EL LLOC DE DÉU

On és present Déu? On habita? On es manifesta? El vam situar als llocs sagrats. L’hem adorat de pedra, d’or i de carn: com més terrenal, més utilitzable, com més sòlid, més real. Però es va esbravar cap als núvols. I dels núvols, a on…? Vam crear-li un lloc meta-físic, sobre-natural, un hiper-espai, una quarta dimensió: sense cos, encara…, però sense lloc, no podia ser!

Provem de situar-lo al pensament, a la consciència, a l’interior de l’home. Que potser ens fa més angúnia que si el poséssim al món físic o meta-físic? Si tenim de l’home una visió radicalment pessimista i veiem el pensament com un subproducte inútil de la creació, s’entén, però si ens el mirem com la destil·lació suprema de l’Univers, no és pas cap mala cosa, ni cap mal lloc.

DÉU A LA CONSCIÈNCIA

Em direu que això seria reduir Déu a una idea humana. Sí que seria limitar-lo, si consideréssim la consciència com una cosa no gaire real, un continent que no pot menys que empetitir els continguts, un conjunt limitat de mitjans útils. Però, i si fos el lloc de la realitat màxima, sense límits, i origen de tota possibilitat?

REALITAT DE LA CONSCIÈNCIA

Tot el que veiem, sentim i sabem, és a dins que ho veiem, sentim i sabem. El món interior de l’home és el més real que coneixem, és el primer grau de realitat, el lloc de la percepció immediata. Més enfora, suposem un món exterior, a imatge i semblança del que ens hem construït a dins. Un déu exterior a l’home no fora prou real. Un Déu a dins demana un acte de fe, però la realitat exterior també el demana.

CONSCIÈNCIA OBERTA

Dins de l’home no hi ha mides. Tot hi cap. Records d’ara mateix, ressonàncies del món de fora, sensacions que van i venen. Després, les cabòries, els temes amples, el lloc on es fa la feina. A sota , la tossuderia, la paciència, la serenor, el diàleg, la pregària. Més avall, el vestíbul a les fosques; la mirada s’hi enfonsa i no hi troba un límit, potser hi passin núvols, potser hi faci vent: ha de ser a l’aire lliure, ran de l’abisme negre hi ha d’haver un últim mirador: és el lloc de Déu, si tenim fe per creure-ho, però també ens cal la fe si creiem que els espais que des d’allí s’albiren no tenen límit. I és la mateixa fe.

POSSIBILITATS IMPREVISIBLES

L’home se serveix de les seves possibilitats, les domina, però n’hi ha una que no pot dominar, i que tampoc no pot bandejar. Quan s’hi adreça passen coses imprevisibles: se li trenquen els límits i parla de l’infinit; sabent-se feble, no renuncia a l’esperança d’un fonament; entén les raons de l’absurd, però busca el sentit desconegut; troba la incertesa, però vol la veritat; tot se li escampa, però creu en la unitat; viu del que és útil, però contempla la bellesa; fuig del dolor, però el pot superar; rebutja la mort, però és capaç de donar la vida; fins i tot, quan es gira contra els instints, torna bé per mal. Tot això que li surt de dins, ni és clar ni és fàcil: demana fe, com també la demana dir-ne Déu d’aquest lloc de les possibilitats imprevisibles. I és la mateixa fe.

CONSCIÈNCIA COMPARTIDA?

Místics i científics han parlat de la singularitat de la consciència, no sols en el sentit d’especial i rara, sinó també en el d’única. Esmunyedissa i una sola, vindria a ser com un servei públic compartit. Creiem que n’hi ha moltes, perquè no acabem mai de baixar fins a l’arrel. El camí portaria del personal al col·lectiu, al lloc de la comunió íntima de tots amb el centre de les consciències.

S’ha comparat també a un camp que compartim -quan la complexitat comença a permetre-ho-, tal com la matèria comparteix el camp gravitatori. Si hi ha un sol món -malgrat els punts de vista- i un sol Déu -malgrat les imatges-, per què no un mateixa consciència -malgrat les biografies?

