ETIQUETES ENVERINADES

Afrancesat. Enciclopedista. Lliure-pensador. Liberal. Llibertari. Llibertí. D’idees avançades. Esquerranot. Irreverent. Anticlerical. Agnòstic. Descregut. Incrèdul. Impiu. Materialista. Comunista. Ateu.

SENTIT I VALOR

El sentit de les coses ve definit per les paraules, el valor de les coses ve definit per les monedes, i no hi ha més cera que la que crema. Aquí i fora d’aquí, -que les paraules fins i tot es tradueixen, que les monedes fins i tot es canvien. Els llepafils trobaran que és una reducció, que el sistema grinyola i tiba, però la utilitat es paga: aquest és el preu… Estiguem tranquils, que tenim institucions que en vigilen l’abast: l’Acadèmia i el Banc ens mantenen informats: “Amb aquestes paraules i amb aquestes monedes podeu anar FINS AQUÍ”.

Molts en tenen prou: viuran i moriran creient que el món és així, que el món és això.

Algú, però, intuirà una ombra de constricció, de restricció, un ofec potser momentani, la sospita d’un engany, que la realitat deu ser més ampla, que alguna cosa no lliga… De res no li serveix buscar-ho al diccionari: aquesta sensació no deu tenir prou entitat per ser-hi. Si ho denuncia a la Justícia li diran que per demanar una indemnització ha de concretar més. Si segueix insistint li recomanaran un Psiquiatre, i aquest sí que se’n farà càrrec; li cobrarà 5.000 ptes. com a mínim per fer-li saber que en l’última edició del diccionari això ja hi figura, i se’n diu estrès, que és una malaltia que ha vingut de fora. El que ha de fer és esmorzar millor, prendre’s unes pastilles, i comprar-se un diccionari nou. El sofert pacient calcula que una recaiguda li podria costar 10.000 ptes. i ho envia al subconscient. Meravelles de la Ciència al servei de la Societat…!

Però n’hi ha d’altres que el metge no els ha pogut agafar a temps. Són els insociables, els mal integrats, els qui es queixen per vici, els possibles delinqüents…

TRADUTTORE TRADITORE

No sols hi ha traïció al traduir entre llengües…: donar per traduïda una sensació interior en paraules socialment acceptades, pressuposa rebaixar-nos perquè ens comprin, malbaratar-nos per sobreviure. L’educació evita que en prenguem consciència. La riquesa efervescent, polièdrica i cal·lidoscòpica, dels universos interiors, venuda pel preu d’un nom i dos o tres adjectius…?

Com poden ser intercanviables les paraules? Com es poden adaptar a qualsevulla frase, a qualsevol context? Que no els hi caduca el sentit? I els matisos, les perspectives, les circumstàncies … ? Sempre hi ha d’haver la paraula que s’ajusti, si fa no fa, al perfil del motlle que l’enquadra i delimita; si cal l’hi retallem les vores o l’hi polim el cantó; és només qüestió de tisores i de llima. 0 de martell.

I així sabem que aquí s’acaba el morat i aquí comença el lila. Que fins aquí, el mar; des aquí, la platja. Això és sorra, això és terra, això és pols. Això, núvols baixos; això, la boira.

Ens han urbanitzat el propi món interior. Hem interioritzat unes normes de circulació per moure’ns-hi, i paguem peatge sense sortir de casa. Els impostos socials ens rebaixen els conceptes a paraules, fins parlant amb nosaltres mateixos. Els paisatges subtils, les zones fràgils, les vistes indefinides, cauen més enllà dels límits de l’autopista, simple teló de fons, realitat virtual, decoració, disseny…: no són perquè no tenen nom.

Només podríem mirar d’accedir-hi baixant del vehicle gramatical i saltant els límits del llenguatge. L’amenaça d’accident i multa ens ho treu del cap.

BARRIP-BARROP

Amb paraules traduïdes i potinejades per generacions i generacions, sense cap mena de consideració, s’ha volgut esbrinar la topografia de l’interior dels altres. I de l’esquema obtingut se n’han fet criteris de valoració, pautes de conducta, pesos, mesures, lleis, dogmes i rètols. Amb la mateixa barroeria s’ha tractat el complex i el simple, el clar i el fosc, el sagrat i el profà.

