten. L’amistat molt arrelada, que ve de molt lluny i va molt enllà. La farigola i el romaní. Les muntanyes, les valls i el mirall del pantà. La volta blava del cel. El Canigó nevat. L’aire fresc. El sol generós. Les cançons:“Tot baixant per la drecera
he vist un arbre florit…””Falgueres prop del riu
verdegen, verdegen…””Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades…””La muntanya venerada
a mi em té robat el cor…”

-Potser és inevitable el camí de la creu, però -sigui com sigui- no hem estat fets per al Calvari, sinó per al Tabor. En transfigurar-nos, descobrim els vincles que ens uneixen des de dins; ni que no es vegin, i tant si hi són…! Més que xarxa o teixit, punta de coixí, tibant… Però, per què l’esgarrifança d’un calfred? Què volen les llàgrimes?

-Regar el devessall de possibilitats negligides, omplir la distància que et separa del lloc on podries ser, minvar el deute mai prou pagat de l’agraïment…

-No és pas tant benigne com semblava, aquest prat, farcit de records en ebullició…

-Menystenies el poder de l’esperança… Les llavors, en créixer, ho esberlen tot.

-Un altre, i prou.

-Doncs que sigui aquest.

Sóc davant del “Quadrat negre” de Malevich, punt culminant d’un camí apassionat de clarificació, “icona nua emmarcada”, “icona del segle XX”. Una resta del maleït sentit del ridícul m’impedeix d’agenollar-me.

-A principis d’aquest segle, la pintura ha fet aquest camí que ara seguim nosaltres. Enfrontant-se a si mateixa, ha pintat les preguntes fonamentals. Es tracta d’una clau molt poderosa. Sense aquest quadrat, potser tu no series aquí, ara.

-Parla-me’n més.

-L’art és el llenguatge que va més enllà de les paraules. Sense l’art, l’essencial quedaria per dir. Si sents veus i no saps d’on vénen, no et preguntaràs per la seva naturalesa i la seva procedència? Les obres només són claus. L’artista les fabrica, d’aquí dins en treu la matèria prima, -què us penseu que és la inspiració?-. Perquè l’obra t’obri, no cal ser-ne el propietari, que és una altra barbaritat d’allà dalt.

-Com són per dins els altres?

-Hi ha molts paisatges a la Terra, però un sol centre. La compassió, la simpatia, la confiança, el diàleg, la fraternitat, vénen d’aquesta unitat interna.

-Però, i la diversitat?

-La forma, la distinció, els límits, el dins i el fora, ets tu qui els hi poses a la realitat per tal de retallar-la i veure-la, però la realitat és una, contínua, il·limitada. Veure és ja el primer pas cap a la limitació.

-Quina realitat té el món de dalt?

-El món de fora existeix per a tu, perquè te n’has fet una imatge aquí dins. Aquí hi cap tot. És aquí on s’atorga estatut de realitat al món d’allí. A fora hi ha novetats quan a dins hi ha canvis.

-Ho he de fer saber, tot això?

-No, que no t’entendran. És de mi que ho han d’aprendre, i no de tu. Que em vinguin a veure: jo sóc dins de cadascú i sóc la paraula; per què et penses que podeu parlar…?

-Però potser això el ajudaria…

-Quan tornis a fora se t’esbravarà, com els somnis. Si recordes res, explica-ho, però no creguis que els hi fas cap favor: t’el fas a tu mateix… Els qui planten la seva tenda al món interior, quan a dalt es troben, no els hi cal parlar entre ells: còmplices del secret, somriuen… Anem més avall.

LES PEDRES

Terra volcànica, escòria, restes sulfuroses, ferroginoses, paisatge recremat, cap indici vegetal. Cel de tempesta al crepuscle; pols, boira i núvols, barrejant-se. Xiula un vent gelat, però d’entre les pedres un baf calent m’humiteja els peus. La cara contra el vent, pugem una muntanya escarpada amb molta dificultat, doncs tot el pedregam trontolla amb violència. Sobre el cim, un estel de negror enfosqueix cel i terra.

