LLINDAR I FONT DEL ÉSSER

Em sorprenc definint el llindar
Com el lloc geomètric
De les arribades i les sortides
A la Casa del Pare.

M. Barrault, citat per G. Bachelard a “La poética del espacio”, pàg. 262.

No ens calen mediacions per obrir-nos al misteri de Déu […]. L’única mediació possible és el nostre propi ésser, la nostra existència nua, la nostra pròpia entitat entre Déu i el no-res.

R. Panikkar, “La experiencia de Diós”, pàg. 9.

El Silenci guaita en el moment en què estem situats a la font mateixa del ser; la font del ser no és el ser, sinó “la font” de ser -l’ésser ja és a aquesta banda de la cortina.

R. Panikkar, “La experiencia de Diós”, pàg. 20.

…Déu és a l’altra banda de la barrera del “Ser” i se n’allunya indefinidament. El Ser no és sinó un concepte límit, tant per a la criatura com per al Creador, només que amb signe contrari; mentre la primera es troba més ençà d’ell, el segon és més enllà.

R. Panikkar, “El silencio del Dios”, pàg. 225.

L’absència és allò que permet que hi hagi la presència. L’absència és allò que dóna cabuda a la recerca, al canvi i a la infinitud. L’absència no és, però és la que permet de ser, la que fa possible que la presència aparegui i àdhuc sigui.

R. Panikkar, “El silencio del Dios”, pàg. 207.

L’ABISME INVOCA L’ABISME

L’abisme del meu esperit invoca sempre a grans crits l’abisme de Déu: digues, quin és més profund?

A. Silesius, “Peregrino querubínico”, pàg. 27.

…la porta de Déu en aquest món és arreu on domina l’Esperit Sant i […] el cel és obert en tot lloc […].

…la porta del cel és allí mateix on hi ets tu.

J. Böhme, “Aurora”, pàgs. 295 i 346.

…t’adones de tu mateix com estant al llindar d’alguna cosa més o menys indefinida […].

…som al llindar d’aquest abís de puresa i de buidor que és Déu […]. Des del nostre costat del llindar, aquesta obscuritat, aquesta buidor, semblen profundes i amples -i atraients-. No podem fer res per entrar-hi.

T. Merton, “Llavor de contemplació”, pàgs. 216 i 218.

El poeta parla en el llindar del ser.

G. Bachelard, “La poética del espacio”, pàg. 8.

Mitjançant el llenguatge poètic, ones de novetat recorren la superfície del ser.

G. Bachelard, “La poética del espacio”, pàg. 261

Les obres d’art neixen sempre de qui ha anat fins a l’extrem d’una experiència, fins al punt que cap humà no pot ultrapassar.

G. Bachelard, “La poética del espacio”, pàg. 259.

Anomeno experiència a un viatge fins al límit del possible per a l’home. Cadascú pot no fer aquest viatge, però, si el fa, això suposa que nega les autoritats i els valors existents, que limiten el possible.

G. Bataille, “La experiencia interior”, pàg. 17.

L’experiència de Déu és, si es vol, experiència de no-res; no hi ha un objecte “Déu” que s’experimenti. És experiència del no-res, experiència de l’inefable, experiència de l’inexperimentable. És aquella experiència en què s’experimenta que la pròpia experiència no esgota el fons de cap realitat.

R. Panikkar, “La experiencia de Diós”, pàg. 35.

L’Església necessita més que mai aquell testimoniatge, en el límit del que podem percebre, que Déu es troba més enllà de tot, de tot pensament, de tota paraula que intenta pronunciar-lo i de tot acte que s’esforça per atènyer-lo.

H. L Saux, “Sat-Chit-Ananda”, pàg. 74.

Ara alceu la vista per damunt de la raó, més enllà de tot exercici de virtuts. Mireu amb esperit d’amor i ulls atents aquesta vida superior, que és arrel i causa de tota vida i santedat.

La podem imaginar com un gloriós abisme de la riquesa de Déu. Com una Font viva on ens sentim units a Déu. Flueix per totes les nostre potències amb gràcies i múltiples dons. Cadascú en rep singularment conforme a la seva necessitat i segons els seus mèrits. En la Font de la nostra vida tots estem units a Déu, però som distints com rierols, segons la mesura de gràcia que flueix. A tots ens entrellaça la mateixa caritat i naturalesa humana. Sobre tot formem unitat amb Déu, per la seva vida i font de vida.