És una idea fèrtil…

ANTROPOMORFISME

Hi ha antropomorfismes més subtils que els que atribueixen cara i ulls a Déu. Ens hem fet els deus a imatge i semblança nostra, i després ens admirem de l’humans que resulten ser. Déu té característiques perquè l’home té característiques, i n’atribuïm a Déu amb el llenguatge de la família i de l’amistat, però també amb el de la llei i el poder. Cada punt de vista implica un panorama, un perfil; el punt de vista humà fa humans tots el perfils i panorames que veu… i no podria ser altrament. Quan l’home, radicalitzant la seva problemàtica, s’enfronta a la Realitat Primera i Ultima (i això encara deu ser un antropomorfisme), veu una llinda, uns muntants, un llindar que no podrà mai traspassar, i d’aquesta porta, d’aquesta silueta, d’aquest perfil que retalla el Buit en diu Déu. Quan refà el camí que segueixen les pròpies possibilitats s’hi acosta, i atribueix l’origen d’aquelles a la porta, però l’origen és Més Enllà.

DÉU NO ÉS LA ÚLTIMA PARAULA

L’última paraula és el Silenci (i aquestes majúscules, un humil acte de fe); és el Silenci qui permet sentir, és el No-Res qui estira la llibertat, és el Buit qui reclama la creació, és el No-Ser qui crida a imaginar, és el Misteri qui fa buscar, el Totalment Altre em fa totalment jo. Confrontats a l’Inefable, hem hagut de parlar. Per escriure ens cal un paper en blanc.

PREGAR

Pregar és posar la nostra situació, els nostres problemes, els nostres dubtes en contacte amb les possibilitats profundes, amb el doll del temps que ens arriba, amb la vida que s’estrena gratis, amb la gràcia…!

Si per accedir a les pròpies possibilitats interiors amb confiança, i per fer l’esforç d’anar-les a buscar, l’home necessita evocar una presència al fons, o una companyia pel camí… ho trobaré molt humà, però -i aquí pocs seran els qui no s’escandalitzin- Déu no és ben bé una persona: fer això pot ser una regressió a la servitud i a l’infantilisme, un atavisme que vam adquirir i que conservem pidolant gràcies al personatge poderós que les reté -monarca o pare. Usar el monòleg intern per establir un diàleg amb Déu com a persona és un ritual privat, amb les ambigüitats pròpies dels rituals. Sentir-se agraït, sentir-se agraciat, sentir gratitud, és sentir la gratuïtat de què som objecte, i aquesta dilatació que ens desborda no s’ha de demostrar tornant-li a Déu cap tant per cent: encomanem-ho als qui ens envolten…!

Hem d’anar fins al fons amb els nostres sentiments, amb la nostra complementarietat, amb la nostra plenitud o la nostra buidor, amb les paraules o amb el silenci, amb tota la persona, però el que compartim amb l’Infinit de Déu, és l’obra de la Creació; el que compartim amb el Misteri de Déu, és l’obra de la Revelació. Déu no ens pot estalviar ni suplir la comunicació personal humana (que pot ser de moltes formes).

L’experiència de l’amor és la que ens permet d’apropar-nos més al fonament. L’amor a Déu és l’adhesió del cor confiat a la capacitat il·limitada, inexhaurible, insaciable de creixement. L’amor de Déu és una efervescència, una exuberància, una alegria que es propaga encomanant-se des de tot l’Univers. L’amor als altres és compartir aquell creixement.

EXPLORADORS IMPLICATS

Es veu que les afirmacions de molts tranquil·litzen més que les veritats personals, i s’acaba afirmant el mateix que la col·lectivitat. Els hi dius “oi que sí?”, i et contesten “és clar que sí…!”. Així que m’apunto al seu dogma -com qui es fa una assegurança- i m’oblido de problemes.

Però hi ha hagut homes, nascuts dins de tradicions i situacions concretes, que s’han acarat a aquesta experiència col·lectiva, l’han comparat amb la vivència interior i, fidels a si mateixos, han expressat la transcendència amb actituds, gestos i conceptes dinàmics, que superaven o depuraven la tradició. Condemnats com a mínim a la solitud, se’ls ha volgut desactivar atribuint el seu potencial a capacitats diabòliques o celestials, però de cap manera humanes. Als homes els hi fa por l’esforç de créixer massa. El seu missatge ha continuat com a empelt, esqueix, llavor o simplement adob. Si l’impacte fou massa gran, cròniques i institucions han tingut cura de controlar-ho i dosificar-ho tot, sense estalviar esquematismes, infantilismes, autoritarismes, xaranga i entortolligaments. Aquells exploradors se’ns ofereixen ara momificats, congelats, embolicats amb paper de plata o d’or; una conserva ensucrada, rància sovint, encarcarada sempre.