-És terrible aquest lloc!

Dalt de tot, trepitgem roques de jaspi, safir, calcedònia, maragda, sardònix, sarda, crisòlit, beril·le, topazi, crisopras, jacint i ametista.

-Som a l’origen de totes les arrels i totes les venes, la cruïlla de tots els camins. Aquest és el darrer horitzó. Més enllà, l’Absència, la Nit, el No-res.

Sobre el roquissar ran de l’estimball, al punt més avançat de l’escenari del gran teatre del món, com a perfil d’una gran pantalla a les fosques, s’hi destaca el marc incandescent d’un rectangle, en crepitació espurnejant.

-És la fricció sobre el no-res, de l’ésser que comença a ser. Aquesta llinda, aquests muntants, aquest llindar, són la porta al mur infranquejable, la clivella per on s’escola l’existència.

-És la porta del cel?

-Aquesta porta no dóna enlloc, però ho dóna tot. A la frontera, la única voluntat, l’acte pur, l’instant etern de la creació.

-Aquest quadrat lluminós és Déu?

-Déu no és ni quadrat, ni triangle, ni llum: no te forma ni ésser. Ell fa l’ésser, que tu veus com a forma, com a forat d’un sol costat, perquè a l’altra banda hi ha el no-res, i en aquesta, el món. Déu és només aquest lloc, però sense aquest lloc res no existiria. És el sempre, present a l’ara; és l’arreu, present al lloc. Allò que fas al pregar és apropar-te amb confiança al doll de possibilitats que aquí neixen.

-I l’agraïment?

-És el descobriment de la gratuïtat de la potència de l’instant.

-I la llibertat?

-Enfondint en l’ésser, l’home s’ha fet un lloc interior, s’ha buidat un centre: l’estàs veient. La pressió que puja d’aquestes profunditats, en contacte amb els materials de la biografia interior, contínuament canviant, dona lloc a les decisions personals. La indeterminació del buit duria a la opció indiferent, si no fos que l’home ha après el joc de la responsabilitat, assumint les conseqüències dels seus actes conscients. Això és la llibertat i el seu risc.

-Però, no és la llibertat la que ens fa responsables?

-No: és la responsabilitat la que us fa lliures. Encara més: la llibertat no l’escolliu: us ve imposada, com la vida, el cos, i les bases inconscients de la cultura.

-I això què és?

-Són els conceptes i valors indiscutits, però penúltims: tu i jo, bé i mal, dins i fora, espai i temps…

-El temps, també…?

-La concepció del temps que teniu us allunya de les possibilitats. La il·limitació de les possibilitats la voldríeu expressar en el sempre de la eternitat, però oblideu la plenitud de l’instant. L’eternitat seria la filera inacabable de possibilitats, arrenglerades com un rosari, i consumibles una després de l’altra. Però també es podria condensar en l’instant de plenitud: descobrir les possibilitats aplegades a l’entorn, fins a l’horitzó i establir-ne connexions Un instant de plenitud ja justifica la vida, perquè permet triar. Accedir a triar us erigeix en creadors, per això us dieu fills d’un Déu creador. El ser recombinant-se és la vostra creació.

-I el sofriment?

-El preu de la vida és el dolor, i el de la consciència, el sofriment. Dolor i sofriment són senyals d’alarma quan el procés heretat perilla. A cops de timó us han encarrilat cap a la duració i la previsió. Els fets són així, no hi ha plans, ni clàusules d’indemnització: aquests conceptes són obra vostra, i us hi feu força embolics. La lluita contra el dolor us pot fer créixer, però una abolició us destruiria. Dolor i sofriment personals poden ser vençuts sense eliminar-los.

-Però, i la mort?

-El valor de la vida no és cosa de longitud ni quantitat, sinó de plenitud -però això ningú no m’ho accepta. Dos instants no són pas millors que un, i la felicitat sempre us hi espera. El plaer sense plenitud és frivolitat i barroquisme. A l’extrem de cada instant el misteri hi és present. Ara ens hi hem apropat molt, allunyant-nos de fora. A l’instant de la mort, perdràs l’accessori i tocaràs el misteri.