I així és com els entesos i els seus hereus arriben a oferir-nos les característiques divines, clares i distintes, tal com els cartells de les carnisseries especifiquen les regions de la vedella. I saben i decideixen sobre qüestions com l’ésser i el no-res, substància i accident, naturalesa i persona, ex opere operato i ex opere operantis, filio filioque, transubstanciació i transignificació, latria, dulia i hiperdulia… Coneixen la diferència entre amulet, fetitxe, ídol, imatge i icona; entre deisme, teisme, panteisme i panenteisme…

Desconeixent, però, l’interior de l’home, les ressonàncies variades i variables, els entrellats biogràfics, l’ambigüitat de les paraules, han clavat l’etiqueta als ateus, després de torejar-los. N’hi ha que en fan bandera de la ferida que han rebut, i que els agermana a la comunitat de víctimes dels creients en déus. (Total, fa quatre dies que es parla de tolerància com a virtut…). La seguretat dels fidels necessita la fe de l’entorn que els hi faci de coixí, que els protegeixi dels dubtes: “no pot ser que tanta gent, alhora, ens equivoquem…”. Quan no saben desfer la troca que han embolicat perquè feia fort, presenten els embulls com a misteris de la divina providencia i dels seus inescrutables designis. No han dubtat de recolzar el seu proselitisme en els sentiments primaris, la incultura, la humiliació de la raó; de fer servir la coacció, sovint social, a vegades física, sempre moral. I si ja no ho fan, viuen dels qui ho han fet, i potser encara els veneren i els prediquen… I no es pregunten mai quina mena de déu nega l’ateu…

LA FRONTERA

De lluny estant, la frontera del país dels ateus és nítida, negra i recta, com les que els europeus van traçar sobre el mapa d’Àfrica, en repartir-se-la, amb idèntica falta de miraments. Però a mesura que un s’hi apropa, es va fonent com tantes d’altres; potser hauria de dir com totes… La ratlla negra es torna grisa, fa clapes, ziga-zagues, s’esmuny…

El déu usat per separar de forma terminant creients d’ateus és un producte cultural, social, bèl·lic; fa de fita, de moneda, de droga, de succedani, d’arma… sempre que s’hi cregui. Se’ls hi fa, doncs, imprescindible als creients de conèixer la fe dels altres per saber si es pot utilitzar amb ells un objecte tan útil i polivalent. I per a això cal una delimitació precisa.

Però la diferència entre creients i ateus esta en l’explicació que fan del fonament de les seves motivacions. En fer-ho, els creients designen aquell fonament amb el nom que la cultura religiosa dominant els hi proporciona, i en diuen Déu. Els qui no saben, no contesten, o ho fan amb altres paraules, són anomenats ateus, especialment per part dels creients.

Amb aquestes picabaralles s’oblida que ]’important és el nivell de profunditat on situa cadascú la base de les seves actituds.

ACLARIMENTS

Si es remuntés el riu de la història personal i col·lectiva, seguint el curs del diví -contaminat per la por, el poder, la trampa-, trobaríem indicis d’un Déu amb majúscula en arribar a la font? Potser el que trobaríem sorpresos, és que les majúscules s’hi afegeixen més avall, que ran del brollador encara no hi ha ni paraules, que l’aigua no té gust, ni olor, ni color quan és pura…

Si estrenéssim la vista a l’albada, i, -veient aparèixer formes i colors cada vegada més clars i concrets- esperéssim impacients l’arribada anunciada, quan despuntés a l’horitzó l’origen de la llum, acceptaríem que el que fa que tot es vegi no es pot mirar…?

Si es destil·lés la substància de les nostres paciències i impaciències, obediències i desobediències, pors i confiances, preguntes i respostes; de les nostres inclinacions, dèries, voluntats, decisions, fidelitats, vocacions i esperances; dels nostres intents, atreviments, esforços, projectes, compromisos, valors, amors i creixements, hi sabríem veure la presència del diví en el producte comú finalment condensat…?

En poques paraules:

Déu no és un lloc, sinó un camí.

Déu no és una resposta, sinó una pregunta.

Déu no és una incògnita, sinó un misteri.

Déu no és una cosa, sinó una manera de sospesar les coses.

Déu no és una persona, sinó una manera de tractar les persones.

Déu no és una paraula, sinó una manera d’usar les paraules.

Potser a més d’un ateu això li podria servir per eixamplar la seva visió, per aprofundir la seva vida, ni que li fes trontollar les seguretats i comencés a tenir “dubtes de fe”…

Potser a més d’un creient, també…

J. Mª Sans Serafini
Estiu 1995