DESEMPAT

Hi podria haver el no-res per sempre, o matèria compacta fins a l’infinit, eternament quieta, arreu idèntica a si mateixa. Una causa simple, constant, natural, deuria produir efectes simètrics, accions i reaccions idèntiques -en cas d’haver-ni-, res no perdria el pas ni s’escabellaria… Però hi ha coses diverses que es mouen; no hi ha simetria… i això fa pensar…

La raó del desempat permanent entre existència i no-existència, a favor de l’existència, del desempat permanent entre quietud i moviment, a favor del moviment, em convida a refiar-me del ser i del canvi, de l’espai i el temps, de la matèria i el procés. Hi poso la confiança i me’n faig seguidor tan lliurement com puc.

CONSCIÈNCIA

El receptor rep, però ho ignora. El perceptor percep, se sap present a la recepció: se’n sap subjecte. L’un pot reaccionar, l’altre pot respondre. El perceptor sent, això és: discerneix, assumeix i integra les recepcions al voltant d’un nucli, les aglutina referint-les a un punt focal que en diu jo, i el conjunt del jo més algunes de les percepcions l’identifica com a si mateix. Aquest propi saber-se és la consciència personal. Però darrera la porta íntima tot s’esmuny. Si hi ha un misteri, és aquí on se’ns manifesta més clarament la seva foscor. És aquesta obscuritat el seu missatge? És el buit central el seu contingut? Pot la consciència ser reduïda a la matèria que li dóna suport? Té lleis pròpies? Es pot apagar, un cop encesa? Hi ha consciència sense referències, sense percepcions que li facin de mirall? És un límit, o només un grau d’alguna altra realitat? És aquest fragment del no-res -d’on diu que van ser creades totes les coses- la llavor de la llibertat? Són les nostres opcions la creació que continua? Com ens ho maneguem?

“COM SI FOS”

És evident que som fruit d’aquell desempat, però, hi prenem part d’alguna forma més directa? A les possibilitats sabudes i trobades, hi afegim les volgudes i buscades. També ens creiem origen. Si la nostra voluntat participés de la naturalesa de la voluntat constant que ens manté, els nostres actes voluntaris serien creadors, i seria una mateixa mena de creació la que s’escriu amb majúscula i la que duem a terme cada moment amb la punta dels dits.

Quan ens volem explicar la realitat, podem anar més enllà del “com si fos”? En l’analogia hi ha un cert grau d’ambigüitat, però també de confiança, d’esperança, de l’atreviment de la fe, que es manifesta al donar el pas creador. Més enllà del “com si fos” només hi arriba l’acte de fe. Fins i tot trobo raonable anar més enllà de la raó. Un coneixement definitiu, immediat, directe, un coneixement que no participés de cap projecte transformador, un coneixement “pur”, seria encara coneixement? Potser l’explicació és el mite que ens mou a crear, potser la creació és la realitat explicant-se.

La creació aflora, brosta, brolla, venint de qui sap on pel camí de la consciència. És gràcia i és meva. La sospeso, la treballo, la poleixo, la contemplo, i tot és creació. Si hagués deixat rastre, m’indicaria l’origen. M’aboco a la fosca del pou, i parlo amb mi mateix en presència del Misteri. L’escolto, escoltant-me en silenci. Serà la pregària el rebot, el retruc, el reflux, el “feed-back”, la retro-alimentació, la reacció de l’home a l’acció de Déu? Un mateix moviment en dos sentits: pregària endins, creació enfora.

L’ona del ser, rebotant en el límit que s’expandeix a cada cop i retornant a l’origen. Vibració del camp de l’ésser, tremolor de vida, teixit de la història. La consciència, encenent-se a la línia de foc, resplendint a la frontera amb el no-res. Nosaltres: l’avantguarda incandescent. Déu i l’home: una realitat bipolar, bifocal, complementària….

“NO ÉS AIXÒ”

Està clar que no, que tampoc no és això, Però pitjor seria si ho neguéssim arrecerats a seguretats anteriors, o ho implantéssim com a final del camí. La fe pot ser una jugada que eixampli la realitat, però una fe amb raons per imposar-se és com a mínim una contradicció. Els místics prefereixen el silenci…

“COM SI FOSIS”

La trobada amb les coses em duu més enllà de les coses i més enllà de mi: sempre s’hi fa present un possible projecte que ens engloba, un projecte obert.

La trobada amb les persones em duu més enllà de les persones i més enllà de mi: sempre s’hi fa present un possible projecte que ens engloba, un projecte obert.

Però cal el risc de la fe: I si fossis la nota que busco? …i trobo la música. I si fossis la terra que busco? …i trobo la pàtria. I si fossis la persona que busco? …i trobo la parella. La trobada no s’acaba aquí: és ara que comença i no té límit, sempre permet un més enllà. Ja fa molt que es va detectar i aïllar aquesta vivència, aquesta potencia de la relació personal il·limitada, se la va batejar, i ara en diem Déu.

Però tracto Déu com si fos la música, com si fos la pàtria, com si fos la parella. I m’hi adreço amb paraules, que és com planejo projectes amb els altres i fins i tot amb mi mateix.

“NO ETS AIXÍ”

La confiança ens desvetlla les possibilitats i ens les fa accessibles. Hem après a suplicar i a agrair dirigint-nos a qui estava en millors condicions que nosaltres, pare, cacic o rei. I hem aplicat l’esquema i la imatge envers el més enllà sempre obert que en diem Déu, pregant-li amb les mateixes paraules que sempre han fet servir els febles envers els poderosos. No validem una esperança si no hi ha una promesa prèvia personal garantint-la. I ha funcionat, en la mesura de la nostra confiança, de la nostra fe.

Però el sistema duu implícites moltes coses. Quan se’ns desafina la música, o la pàtria, o la parella, aquest Déu harmoniós, solidari, o amorós, que se’ns brinda a fer la suplència, no és també un substitut sospitós…? La submissió crea dependència, avicia, manté en l’infantilisme… Teòlegs i oradors sagrats, segle rera segle, han anat afegint llenya al foc amb els seus superlatius, inflant una imatge divina aclaparadora, un transatlàntic sobre els nostres caps; o han ordit una realitat tentacular, constrictora, indefugible, que s’extén com una rel per sota de les coses, sempre a l’aguait; o un doble metafísic del món, que manifesta la presència condensada de Déu en símbols, objectes, altars, temples i jerarquies; o una garantia extra-humana de les lleis i les morals que han pogut passar pel sedàs de la selecció natural. I encara, canviant el decorat, un Déu de bondat infinita, sofrint infinitament per culpa meva, per culpa teva, per culpa del pobre pagès que no sap quin pecat està retenint la pluja enguany. Desvetllar la por i la culpabilitat, i controlar-les… (Cal que segueixi parlant…?).

És cert que s’intueix un parentiu entre el fons i origen de mi mateix, del dels altres i del de tot; un lligam entre la meva consciència, la dels altres i Déu; una mateixa naturalesa en el monòleg intern, el diàleg i la pregària. Hi ha un misteri de la creació, un misteri de la consciència i un misteri de la comunicació, que se’ns proposen a la nostra fe com a únic misteri.

El respecte davant del misteri ens deixa muts i a les palpentes, però la pregària amb paraules implica un personatge superlatiu, a imatge i semblança dels homes, que ens entrebanca. ¿Quina actitud ens permetrà créixer més oberts i creadors…?

J.Mª Sans Serafini
Maig, 1995