-Què ens falta per a la plenitud de l’instant?

-Abans que res, us falta saber què us sobra.

-Trobo imprecís això de la plenitud de l’instant.

-Ja ho ha de ser. I no ho és pas més que la plenitut eterna…

-En la plenitut eterna, hi ha qui hi creu i qui no, però tots saben què vol dir. En canvi, això…

-Perpendiculars al temps, hi ha instants de plenitud que uneixen cel i terra, passant per l’home. Així, el camí de la vida pot cosir-se a l’eternitat a cada pas. Fils invisibles foraden la closca del cel i uneixen els homes a una sola i mateixa plenitud. De nit veieu els forats i en dieu estrelles… si ho vols així.

-I la veritat, que és també un valor penúltim…?

-La veritat és el que creuen els altres.

-Com…?

-És la resposta que us mereixeríeu! Mira: la veritat és la proximitat al centre; saps molt bé que és aquí que l’has de buscar, perquè la duus a dins, i només treta d’aquí serà teva i dels altres. Jo sóc la veritat, jo sóc el camí, jo sóc la vida; i perquè jo sóc, tu ets en mi. Ho dic a tothom que ve aquí, però ningú no em fa cas… Sí: una vegada, un…; tot el que va dir i va fer ho va treure d’aquí, de mi… Us va fer saber que el Regne és a prop, a dins vostre…

-Fas servir paraules conegudes, però ho capgires tot…

-No: ho adreço. Mira: l’expressió dels fonaments i les expectatives vénen condicionats per la feblesa del llenguatge, fins i tot en el diàleg intern, en el que ens diem tu i jo.

-Però és que Déu ens ha dit que…

-Déu us ha dit. Tot el demés són guarniments. Si anem al límit només queda l’ésser i el no-res, separats pel misteri. O encara menys: el misteri, manifestant-se.

-Ja és hora que et pregunti per l’amor.

-L’amor és la possibilitat de compartir, a cada instant, la plenitud del creixement creador.

-L’home crea a imatge i semblança de Déu?

-Ni imatge, ni semblança: L’home, en comprometre’s amb les coses que treu del no-res, és creador d’una sola i mateixa creació divina, que en ell continua; ell és avantguarda, ona de xoc, punta de llança, paraula de Déu.

El company s’avança un pas i el segueixo. A mesura que m’apropo al límit, minva el vent: ara el sento com quan passa pels pins; ve del quadrat, carregat de promeses. Vet aquí que tot encaixa, tot és possible. Reflex al mirall o miratge, el meu guia és a la pantalla, i s’està girant per primer cop. Reconec en el seu perfil el meu rostre.

-No t’acostis pas aquí! Descalça’t, perquè el lloc que trepitges és terra santa..

Entenc de quin calçat em parla, i tanco els ulls per evitar la imatge. Ja no el veig a ell, però segueixo veient el lloc, i el quadrat d’una negror enlluernadora, admirable i terrible, mai no vista, però coneguda. Atracció, sorpresa, vertigen i exaltació; els mateixos sentiments presents en la tendresa, la bellesa i el misteri.

El possible per estrenar, fresc, nou nat, orejant-me la cara. Font de la consistència i de la subsistència, aigua de la vida que brolla de l’eternitat cap a l’eternitat. Riu que renta els records fins a la darrera propietat privada: l’ús i abús del jo. Purificació, deseiximent, comunió…

Nota greu, de vellut, baix continu, ona bàsica; ressono amb l’univers sencer; sento el gust de l’ésser sense additaments. Començo a ser tots, a ser tot, m’eixamplo… Aquí s’esborra l’espai, ara s’esborra el temps.

Tinc por. Obro els ulls.

SORTIDA

Sóc al bell mig d’una riera seca, mirant una canya partida. La llenço i vaig per feina.

Aquest vespre he recordat aquell tros de canya -no sé per què- mentre badava contemplant les estrelles.

J.Mª Sans Serafini
Estiu 1996