Hi ha persones de bona voluntat que, veient-ho, es veuen obligats a admetre que si creure en Déu implica tot això, deu ser que són ateus…

TRADUCCIÓ

El missatge dels buscadors de la transcendència només el podem actualitzar posant-nos nosaltres mateixos en la predisposició que ells estaven, però de cara a la nostra pròpia situació actual. Si ells fossin jo, què farien ara? Esborrona de pensar-ho… És més fàcil mirar de fer el que ens han dit que van dir que es fes, els qui es van dir seguidors seus. Si s’hagués transmès l’actitud, les religions no haurien tingut temps de sorgir: no haurien calgut. Però no és mai així…: comencen com a heretgies, s’escampen com a revelades, s’estanquen com a naturals, i acaben com a folklore.

Doncs, què en farem del llegat, del patrimoni, de les entelèquies, del fardam, de l’estructura…? Caldrà traduir… el que es pugui. No ens fem gaires il·lusions: la feinada és enorme, no és cosa d’una persona ni d’una generació, i els qui ho haurien de fer ni ho faran ni ho deixaran fer. Mentrestant haurem de parlar entre cometes, reinterpretar les paraules en una feixuga traducció simultània, subtitular les litúrgies, intentar la diplomàtica restricció mental, respirar d’amagat… Però els fets avancen més de pressa que les traduccions o que la capacitat d’acceptar-les col·lectivament. Ens haurem de muntar un bricolatge de l’esperit…

EL BUIT ESTIRA

Si l’Univers fos sòlid, massís -un infinit de matèria espessa i compacta-, si tot estigués ple, no hi podria haver cap canvi; si tot estigués acabat no hi hauria moviment ni temps: un etern present. Però hi ha espai i moviment. Si el buit no té límit, si el temps no està tancat, si el vertigen de l’infinit ens motiva, ens mou, ens estira infinitament -des de l’il·limitat espai de la matèria com des de l’insondable fons de la consciència-, seria esperar massa si ho esperéssim tot de l’Infinit?

I si Déu fos una direcció, una tendència, una deriva, un desequilibri, una inclinació, un repte, un buit?

ESPERANÇA

L’esperança és el valor per afirmar l’impossible, per negar-se radicalment a creure’s radicalment limitats.

Caiem rebotant pel barranc de l’evolució, però sembla una caiguda cap amunt. Hem de saltar, ni que sigui un salt mortal. Només podem fugir endavant. Oberts i transitius, no ens hem de creure limitats ni per la mort.

La matèria, incandescent del llarg contacte amb la consciència, acabarà doblegant-se a la voluntat de l’home. Trobarem algun dia dreceres a l’espai? Se’ns lliurarà finalment el temps? Callo, però el pensament ningú l’atura…

————————-

L’EDIFICI

Jo vivia de lloguer en un edifici de pisos molt antic, ple d’inconvenients, avaries i bunyols: corredors estrets, sostre baix, poca llum, escales que no duien enlloc, cambres tancades, humitat i esquerdes; m’hi glaçava a l’hivern, i a l’estiu m’hi ofegava. Però el propietari no volia arreglar res, i havia prohibit qualsevol reparació o modificació: acomiadaria a qui s’atrevís a fer-ne. Entre els veïns n’hi havia de crispats -que enviaven cartes-, i de resignats -que havien nascut allí i no podien imaginar res més-. Però, de tant en tant, algú, desesperat, optava per abandonar el pis i viure a la intempèrie.

Fins que, desprès de moltes consideracions i plantejaments, em vaig decidir a adobar una esquerda: la paret, que semblava de marbre, era de guix pintat i se’m quedava als dits. No és pas menys noble el guix: el vergonyós és disfressar-lo. I ja no vaig parar… Si l’amo se n’assabenta farà la vista grossa, mentre no es divulgui.

És mala cosa fer obres, i més en aquestes condicions. Enderrocant el que no s’aguantava, m’he passat mig any voltat de runa. No estic, encara, però ara ja he trobat els pilars i les parets mestres, que són de pedra; hi entra més llum i s’hi respira. És clar que és diferent, però allò no podia continuar.

Us ho faig saber a tots els veïns, per si voleu fer el mateix amb discreció, i per disculpar-me per les molèsties.

J.Mª Sans Serafini
Finals d’estiu, 1994