PLURAL I INCREAT?

Creure en Déu és creure en la coherència del feix de gràcies, en la unitat del riu de les possibilitats, en l’origen comú de les aigües, en un sol cor que unifica totes les venes. Allí no hi poden haver iniciatives: només iniciativa. Ni actes: només acte.

Se’n poden derivar de Déu decisions provinents d’una tria entre possibilitats contrastades, sospesades amb criteris previs?. És que Déu pot tenir criteris previs diversos? Que potser pot tenir components, característiques, regions, zones, àrees, arrugues, grumolls…? Com hi podrien haver en Déu orígens variats d’iniciatives?

Nosaltres sí que som així en el nostre cos i en la nostra ment, però és degut al cúmul de circumstàncies amb què ens ha marcat el nostre passat, condicionaments usats com a condicions i que aprofitem com a eines. Les nostres diverses característiques tenen origen i història. Com pot Déu tenir aspectes plurals i ser increat?

TRINITAT

A l’hora d’endreçar les afirmacions de Jesús, referents a la consciència de la seva missió, les possibilitats i exigències filosòfiques de llatins i grecs els van dur a triar l’esquema tripersonal per a la naturalesa divina. Tot i que la forma de fer i de dir d’aquells teòlegs s’allunyava molt de les de Jesús, l’esquema ha resultat dinàmic, més que no pas el dualisme, i molt més que el monisme.

Aquest aspecte ternari el duem força arrelat: jo i tu, buscant un ell; o jo i ell buscant un tu; la dualitat buscant la unitat, però trobant la terna; tesi i antítesi mirant de transcendir-se en la síntesi, que esdevé, però, nova tesi; home i dona, fracassant en la unió que es tradueix en el fill, que haurà de seguir buscant; diversos personatges en busca d’un autor, en busca de l’Autor…

Observem-nos el fons mític: La consciència culpable de nuesa -primera conseqüència del pecat original-, distingint entre sexes, entre sexes aviat expulsats del paradís, del paradís perdut, no és consciència culpable de la pèrdua de la unitat primordial? La síntesi perfecta de sexes complementaris, duria a l’home etern? Els homes han de tenir fills perquè moren, o han de morir perquè tenen fills? La unitat dels pobles duria al Regne dels Cels, a la fi del món, al “final de la història”. Diu que els pobles feliços no tenen història, i que l’home més feliç del món no tenia camisa: no duia la doble pell amb què ens vesteix la cultura. Adam innocent no tenia el coneixement que distingeix entre dins i fora del paradís, entre home i dona, entre bé i mal; Adam ignorava el fruit de l’arbre: el coneixement del bé i del mal com a qualitats distintes…

No serà el pecat original la distinció, la divisió, la dispersió…? I l’origen molt més reculat…? S’està acusant l’home a si mateix per tal d’excusar Déu de la creació del món -primera distinció- i de l’home -segona distinció-…? Li caldrà a l’home, per sempre més, viure la seva diversitat en un projecte trinitari d’unitat utòpica? El rebombori intern i extern de l’home, no va apaivagant-se en apropar-se a la unitat atribuïda a la naturalesa divina? Serà el dinamisme intradiví tripersonal la simplicitat màxima a què pugui arribar l’home?

Sí, aquí hi ha contingut profund, però, si us plau, no em vulgueu fer creure que Jesús de Natzaret duia al pensament el propòsit secret de transmetre’ns aquestes estructures trinitàries, quan parlava del Pare (el papà: abba) i de l’Esperit (l’alè: ruah)…! Per mi, el que transmetia era una vivència de confiança radical en un cas, i el desig que la poguessin viure també els seus amics, ni que el matessin, en l’altre

PAPÀ TERRISSER I ALÈ DE FOC

Més que la revelació d’un dogma o d’una curiositat biogràfica, s’endevina en les al·lusions al Pare i a l’Esperit l’expressió de les singulars característiques de la missió assumida per Jesús: fer-se transparent -i transparent fins a la mort- per tal que la font i origen, Déu Creador, que genera i engendra, es fes evident en ell, en tots i a l’interior de cadascú, subjectes d’una experiència fraterna, d’una benevolència paternal. Conceptes gens filosòfics, però molt dinàmics de cara al capteniment i a les relacions.

Immers en una cultura concreta, Jesús havia de participar també de l’inconscient col·lectiu propi del lloc i l’època, d’uns arquetipus comuns, d’un mateix substrat. El Pare d’on venia i l’Esperit que prometia poden tenir connotacions aclaridores:

Jesús es revela com a fill d’un Déu creador, que al principi agafà fang (‘adamâh), feu l’home (‘âdâm), i li va insuflar l’alè de vida. La terrissa primer es modela, després es cou: aquesta segona operació devia identificar el foc i l’alè en el subconscient de Jesús i dels seus oients, que a vegades ho deixaven traslluir: “us batejarà amb Esperit Sant i foc”; “una violenta ventada […], unes llengües com de foc […], i tots foren omplerts d’Esperit Sant”.

Les civilitzacions neolítiques neixen a les conques dels grans rius, on la gent s’agrupa com a conseqüència de la disminució de les disponibilitats d’aigua, acabada l’última glaciació. L’argila sedimentària i el foc els hi proporcionen la terrissa: des d’ara podran acumular i conservar. Les conseqüències socials, culturals i religioses són extraordinàries i encara duren: és la revolució neolítica.

Les possibilitats pràctiques de la terrissa i del foc els hi conferien unes possibilitats simbòliques no pas inferiors, i aquestes havien de ser presents en el subconscient de Jesús. El fill de l’Autor ensenyava amb autoritat, el fill del Creador heretava la vocació de crear del seu Pare, el fill del terrisser prometia una nova cuita de l’home de fang en l’Esperit: “Foc he vingut a calar a la terra, i com desitjo que ja sigui encès!” [Lc 12, 49].

Encara hi ha un altre ingredient a considerar, i és l’aigua; el fang la necessita, però no esdevindrà terrissa fins haver-se’n alliberat mitjançant el foc. “Al començament […] l’esperit de Déu aletejava damunt les aigües”. “…us batejo ara amb aigua […], però qui ve darrera meu […] us batejarà amb l’Esperit Sant i el foc”. “Un cop batejat, Jesús va sortir de l’aigua; i vet aquí que el cel s’obrí, i veié davallar-ne, com un colom, l’Esperit de Déu”. Deixar l’aigua baptismal i rebre el foc de l’Esperit, és la nova creació de l’home, també com si fos terrissa, fins i tot amb capacitat interior, amb continguts que s’han de manifestar.

Jesús va utilitzar imatges de la seva religió per transmetre el que vivia: la creació és present dins nostre, tinguem confiança.

Però l’Imperi Romà ho va fer servir per allargar la seva caiguda. Encara en queda un tros a Roma.

J.Mª Sans Serafini
Maig, 1995