J. Ruusbroec, “Obras”, pàg. 575.

No ens és possible d’alliberar-nos ni anar més enllà de la nostra naturalesa creada. Per això el toc de Déu i el nostre íntim esforç, profund, és l’últim mitjà entre nosaltres i Déu. Allí ens unim a Ell en trobada de mutu amor. La Font viva de l’Esperit Sant, per qui nosaltres ens unim amb Déu, té una vena que brolla. És el toc de Déu. Tan fort i tan impetuós que no podem endinsar-nos en aquest seu abisme sense fons de l’Amor. Per això restem sempre sobre la raó però encara perseverem en nosaltres. Sense imatges, fixa la mirada, pugnant pel Regne inabastable.

J. Ruusbroec, “Obras”, pàg. 582.

La Raó il·luminada voldria conèixer allò que impedeix romandre en unió tant delectable, d’on ve i en què consisteix el toc. Mira llavors més atentament i descobreix en el fons de la memòria com un doll de font viva que mana en el fons vivent i fecund. El fons és la unitat de Déu, la propietat de les persones i l’origen de l’ànima. Aquest fons és fecund, principi i fi de totes les criatures. El borbolleig que brolla, el toc, és tan meravellós, tan delectable a l’enteniment, tan amable i tan singularment desitjable a la voluntat que l’ànima cau en impaciència, en ímpetu d’amor i en desig inflamat. De nou considera allò que la detura, per què no pot romandre ni en Déu ni en si mateixa. Decideix llavors examinar de dalt a baix el seu regne espiritual. La raó hi posa una prestesa extrema. Considera el cim per on va enfonsar-se en la unitat de la seva memòria. Allí on tenen origen les tres potències superiors, on fan el seu retorn a la unitat. Allí el toc vivent, el borbolleig que brolla de la divina font, és la guspira de l’ànima, pou on vénen a ser donats tots els dons divins […]. Aquest és el punt on Déu té la seva morada, el cim de l’ànima. Pel que l’ànima capta i experimenta, sembla que és un criatura, però és Déu que escapa a la comprensió de l’ànima. D’aquí ve la impaciència de l’amor. Aquí l’ànima roman sempre unificada en la seva memòria. Per les seves potències s’expandeix en activitats diverses i persevera interiorment en la unitat de l’esperit on les potències s’unifiquen.

J. Ruusbroec, “Obras”, pàg. 247.

LA FONT ÉS EN NOSALTRES

No cal clamar Déu, doncs la font és en tu: si no li tapes la sortida, mana per sempre.

A. Silesius, “Peregrino querubínico”, pàg. 25.

Jacob es despertà del seu son, i digué: En veritat Jahveh és en aquest lloc i jo no ho sabia. I s’espantà i digué: Que paorós és aquest lloc! No és sinó la casa de Déu i la porta del cel!

Gen 27,16-17

…i feliços són els qui segueixen els meus camins, vetllant a les meves portes dia rera dia, guardant els brancals de les meves entrades!

Prov 8,32b.34b

Demaneu i us serà donat, busqueu i trobareu, truqueu i se us obrirà; que tot aquell qui demana rep, i qui busca troba, i, a qui truca, se li obre.

Mt 6,7-8

I Jesús continuà: En veritat, en veritat us dic: Jo sóc la porta de les ovelles.

Jo, 10,7

Mira: he deixat davant teu una porta oberta
que ningú no podrà tancar

Ap 3,8

Mira, estic plantat a la porta
i truco

Ap 3,20

Després d’això vaig veure una nova visió. Vet aquí una porta oberta al cel.

Ap 4,1

Et guiarà Jahveh sempre
i et saciarà a les regions àrides;
enfortirà els teus ossos
i esdevindràs com un jardí regat
i com una deu d’aigües
de la qual les aigües no s’estronquen.

Is 58,11

Jesús li respongué: Tot el qui beurà aigua d’aquesta, tornarà a tenir set; però el qui beurà de la que jo li donaré, no tindrà set mai més, fins al punt que l’aigua que jo donaré, es tornarà en ell una font d’aigua que brolli en la vida eterna. […] Però arriba l’hora -i ja hi som- que el autèntics adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat, perquè el pare vol adoradors d’aquests.

Jo 4,13-14

Selecció i esquemes: Josep Mª Sans Serafini
Febrer 1995